El model de gestió conegut com a cohabitatge sènior és una pràctica habitual en alguns països escandinaus, on funciona de manera exitosa des dels anys 80. A Catalunya, les experiències comencen a arrelar en diversos punts del territori.
El cohousing o cohabitatge sènior es tracta d’una proposta per a persones que disposen de sous o pensions dignes i no volen ser una càrrega pels seus familiars ni per a l’administració. Al nostre país, la cooperativa Sostre Cívic aposta per aquest tipus de model que actualment compta amb dos projectes que podrien ser una realitat a curt i mitjà termini, Walden XXI i Can 70.
Des de Sostre Cívic assenyalen que, arran de la situació que han sofert moltes residències a causa de la pandèmia, han rebut desenes de peticions per accedir a les dues iniciatives i, si encara no s’han creat més grups és, senzillament, per raons logístiques, perquè l’increment de la demanada s’ha disparat.
A fi d’impulsar aquest model residencial, Sostre Cívic ha iniciat una campanya per tal que els ajuntaments interessats aportin sòl a efectes d’elaborar plans de viabilitat, que costejaria la mateixa cooperativa. “En poc temps una desena de consistoris ja han mostrat la seva disposició a col·laborar per fer possible aquests projectes per a la gent gran”, indiquen.
Entre els futurs cohabitatges sèniors es troba Walden XXI. Situat en un hotel en desús a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), va arrencar sota el nom de Cohabitatge Girona 1.0, però el grup original es va desfer fins que el 2017 va reaparèixer amb el nom definitiu de Walden XXI, en honor al llibre més conegut del pensador i activista defensor de la desobediència civil estatunidenc, Henry David Thoreau.
La idea va sorgir quan el seu portaveu i impulsor, Josep Maria Ricart, va conèixer el model de cohousing a Dinamarca i va voler implementar-lo a Catalunya esgrimint que “no vull acabar en una residència ni tampoc esclavitzar els meus fills perquè em cuidin; vull autogestionar la meva vellesa”.
Ricart destaca que Wladen XXI pot trigar a veure la llum entre 8 i 10 anys, “de manera que t’has de posar les piles si vols tenir-lo acabat i gaudir-ne”. Segons explica, aquesta demora obeeix al fet que, fins ara, no hi havia a Catalunya cap iniciativa d’aquesta naturalesa. “La nostra és pionera i ha estat rebuda amb molt bons ulls per part de l’Ajuntament”, indica Ricart, per qui “encara ha guanyat més valor amb la pandèmia, ja que pot ser el germen d’un nou model turístic no especulatiu a la Costa Brava”.
En aquest sentit, Walden XXI defuig de la propietat privada i, a través del sistema en cessió d’ús, garanteix un ús indefinit i heretable pels familiars dels seus residents, alhora que s’adequarà als serveis assistencials i sanitaris que poden necessitar les persones usuàries. També, en aquesta línia, apostarà per un servei domiciliari, que probablement el gestionarà l’entitat que ja l’ofereix a la residència pública del municipi.
Sostre Cívic confia que les obres comencin els pròxims mesos per tal que els residents hi entrin a viure l’any vinent. “Només falta l’autorització d’urbanisme de la Generalitat”, comenta Ricart, que també confia a obtenir crèdits perquè tot plegat se sufragui al més aviat possible.
Walden XXI, que comptarà amb 31 habitatges d’entre 40 i 56 m2 equipats amb una habitació, una petita cuina, sala-menjador i un bany ampli i adaptat, ja té compromeses 23 unitats de convivència, les quals han abonat una petita quantitat per poder participar en les assemblees. Però, a fi de no reproduir el model dels geriàtrics, només s’ha acceptat gent que no sobrepassi els 70 anys.
A més a més, l’edifici destinarà 800 m2 a espais col·lectius, com ara sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca, bugaderia, pàrquing i altres àrees que facilitaran el contacte entre els seus usuaris. “Hem de poder col·laborar entre nosaltres” manifesta Ricart. El projecte s’ha encarregat a l’equip d’arquitectura de Som Hàbitat, que ha treballat juntament amb el grup impulsor.
A Barcelona, les integrants del grup Can 70 esperen posar en marxa el primer projecte de cohabitatge sènior cooperatiu en cessió d’ús a la ciutat. Anna Corrons, una de les integrants, explica que el novembre passat es va signar un primer conveni entre l’Ajuntament i el sector de l’habitatge social i cooperatiu que pretén destinar dos solars contigus, ubicats a la zona de Sarrià, a la promoció de 30 pisos que, com Walden XXI, també inclouran serveis mancomunats i una part que podria allotjar un equipament social. Corrons es mostra esperançada, si bé recalca que és només un primer pas i insisteix que les característiques del projecte hauran de concretar-se en un conveni específic.
Les persones que formen part de Can 70 provenen de diferents barris de la ciutat. La majoria són parelles, dones soles i, en un únic cas, un home sol. Un fet que, segons Corrons, reflecteix la societat patriarcal en què vivim, en la qual els homes que han crescut en entorns on les tasques han recaigut en les dones, avui no estan massa disposats a assumir aquests tipus de feines.
A tot això, la futura inquilina de Can 70 també destaca que, en no disposar del solar, el projecte ha reforçat el seu vessant comunitari, fent visible el que Irati Mogollón, coautora amb Ana Fernández Cubero del llibre Arquitecturas del cuidado. Hacia un envejecimiento activista, defineix com “la part tova del cohabitatge” en contrast amb la part dura, és a dir, la construcció de l’edifici i el règim intern del grup.
L’obra de Mogollón i Fernández Cubero i el El Manual del Senior Cohousing. Autonomía personal a través de la comunidad, de Charles Durret, van convèncer Anna Corrons que el cohabitatge era la millor fórmula per autogestionar el seu envelliment. D’aquesta lectura va sorgir Guia de les Cures, on diverses persones reflexionen entorn el fi de la vida i aspectes que tenen a veure amb el dol i una mort digna.
A més de les persones que ja formen part del projecte, Can 70 té 15 persones apuntades en llista d’espera, amb les quals els promotors han començat a relacionar-s’hi a través de passejades pels pulmons de la ciutat, el zoom i altres eines telemàtiques.
“No volem anar a parar a una residència” afirma Josep Maria Ricart. L’impulsor de Walden XXI denuncia que aquests equipaments, sobretot els de titularitat privada, “s’han dedicat a fer negoci imposant un règim on impera un sistema disciplinari amb horaris fixos que menystenen la voluntat de les persones”. A propòsit d’aquest fet, Ricart cita l’enquesta del moviment Volem Llars per viure a 645 persones, de la qual es desprèn que el 99% dels enquestats rebutja viure en una residència perquè, segons afirmen, tenen un panorama desolador, amb habitacions de 14 metres quadrats, sense intimitat i un règim gairebé militar. “En canvi, aquells que ens hem apoderat volem ser actius fins que puguem. I això vol dir viure amb els nostres amics i fer activitats de tota mena, també obertes al municipi”, afegeix.
Una opinió similar té Anna Corrons, per qui lluny del model que representen les residències, el cohabitatge sènior té el valor que les persones poden compartir les seves històries de vida i evitar una soledat no desitjada. “Moltes hem cuidat o hem vist cuidar els nostres pares, avis o altres familiars, d’aquí que un projecte cooperatiu de convivència ens sembla la millor alternativa”.
