El projecte impulsat el 2019 per la sociòloga i ballarina de claqué, Laia Molins, demostra les virtuts físiques i emocionals que la dansa proporciona a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat o afectades per diverses malalties.
“Esperes el dissabte perquè arribi el taller i puguis treure la teva energia i que no tot sigui negatiu”, “M’agrada perquè em sento lliure i jo mateixa”, “Por unos minutos nos divertimos [...] olvidamos lo que somos i dónde estamos...”. Aquests són alguns dels comentaris dels participants dels tallers de Ritme i Compromís, un projecte d’acció social dinamitzat per ballarines i ballarins professionals, la majoria dels quals de claqué, que porten els beneficis de la dansa a col·lectius en risc d’exclusió́ social i a persones en procés oncològic als hospitals. En altres paraules: la seva missió és utilitzar el ritme i el moviment com a eines per millorar la qualitat de vida i el benestar físic i emocional de les persones.
Aquesta associació sense ànim de lucre és liderada per Laia Molins, ballarina de claqué, sociòloga i membre fundadora de l’associació Tot Pel Claqué; juntament amb Gemma Daban com a fundraiser i Xavier Balaguer com a consultor. Una entitat que, en realitat, va néixer de forma orgànica el 2017, quan ella i altres ballarins anaven a actuar voluntàriament a residències de gent gran. “Tenia una relació molt estreta amb la meva àvia i pensava que a la gent gran se l’ha de cuidar i respectar-ne la saviesa. Els tenim molt abandonats i volia donar-los vida”, explica Laia Molins.
Amb el temps, el grup va començar a rebre més peticions per actuar a residències, fins que davant d’això, va decidir crear l’associació amb el nom de Ritme i Compromís. “Com a sociòloga, sempre havia tingut al cap unir els meus estudis amb la meva part artística de la dansa, i Ritme i Compromís era la barreja perfecta”, indica Molins. Era una altra forma, doncs, de donar un valor afegit a la cultura i a la dansa.
Gràcies a l’obtenció de diverses beques el 2021, entre les quals ‘SOS Cultura’, de la Fundació Carulla, o ‘Carretera i Dansa’, de l’Associació Professional de Catalunya, el projecte va poder tirar endavant després de la pandèmia i impulsar el seu repertori de tallers. Sessions que s’adrecen tant a persones grans que es troben en residències, a població reclusa en centres penitenciaris catalanes, a infants i adolescents de centres oberts i acollida, així com a persones en processos oncològics dels hospitals de Granollers, Mataró o la Vall d’Hebron, a Barcelona.
“Els col·lectius més vulnerables no tenen tant accés a la cultura, quan hauria de ser un benefici bàsic per a tothom” comenta Molins, una funció que considera especialment important pels interns de les presons. “Els ajuda a alliberar-se i gaudir del moment”, afegeix. I és que, a través de la dansa, es redueix l’estrès i l’ansietat gràcies a l’alliberament d’endorfines, la qual cosa fa que, durant l’activitat, els participants se sentin millor i s’evadeixin d'allò que els preocupa.
Els tallers de Ritme i Compromís acostumen a realitzar-se cada trimestre amb sessions setmanals, on els tutors professionals treballen, mitjançant la dansa, valors com l’autoestima, la confiança, la responsabilitat i la col·laboració́, raó per la qual plantegen un treball en equip que fomenta la participació, la inclusió i la transformació personal.
També, a partir d’aquesta disciplina artística, l'entitat busca afavorir l’autoexpressió, la connexió i la superació personal, a més de combatre la soledat i reduir l’aïllament social de les persones grans.
En el cas de la població reclusa, Laia Molins destaca el fet que els tallers contribueixen a eliminar estereotips i fomentar noves maneres de relacionar-se. “No només hi ajuda la dansa; també que arribin a l’hora, treballin en grup i entenguin el concepte de mantenir plegats la rutina, la constància i el respecte dels uns vers els altres”, matisa Molins, per qui en els centres de menors “busquem que els nois i noies vegin la importància de sentir-se respectats i el lideratge que té el grup”.
