Impugnant el model del futbol negoci, l’equip popular del Baix Segura, al País Valencià, ha completat cinc anys de trajectòria esportiva i compromís social.
Quan navegant per les xarxes socials d’un club de futbol trobes missatges sobre comerç just, precarietat laboral o equipacions de teixit reciclat, t’adones que en els àmbits en què el mercadeig sembla acaparar-ho tot hi ha qui s’atreveix a obrir escletxes. En aquest cas, qui neda contra corrent és el Club de Fútbol Popular Orihuela Deportiva, fundat fa cinc anys per un grup d’aficionats disposats a plantar-se davant l’actual deriva mercantilista del futbol, també en el seu municipi. D’aquesta manera iniciaven, sense experiència prèvia, el seu propi projecte.
“Estàvem cansats que l’Orihuela estigués en mans d’empresaris de la construcció i altres sectors volàtils”, explica el portaveu del club, Javier Aguilar, per qui el guió es repetia una vegada i una altra: directius que arribaven, prometien èxits, feien abundants inversions i acabaven sortint per la porta del darrere deixant més deute que glòria esportiva.
Aguilar recorda quan, cansats d’aquell model, diversos aficionats van recuperar l’antic nom de l’equip més emblemàtic de la comarca, van buscar una alternativa cooperativa i van començar a investigar l’anomenat ‘futbol popular’. Els clubs que integren aquest moviment, més arrelat a països com Anglaterra o Alemanya, es caracteritzen per la voluntat de democratitzar la seva gestió i ser més accessibles als seguidors que no pas els clubs professionals moderns.
Els impulsors de l’Orihuela no van trigar massa a trobar referents de qui extreure aprenentatges útils. Ja tenien una bona relació amb el Club de Accionariado Popular Ciudad de Murcia, fundat el 2010, i també van posar-se en contacte amb el Futbol Club Tarraco, creat el 2012 pels veïns del barri de Torreforta. “No teníem cap experiència en gestió”, recorda Aguilar, sinó que “cadascú ha aportat el seu bagatge personal”. De fet, “tots treballem per amor a l’art i els únics que tenen remuneració són els professionals esportius, com l’entrenador o el fisioterapeuta”, assegura.
L’Orihuela Deportiva és una associació sense afany de lucre i les persones sòcies, que han passat de la cinquantena als 110 actuals, gestionen l’entitat de forma cooperativa. Fins ara, pagaven una quota de cent euros anuals, però d’acord amb el principi d’assequibilitat que caracteritza el futbol popular, l’han rebaixada a la meitat. A més, disposen de tarifes reduïdes per a persones jubilades, aturades o menors d’edat. “Pràcticament tothom escull la quota de soci protector, de cent euros”, admet Aguilar.
Però l’amateurisme i aquesta política de preus no són els únics aspectes que l’allunyen del futbol d’elit. El CFP Orihuela Deportiva també fa gala dels seus valors socials, tant en el terreny de joc com en les seves manifestacions públiques, i ara volen traslladar-los al reglament de règim intern. “Menteix qui diu que no s’ha de barrejar futbol i política”, etziba el portaveu, per qui “aquesta relació sempre ha existit, com ho demostra que les competicions es vertebren en federacions nacionals o que hi ha una ‘Copa del rei’”.
Aquests posicionaments de l’Orihuela han provocat que, des d’alguns sectors, se l’hagi acusat d’utilitzar l’equip amb finalitats polítiques o trampolí per a altres propòsits. Però lluny de fer-los recular, aquest fet els ha refermat en la seva implicació en la comunitat i les causes que consideren justes.
“Estem preocupats per la situació mediambiental de la comarca, marcada per un riu i un territori malmesos a causa d’una política urbanística salvatge i les inclemències meteorològiques”. Així s’expressa Javier Aguilar, per qui aquesta sensibilitat es materialitza en l’equipació que llueix l’Orihuela Deportiva aquesta temporada, elaborada amb material cent per cent reciclat, i la col·laboració amb diferents col·lectius de la demarcació. A hores d’ara, mantenen un estret lligam amb l’associació ‘Vega baja acoge’, dedicada a la integració de persones migrades, o ‘Atrévete’, que lluita pels drets del col·lectiu LGTBI, amb qui organitza xerrades sobre l’homofòbia en el futbol. “És un tema del qual es parla poc i hi ha una absència tremenda de referents”, indica Aguilar.
A banda d’aquestes iniciatives, l’Orihuela treballa amb la Fundación Miguel Hernández, de la qual porten el logo a la samarreta de l’equip i amb qui organitza un concurs de poesia futbolera que se celebra el mes de març, coincidint amb l’aniversari de la mort del reconegut poeta local. Una inquietud que s’amplia en presentacions de llibres, la majoria relacionats amb el futbol, i altres projectes que, segons Aguilar, milloren la vida del poble i la comarca.
El portaveu de l’Orihuela Deportiva admet que la participació del club a la vida del municipi no ha deixat indiferent a ningú i, “encara que tinguem postures minoritàries, creiem que podem canviar les coses”. Amb tot i això, també reconeix que, si bé el futbol pot servir per generar consciència entre la comunitat, sovint els clubs han donat aixopluc a “autèntics grups criminals”. “Aquesta ultradreta que ara es canalitza a través d’un partit polític no és nova; a les grades hi han nidificat moltes bades, algunes fins i tot neonazis”, denuncia Aguilar.
Fora d’això, el representant de l’Orihuela agraeix que cada vegada més es reivindiqui que l’aficionat no ha de ser, simplement, el client d’una indústria del consum. Una nova mirada que, sumat a altres factors, ha permès l’Orihuela ampliar el nombre de socis i sòcies de diferents ideologies, els quals veuen en aquesta entitat una alternativa a l’altre equip de la ciutat i del qual aprecien el seu compromís. “Aquí troben un model més horitzontal, transparent i rebel”, conclou Aguilar.
Quan es parla de futbol popular, fins i tot als menys aficionats els ve al cap el St. Pauli. Nascut el 1910 al barri roig de Sankt Pauli, a Hamburg, es va convertir en equip de culte als anys 60, quan va ser escollit pels aficionats d’esquerra que abandonaven les grades d'altres estadis davant la creixent presència de neonazis. Tot i que actualment juga a la segona divisió, els seus posicionaments contra el feixisme, el racisme o el sexisme l’han convertit en un referent mundial de la cultura punk i redskin, i el seu estadi és una parada obligatòria per al viatger esquerranós que visita la ciutat alemanya.
També a Anglaterra hi ha exemples d’aquest model, És el cas del Football Club United of Manchester, creat el 2005 pels socis del Manchester United descontents amb la compra del club per part d’un magnat nord-americà, o el londinenc Clapton Community Football Club, fundat per seguidors fastiguejats pel funcionament poc democràtic i mercantilitzat de l’històric equip, el mític Clapton Football Club. A Irlanda, per la seva banda, trobem el dublinès Bohemian Football Club, que en els seus 130 anys d’història mai no ha baixat a segona divisió i que s’ha erigit en un altaveu de la lluita contra l’homofòbia. De fet, l’escut que llueixen els seus jugadors porta la bandera LGTBI.
A l’Estat espanyol, el futbol popular ha trigat més a arribar, però d’ençà que el 2007 es va fundar l’Atlético Club de Socios s’ha ampliat i avui ja podem comptar amb una vintena d’experiències.
