Set anys de trajectòria acrediten aquesta curiosa iniciativa que, amb seu a la comarca del Bages, ofereix una alternativa tèxtil més justa i sostenible.
Un projecte acostuma a ser com un viatge. L’any 2013, Rosa Escalé i Àngels Perramon van viatjar a Andalusia per veure si podien complir el seu somni: crear Cotó Roig. La Rosa havia treballat tota la vida en el tèxtil, una part de la qual en una filatura de Vic, mentre que l’Àngels, agrònoma, havia voltat mig món fent cooperació i coneixia de prop el circuit del cotó. Una vegada a Andalusia, desitjaven completar el circuit de la indústria tèxtil i anar a l’origen del cotó. El penúltim dia van conèixer les persones correctes: Charo, agricultora de la Cooperativa “Las Marismas”, de Lebrija, i Ángel, amb abelles que pol·linitzen els camps de cotó de la Charo.
D’allà van tornar amb ganes de comença el projecte, pel qual van impulsar un micromecenatge que va obtenir 190 aportacions i 15.000 euros . “La resposta va ser molt bona, tant de la gent com dels mateixos industrials”, recorda Perramon. Cotó Roig naixia així amb la voluntat d’oferir una alternativa tèxtil -“localitzant, en lloc de deslocalitzant”, que passés per reconnectar els sistemes productius i visualitzar tots els elements que intervenen en la cadena tèxtil.
Set anys després, Cotó Roig continua a ple ritme, però la Rosa ja no hi és cada dia, sinó que és Àngels qui s’ocupa de tot: compra cotó, el fa filar en un taller on treballa amb altres entitats i comercialitza col·leccions de roba. En realitat, fa de pont comercial i atén tota mena d’encàrrecs, sigui aquell que vol comprar teixits, buscar un taller o assessorar-se. Cotó Roig ven els seus productes al mateix taller i també via online, que durant el confinament per la Covid-19 va pujar del 5 al 10%.
L’expressió “cotó roig” és, en l’argot de l’ofici, el teixit que sortia del teler sense rentar ni acabar, que encara té punts de la closca del fruit que li donen el vermell. Un color que, en si mateix, és la metàfora de la solidaritat i la proximitat, els valors que defineixen el projecte. I és que l’origen rau en la crisi del sector tèxtil a Catalunya, especialment de la filatura. “De la dècada dels 60 cap aquí, van començar els esquirols de l’Àsia, i no és despectiu perquè aquí també n’hem tingut”, recorda Rosa Escalè.
Per Escalè, el boom del tèxtil a l’Àsia va venir com a conseqüència de la globalització, que “a efectes pràctics propiciava deslocalitzar la mà d’obra”. Tot plegat va fer que, anys més tard, es reduís el sou per començar l’Aixovar: una iniciativa de productes bàsics de roba “ben tractats”, sense additius ni totes les especulacions del sector. Doncs bé: gràcies a l’Aixovar va conèixer l’Àngels.
Però anem més enrere: de la confecció a la matèria primera. Una de les consumidores de Cotó Roig i mecenes inicial, Aina Virgili, reflexiona sobre la dificultat a Catalunya per recuperar el rastre de les primeres matèries, tant d’origen vegetal com animal, malgrat la llarga tradició de fàbriques en el país.
Virgili es va sumar a Cotó Roig després de comprovar, amb “incredulitat i frustració a parts iguals”, les perversions que ofereix el circuit global de la indústria de la moda. Ella, consumidora molt conscienciada, es pregunta si les persones implicades en el cultiu, la producció i l’elaboració de la peça poden pagar-la. “Quin és el cost social, ambiental i econòmic que pesa a l’hora de comprar aquest producte?”, es diu a si mateixa, mentre Perramon assevera: “la majoria de consumidores no diferencia ni teixits, ni gramatges, ni tampoc si una peça està feta amb punt, plana o tricotosa, quan cada teixit necessita oficis diferents”.
Teniu cotó orgànic? Aquesta és la pregunta més recorrent en què es troben les impulsores de Cotó Roig, davant el qual Perramon respon que “no és orgànic però sí de proximitat”. De fet, Escalè recorda que només el cotó d’Andalusia -i potser també el de Grècia- és l’únic europeu, la qual cosa evidencia que, si el nostre empresariat no el produeix, és senzillament perquè no li surten els números.
El cotó que Cotó Roig adquireix a Andalusia és de cultiu integrat i creat per un grup d’entomòlegs (que s’ocupen del control de plagues) després de comprovar l’impacte de toxicitat de la Revolució Verda. Amb tot, el sistema té una normativa relativa al maneig d’aigua, la rotació de cultius i els adobs verds.