A l’hora de treballar, la fundadora de Ritme i Compromís admet que cada col·lectiu presenta reptes diferents. “Ens vam trobar que les dones internes a Wad-Ras els era difícil comprometre’s amb el taller i, en canvi, en el cas dels homes de la presó de Lledoners els era més fàcil”, explica.
Laia Molins fegeix al fet que, mentre que a les presons, els tallers poden requerir més força i flexibilitat, no passa el mateix quan es realitzen a les residències de gent gran: “Cal pensar que la seva mobilitat és mínima, ja que alguns van en cadira de rodes i altres tenen demència. De la mateixa manera que, quan escolten música de la seva època, a vegades algú s’aixeca i comença a ballar malgrat que no ho tinguem previst”, explica Molins. Al capdavall, per la ballarina, “tu pots preparar una sessió molt bé, però són col·lectius pels quals cal estar molt obert i, sobretot, ser conscients que l'objectiu no és donar-los classes de dansa, sinó una estona que els és beneficiosa”.
De moment, l’associació Ritme i Compromís està en procés de consolidació i millora dels tallers que organitza actualment, si bé no descarta fer més passos en un futur. “Sempre diem que som transformadors que mirem d'establir comunitat i crear vincles amb aquelles entitats amb qui podem generar noves propostes”, subratlla Molins, per la qual “el més important és saber què necessiten, què els podem aportar i com podem ajudar-los a arrelar en el territori. Tot això forma part de la nostra manera de ser”.
Referent del claqué a Catalunya, sociòloga i impulsora de l’associació sense ànim de lucre Ritme i Compromís, si haguéssim de definir a Laia Molins, la paraula clau seria el seu entusiasme. Membre fundadora de l’associació Tot Pel Claqué, des de ben jove utilitza la dansa amb finalitats socials. Ho va experimentar a Grècia amb Pallassos sense Fronteres o quan ha col·laborat amb els joves del Raval. Ara, des d’aquesta entitat ubicada a Sant Esteve de Palautordera, vetlla per oferir la dansa i el claqué com a eines terapèutiques i socials en residències de gent gran, centres d’acollida i unitats d’oncologia.
Amb Ritme i Compromís, aconsegueixes unir la dansa amb la sociologia. ¿Quin era l’objectiu?
Amb la sociologia volia tocar de peus a terra i veure que, darrere la dansa, hi ha moltes altres coses. Però no només: tot el que sabem de la dansa ho volem compartir pels beneficis que comporta a nivell físic i emocional.
Comprovar els resultats dels tallers deu ser molt enriquidor...
A vegades acabem plorant, perquè a partir de ballar, que és la base, surten emocions de tota mena. Sabem que no som psicòlegs, però ens acompanyem, estem junts, parlem i dialoguem entorn de temes que, d’altra manera, difícilment sortirien.
Hi ha algun record que t’hagi commogut en particular?
N’hi ha tants... Cada projecte t’aporta alguna cosa. Potser em quedaria amb la primera vegada que vam fer un taller en un centre de menors. Veure l’expectativa amb què et reben els nois i noies i com, de mica en mica, amb la dansa, els dones alguna cosa i ells també te’n donen a tu. És aquesta part tan bèstia d’adonar-te que persones amb realitats tan diferents estem unides pel mateix. Quan vam sortir de la sessió, amb la persona que m’acompanyava, ens vam posar a plorar. I és que sabíem que allò funcionaria i ho havíem de moure a molts més llocs.
Es valora prou la música i el ball a la societat?
Conceptualment tothom ho fa, però es valora poc en l’àmbit educatiu. La prova és la dificultat per trobar finançament, cosa que en altres països no passa, ja que la cultura està concebuda com un servei públic. De tota manera, amb el pas del temps això està canviant cap a millor.
