La moda és la segona indústria més contaminant del món. Per sort, cada vegada hi ha més iniciatives que aposten per un model ecològic i veritablement sostenible.
Tot i les advertències sobre els perjudicis que causa la indústria tèxtil, hi ha una data que va fer reaccionar a moltes persones dedicades al sector. Va ser el 24 d’abril del 2013, quan es va esfondrar un bloc de vuit pisos anomenat Rana Plaza, a la capital de Bangladesh. Aquell edifici, que contenia nombroses fàbriques de roba fast fashion, es va ensorrar en hora punta i va provocar 1.127 morts i 2.437 ferits. Les imatges van recórrer tot el món, destapant les condicions infrahumanes amb què les treballadores confeccionaven les peces.
Entre les primeres a reaccionar van ser, el mateix any de l’accident, les dissenyadores angleses Carry Somers i Orsola de Castro, que van crear Fashion Revolution, un moviment global sense finalitats de lucre amb implantació a més de cent països. La seva missió és emplaçar a una reforma estructural de la indústria de la moda que garanteixi una major transparència en la cadena de subministrament. Fins i tot han designat l’aniversari de la catàstrofe com el ‘Dia de la Revolució de la Moda’ (Fast Revolution Day), on milions de persones s’interroguen simultàniament entorn la pregunta “Qui ha fet la meva roba?”, acompanyat del hashtag #WhoMadeMyClothes.
Amb la mateixa filosofia, el 2014 va sorgir a Catalunya un nucli que, entre altres coses, analitza els índexs de transparència de les grans companyies tèxtils i la seva sostenibilitat, encara que “és una tasca molt complicada, ja que no tenim el poder per fer auditories”, explica Alejandra de Cabanyes, coordinadora de la iniciativa.
Fashion Revolution-Catalunya prioritza sobretot les campanyes de divulgació i conscienciació entorn la necessitat d’apostar per la moda sostenible. “Cada vegada hi ha més gent interessada, si bé molta encara entra a botigues de baix cost i es deixa endur per l’hiperconsumisme”, assegura Cabanyes. No obstant això, la responsable d’aquest col·lectiu està convençuda que les grans marques de roba acabaran apostant per productes elaborats amb criteris justos i sostenibles. “A la llarga ho hauran de fer”, afegeix.
El mateix any de l’esfondrament de Rana Plaza també va sorgir a Barcelona Moda Sostenible, considerada la primera associació de moda sostenible en l’àmbit internacional. La seva presidenta i cofundadora, María Perez-Hickman, ha estat pionera en l’organització d’esdeveniments tan importants com el BEFF (Barcelona Ethical Fashion Fest), que a partir de 2019 va passar a anomenar-se Re-Barcelona, una de les cites més rellevants del sector a Europa. L’entitat també organitza fòrums i altres activitats destinades a canviar el sector de la moda cap a “un model més ecològic i lliure”.
Un altre punt de trobada entre dissenyadores i marques és l’Associació de Moda Sostenible, presidida per Paloma G. López, la qual va impulsar fa set anys The Circular Project, un projecte integral que s’emmarca dins de l’economia del bé comú i el triple balanç i que va més enllà del simple acte de comercialitzar roba.
The Circular Project va començar com un espai multimarca que mostrava la feina de les dissenyadores, fins a convertir-se en un projecte holístic al voltant de la moda sostenible. Segons López, “promovem l’ecodisseny i la creació de marca amb impacte positiu a través de la divulgació, la consultoria, la comunicació i la formació”.
Entre les plataformes que denuncien el fast fashion i visibilitzen la feina de les marques i dissenyadores compromeses amb la moda sostenible, cal destacar aquelles que han esdevingut una oportunitat per a les persones en situació de vulnerabilitat.
A Catalunya hi trobem la cooperativa Roba Amiga, que gestiona la roba de segona mà amb l’objectiu de reduir al màxim els residus tèxtils i permetre la inserció de persones amb risc d’exclusió social. D’aquesta manera, entre la roba de segona mà que recull, “la de major qualitat passa als programes d’integració social o a les seves cadenes de moda sostenible i ètica”, explica Alexandra González, membre de la cooperativa. Tot i el gran desplegament que fa Roba Amiga, González admet que “encara seguim amb l’estigma que la roba de segona mà és per a les persones sense recursos, quan cal canviar de mentalitat i promoure una cultura de recuperació del producte”, remarca.
En aquesta perspectiva també actua Dona Kolors, una firma de roba femenina nascuda el 2012 en el marc d’El Lloc de la Dona. El seu objectiu és oferir formació tèxtil a dones en situació d’exclusió social que després poden reinserir-se al mercat de la confecció de roba i complements fets a mà.
A aquest repertori d’iniciatives cal afegir finalment la cooperativa madrilenya Fam y Lias, que té dos projectes on la moda sostenible té un paper cabdal. Un ha derivat en el projecte Customizando, des del qual la cooperativa vol “facilitar una oportunitat per a dones de famílies monoparentals que no poden inserir-se al mercat laboral”, explica Eva Ortúñez, responsable de l’àrea de projectes.
Fam y Lias va començar a fer formació tèxtil i de costura amb roba de segona mà i, en un d’aquells tallers, diverses dones es va constituir primer en una cooperativa i més tard en una empresa de taller tèxtil que elabora roba per encàrrec i té una línia pròpia. Molts dissenyadors i petites firmes s’hi adrecen avui perquè els hi facin la producció.
El segon projecte vinculat a Fam y Lias és Moda con ética, que a banda d’oferir sessions formatives, ha habilitat un cotreball tèxtil on cinc dones desenvolupen el seu propi projecte. “Ens queda un llarg camí, perquè ens hem acostumat a la roba barata, i competir amb això no és fàcil”, explica Ortúñez.
No menys rellevant és la tasca de la cooperativa Altrapo Lab, que des de 2014 promou els principis mediambientals i socials de la moda sostenible i organitza campanyes que busquen prevenir la població del consum massiu. Amb aquest propòsit, ofereix tallers per reciclar roba de segona mà.
“Intentem tirar de la roba que la gent no es posa, perquè vegin que se’ls hi pot donar una segona vida”, explica Natalia Castellanos. Per a la portaveu d’Atrapalo Lab, també radicada a Madrid, la gent jove que participa en els tallers veu cada vegada més clar la importància d’apostar per una moda que, a més d’oferir qualitat, és garantia de justícia, ètica i responsabilitat social.
A banda de les marques que han aparegut a Catalunya, la tecnologia ha fet un pas endavant per facilitar als consumidors l’accés a la moda sostenible. Amb aquesta idea opera la plataforma Ethical Time, creada fa dos anys de la mà d’Ignasi Eiriz, un estudiant de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
Ethical Time vol ser una aplicació disponible per a iOS i Android que, a escala europea, permeti buscar i comprar roba ètica a través de tres-centes marques i botigues. D’aquesta manera, els consumidors que vulguin peces elaborades amb criteris de sostenibilitat ecològica i respecte pels drets humans poden trobar, ràpidament, una àmplia oferta de productes i marques d’acord amb aquests valors.
La idea va sorgir quan Eiriz, que aleshores era un estudiant de Publicitat i Relacions públiques, va decidir deixar de comprar a les grans multinacionals i investigar quines botigues i marques duien a terme pràctiques socials, laborals i mediambientals responsables. Una tasca que, segons ell, provoca que moltes persones no consumeixin moda sostenible perquè no saben on trobar-la.
Fruit de la recerca, Eiriz va engegar una plataforma que ja compta amb el suport d’Oxfam Intermón, la Campanya Roba Neta i diferents associacions de moda sostenible.