En canvi, quan al cotó orgànic, actualment de moda, “no t’assegura que respongui a la traçabilitat o responsabilitat social i ambiental que hauria de tenir”, comenta Aina Virgili, que redueix a poquíssimes les empreses que empren cotó orgànic de forma ètica. Si Cotó Roig ho fes, Virgili assegura que això afectaria la seva política de preus, que sempre ha volgut accessible per a tota la ciutadania.
Amb tot, Àngels Perramon considera que el pecat original està en la samarreta i els marges aplicats, ja que, com a producte base, té un cost de venda que no és correspon amb el nivell d’explotació que s’ha utilitzat. “Tothom hauria de ser conseqüent amb les seves declaracions d’intencions”, sentencia Perramon, per qui, entre tota la gent, hi ha qui ho té clar i no posa cap pega, com és el festival Barnasants, un dels primers clients de l’Àngels i la Rosa.
Malgrat que encara no és formalment una cooperativa, Cotó Roig comparteix els valors de l’Economia Social i Solidària, d’aquí el fet que participi en espais que hi estan directament vinculats, com són l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, fires de sostenibilitat i economies alternatives, a més de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC).
Potser el fet que són poques les cooperatives liderant aquest sector, és el motiu pel qual costa que el Cotó Roig encaixi en aquest àmbit, si bé Rosa Escalè creu que fórmula jurídica és irrellevant perquè, al capdavall, “es tracta de tenir responsabilitat i solidaritat, siguis cooperativa o autònom”.
També en la mateixa línia, Perramon afegeix que el més important és la forma de treballar, que en el cas de Cotó Roig es basa en cooperativa en tota la cadena, “i crec que això té un valor indiscutible”. No fa regateig de preus, respecta els pagaments i no pertorba el ritme de les treballadores, independentment dels mèrits que aquests ostentin.
Ecodissenyadora tèxtil i investigadora, Mallart és responsable de l’Àrea de Sostenibilitat de ModaCC, Clúster Català de la Moda i el Tèxtil.
L’accident registrat a Bangladesh el 2013 va posar al descobert que, en la deslocalització del tèxtil, es vulneren els drets laborals. És realista la relocalització de les produccions?
De l’accident va néixer Fashion Revolution, un moviment que lluita per visualitzar les condicions laborals. Altres ONG també hi treballaven, com Clean Clothes Campaign, que amb la seva influència ha permès que moltes produccions hagin marxat de la Xina i avui es facin a Turquia, Marroc o Portugal... Però a la Unió Europea és difícil que tornin, bàsicament pel cost i la mà d’obra tan barata que troben allà. Ara bé: com que l’objectiu és assolir un model productiu circular, digital i menys voluminós, potser sí que podríem revitalitzar el tèxtil català. Però abans cal transformar la cadena de valor.
Cotó Roig és una petita illa singular. Hi ha més projectes similars?
Iniciatives com Cotó Roig visibilitzen que encara existeix una alternativa. Aquí a l’Estat espanyol hi ha projectes relacionats amb la llana com Xisqueta, al Pallars; Esquellana, a València, o DLana, a Madrid. I també cal destacar Organic Cotton Colours, una empresa gironina que treballa amb cooperatives de cotó del Brasil, i Infinite Denim, que ha aconseguit fer fil a través del reciclatge creatiu amb texans.
Està creixent la sensibilització cap a l’ecodisseny?
Tothom veu que el futur és la sostenibilitat. El problema rau en què hi ha diverses posicions. Només cal veure les grans multinacionals que introdueixen línies orgàniques, reciclades o ecofriendly, quan l’ecodisseny va més enllà, ja que es tracta de reduir i minimitzar l’impacte en tota la cadena. I més en la cadena tèxtil, que és molt llarga, poc traçable i gens transparent. Per això els costa assumir l’impacte energètic de la fàbrica on es fa el teixit. En tot cas, hi insisteixo: tothom assumeix que el futur passa per la sostenibilitat.
El consum conscient i responsable són vies per avançar-hi?
Sens dubte, però cal tenir en compte que consumir roba sostenible és car, d’aquí que calgui donar molta informació. I és que la gent no entén per què una samarreta de cotó orgànic costa 45 €, però s’ho val. En canvi, si paguem 5 €, serà senyal que no s’ha comptabilitzat els impactes socials i ambientals. Dit això: pagar 45 € per una samarreta ha d’anar associat a un altre model de consum, on la gent vegi una necessitat, s’adoni que la peça et durarà 4 vegades més i que està pensada per entrar en un cicle de reciclatge.
Com a ecodissenyadora, en què treballes actualment?
Investigo la manera amb què, des de l’upcycling (suprareciclatge), podem transformar el model productiu i de consum actual. I és que, només a Catalunya, es generen unes 160.000 tones de residu tèxtil anual, i això és insostenible. Si volem subvertir la relació que tenim amb la nostra roba, hem de ser curosos amb qui la fa i saber com podem generar economia local tèxtil.
