Deshabitat des de 1960, la petita localitat del Pirineu ha anat desplegant una iniciativa que des de fa tretze anys lluita contra el despoblament de les comarques d’alta muntanya.
Solanell és un nucli disseminat de l’Alt Urgell (Lleida), que data més enllà del segle X i que pertany al municipi de Montferrer i Castellbò. Situat a la Vall de Castellbò, entre la Seu d’Urgell i Andorra, va quedar abandonat a la dècada dels seixanta a causa de l’èxode rural i les dificultats territorials per arribar-hi. El 2010, però, aquesta situació es va capgirar. Saül Garreta, arquitecte tarragoní, va comprar la meitat del poble amb la intenció de reconstruir les cases ensorrades i tornar-hi a fer florir vida.
El projecte s’iniciava amb la creació d’una cooperativa anomenada Reviure Solanell, que tenia la intenció d’atraure gent perquè s’hi establís, mitjançant decisions cooperativistes, una economia social i una cauta i respectuosa relació amb la terra. Pocs anys després, es va crear una segona entitat, l’Associació d’Amigues i Amics, Veïnes i Veïns de Solanell. Ara, el nucli compta amb cinc persones empadronades i l’objectiu és obtenir la categoria de poble per lluitar contra el despoblament que pateix el Pirineu.
Solanell es troba en una variant de la Vall de Castellbò, i té estesos al voltant uns llençols d’herba on creixen milfulles -aquelles floretes blanques que creixen per ramats ben juntes-, arbres, vinyes, roures, flors i cirerers. Uns fruiters que, al mes de març, floreixen com si els àngels de la primavera hi haguessin aletejat pel damunt.
A finals del segle XIX, era un poble ple de vitalitat que, segons el cens, tenia 107 habitants. Cap als anys 1960, però, l’últim veí va decidir marxar. “Es va buidar perquè quedava fora del circuit de recollida de llet per part del camió, i la gent no podia vendre-la”, explica Manel López, membre de l’Associació de Solanell, per qui “viure al Pirineu és molt dur. Imagina passar-ho l’hivern sense camions ni cotxes, només amb gel i neu”.
El poble va estar gairebé cinquanta anys reposant sol a la vall, en silenci, fins que, amb el temps, es va transformar en engrunes de pedra. Les teulades dec les trenta cases que hi ha es van ensorrar i només les parets, construïdes amb pedra i fang, van aguantar. Va ser l’únic rastre d’un passat que ara s’intenta recuperar.
López explica, després que Garreta comprés el poble el 2010, van muntar la cooperativa, per tot seguit construir el primer refugi, el Gall Negre, i urbanitzar els terrenys -a hores d’ara, Solanell compta amb una plaça, cinc cases construïdes, cinc empadronats, i un segon refugi, El Cabirol. Amb tot, la proposta és reactivar el poble a través d’activitats econòmiques i socials cooperativistes, fusionant formes de viure tradicionals de la muntanya amb noves fórmules provinents del món urbà, com el teletreball. Sempre, això sí, amb una mirada de respecte i cura de la natura i la història del territori, ple de llegendes i vestigis de la història.
I és que Solanell és terra de càtars, homes i dones que del segle X al XIV que no creien en l’antic testament i rebutjaven l'Església catòlica i el sistema feudal. Això va provocar que la inquisició els perseguís, la qual cosa els va portar a refugiar-se a diferents nuclis del Pirineu, entre els quals Solanell, on van espedaçar els últims càtars de Castellbò. “La nostra festa major és el 15 d’agost, i en fem una commemoració agafant un ninot com si fos un inquisidor i el cremem”, comenta Manel López.
Arranjar i donar vida al nucli, però, no ha estat pas fàcil. A causa de diversos problemes econòmics, alguns integrants de la cooperativa, van desvincular-s’hi per constituir l’associació sense ànim de lucre Amigues i Amics, Veïnes i Veïns de Solanell, de manera que les tasques per omplir de vida el municipi han quedat dividides entre les dues entitats; mentre que la cooperativa s’ocupa d’urbanitzar, agafar aigua i distribuir-la, l’associació s’encarrega d’organitzar actes culturals amb el propòsit de mitigar el despoblament de la muntanya. Fins ara, ja ha organitzat tallers de pintura, festivals de teatre, xerrades i concerts de música clàssica.
Altres objectius de les entitats és aconseguir que l’Ajuntament de Montferrer i Castellbò els doni la categoria de poble -retirada quan es va abandonar- i canviï les normes urbanístiques, fet que els permetria compartimentar les cases -ara tenen al voltant de 400 m2, ja que hi vivien famílies molt nombroses- i construir pisos més petits, d’entre 50 m2 a 100 m2. “Obtenir la categoria de poble faria que el consistori assumís una sèrie de tasques, com ara el subministrament d’aigua, la gestió del clavegueram o la reconstrucció de camins per accedir al poble”, indica López, que afegeix: “però, perquè això passi, fa falta que es posi d’acord amb la Generalitat”.
De moment, el fet és que les ajudes que han demanat no acaben d'arribar. “Encara no s’adonen que el principal problema que tenim al territori és el despoblament", explica Manel López, que no obstant això, reconeix que, a força d’insistir en la necessitat de repoblar el Pirirneu, “l’ajuntament s’està posant les piles”. Entre altres mesures, el cooperativista cita la pavimentació d’una pista que connecta amb Castellbò per la qual, fins ara, era impossible circular en cotxe.
Deixar un territori despoblat pot tenir moltes repercussions negatives. Així ho detalla Manel López: “Els boscos cremaran més, i els arbres que podríem utilitzar per fer-ne pèl·let o escalfar-nos, es perdran”. López esmenta també que les dificultats de gestionar l’aigua, ja que “si les fonts que ragen de la muntanya no es controlen és fàcil que l’aigua, per la seva pròpia força, canvi el curs i no la puguem utilitzar”.
Qui també fa anys que viu a Solanell és en Tomàs, extreballador en una empresa d’Hospitalet de Llobregat fins que perdre la visió d'un ull i va haver de deixar-ho. El seu germà, que estava involucrat en la cooperativa, li va parlar del projecte i va decidir anar-hi. Era el 2015. “Vam arribar una nit i, quan em vaig aixecar al matí, vaig veure que tot el poble era una ruïna i al preguntar-li on m’havia dut, ell em va respondre que aquí hi muntaríem una cosa”.
Al cap de tres mesos, en Tomàs va establir-hi, una decisió de la qual està plemanent satisfer. “A Solanell pots escriure la paraula felicitat al cos i res ni ningú t’ho esborrarà. I no perquè estiguis sol; la solitud forma part de cadascú, siguis on siguis". Ara té dos fills amb qui es truca cada dia, i assegura que, quan té ganes de veure més gent, no dubta a baixar al poble.
Un altre exemple és en Santi, un arquitecte que el confinament del 2020 el va enxampar a Solanell, i que arran d’aquest fet, va decidir quedar-s’hi a viure. “Jo era urbanita, tenia una vida social molt àmplia a Terrassa, però em vaig anar distanciant de la ciutat fins a voler algun lloc on trobar recolliment i tranquil·litat. “A Terrassa, em preguntava constantment quin sentit tenia tot. En canvi, la màgia que hi ha aquí dalt fa que això no m’ho pregunti”.
Igual que el Tomàs, el Santi destaca l’embadaliment del paisatge, on el temps passa a un ritme diferent. És així com Solanell floreix fruit de l’esforç continuat per combatre la despoblació dels Pirineus, convertint el respecte i l’admiració per la terra en un veritable àngel guardià.
