“Juntament amb la lluita per superar un desastre, hi ha una lluita per definir què significa. Aquestes dues lluites són inseparables i fan sorgir un nou ordre.” 1
Les conseqüències de les catàstrofes i les crisis no afecten a tothom per igual. El coronavirus s’acarnissa especialment en les classes populars (classes treballadores i classes mitjanes empobrides), les dones i les persones migrades, les persones jubilades i els països del Sud. Així mateix, quaranta anys de polítiques neoliberals deslocalitzant l’economia, retallant drets i aprimant la despesa pública en recerca mèdica i salut ens deixa més indefenses davant la pandèmia.
Si no ho evitem, la nova recessió mundial en què ens endinsem, més greu que la de 2008, provocarà més desigualtat, misèria i autoritarisme. D’altra banda, seria desastrós tornar al “business as usual”, pretendre sortir de la crisi produint com fins ara i creixent materialment encara més, perquè empitjoraríem la crisi climàtica i energètica i en pocs anys es multiplicarien i se sobreposarien les catàstrofes ecològiques fins que les nostres societats, ja exhaustes, col·lapsarien, sense ja recursos per superar-les.
Només sortirem de la recessió havent millorat les condicions de vida de la majoria, si primer aconseguim generalitzar una interpretació ajustada del que està passant, després proposem reformes estructurals valentes i alhora compartides per la majoria, i en tercer lloc ens mobilitzem intensament per aconseguir-les.
Hem de socialitzar que la COVID-19 és un subproducte més de la incessant destrucció dels hàbitats per part del capitalisme global, igual que les inundacions a la tardor passada o els incendis a Austràlia aquest gener. Entendre que les retallades socials, la deslocalització productiva i la mobilitat insostenible han afavorit la seva letalitat. Extreure com a aprenentatges d’aquests mesos la cooperació entre centenars de milers d’investigadors i investigadores d’arreu del món, i les iniciatives i xarxes de solidaritat creades als nostres barris i pobles. Adonar-nos de la importància de les cures i de disposar d’un bon sistema sanitari. Prendre consciència que ens necessitem les unes a les altres (interdependència) i que hem de fer les paus amb la naturalesa, ni que sigui perquè té les de guanyar i en depenem (ecodependència).
Una interpretació d’aquest tipus constitueix un marc mínim de referència per aplicar una àmplia bateria de transformacions (la transició ecosocial) que ens acostin a un planeta just i habitable.
+Totes les prioritats convergeixen en una: cobrir les necessitats bàsiques materials i immaterials (alimentació, habitatge, cures, energia, llibertat, participació, educació...) dels 7,5 milions de catalans i catalanes, però també dels 7.500 milions de persones que som al món, de manera que cadascú pugui realitzar el seu propi projecte de vida digna en el marc d’una distribució equitativa dels recursos limitats del planeta. De fet, l’Agenda 2030, que pot quedar en paper mullat o en un motiu més de màrqueting social per part de grans corporacions, representa un desenvolupament de mínims d’aquella visió, que té les virtuts de gaudir teòricament del consens internacional i de concretar els objectius en els deu anys vinents.
Si ens centrem en casa nostra i en l’àmbit socioeconòmic, per tal de cobrir les necessitats bàsiques de les catalanes i els catalans sense explotar la resta del món, al contrari, sent-ne solidàries, haurem de transformar el nostre model productiu per fer que generi béns i serveis ecològicament sostenibles i socialment útils, així com distribuir-los de manera justa.
La transformació productiva requerirà incrementar els recursos de política econòmica i industrial de la Generalitat i reorientar-la a potenciar a partir d’ara els sectors que cobreixin les necessitats bàsiques de la ciutadania,2 i a transformar o penalitzar els que hi aportin poc o no hi aportin gens. Haurem de reduir els sectors turístics, de la construcció, de l’automoció i de l‘aviació, mentre augmentem l’agricultura ecològica i de proximitat, la salut i les cures, les energies renovables, la rehabilitació del parc immobiliari, la cultura, les activitats emergents vinculades a les TIC, la fabricació digital, entre altres.
Mentre no puguem sortir del capitalisme, per repartir de manera justa la riquesa produïda ens haurem de cenyir a impulsar polítiques predistributives (modelar els mercats de productes, de treball i financer, promovent l’economia social i solidària...) i redistributives, és a dir, implantant una reforma fiscal que augmenti considerablement la progressivitat dels impostos (baixada dels impostos indirectes i pujada dels directes, sobretot a grans empreses i rendes altes).
Qui pagarà la factura de millorar la sanitat o de protegir els treballadors d’empreses en fallida o de sectors en reconversió? No podrem reduir la pobresa material de la majoria sense reduir la riquesa d’una minoria. Ara bé, els rics no es resignaran a perdre ni una engruna dels seus privilegis; tan sols quan entenguin que, per a ells, és un mal menor acceptaran algunes renúncies.
Ho estem veient aquests dies: cap de les mesures adoptades pels governs en aquests mesos de pandèmia no toca els interessos de les grans empreses. Els diners per animar l’economia generats pel Banc Central Europeu afavoreixen la banca, que s’encarregarà de concedir-los en forma de crèdit i d’embutxacar-se els interessos. El fet que la Llombardia sigui, de moment, el territori amb més persones mortes pel coronavirus s’explica per les pressions de la patronal industrial de la regió d’aturar la producció.3 Aquí moltes companyies aprofiten els ERTO per desprendre’s injustificadament de plantilla i a cap d’elles se li exigeix que, ja que demana diners públic, no reparteixi beneficis entre els seus accionistes. Mentre les botigues han d’abaixar la persiana, Amazon es forra repartint de tot per les cases i exposant les seves treballadores al contagi, tant al magatzem com al carrer, etc.
Les mobilitzacions que vindran no s’haurien de limitar a lluitar per reclamar més despesa social o aturar noves retallades, sinó que a més haurem de dir alt i clar als carrers qui ha de pagar tot això i com: bàsicament apujant els impostos als rics, els bancs i les grans empreses i augmentant el control per posar-los més difícil evadir impostos.
Necessitem articular un bloc d’organitzacions populars que impulsi aquestes mobilitzacions, les quals haurien de quallar en un pacte entre administracions, agents socioeconòmics i organitzacions populars que reorientés i coordinés les seves respectives polítiques i estratègies per implantar una bateria consensuada de reformes radicals que transformessin el model socioeconòmic, més enllà de retocs cosmètics.
Ivan Miró, a 'Una Economia per la Vida. De la Covid-19 a un Nou Model Econòmic Plural, democràtic, relocalitzat i ecològic per Catalunya',4 descriu com hauria de ser aquest acord, que anomena Pacte Català per la Salut Col·lectiva, la Democràcia Econòmica i la Justícia Socioambiental. Per Miró, seria “un pacte entre agents socioeconòmics plurals, definint-ne rols i interrelacions, així com establint la matriu que articuli polítiques econòmiques transformadores”, que “institucionalitzi unes polítiques en favor d’un Nou Model Econòmic Plural, que garanteixi la salut universal, la democràcia econòmica i la justícia social i ambiental.” Com ell mateix recorda, al Quebec es va viure un procés similar a mitjan anys noranta: les mobilitzacions socials en contra de l’atur i les retallades provocades arran d’una crisi econòmica van desembocar en la creació el 1996 de la Cimera de l’Economia i l’Ocupació, un procés de concertació entre el govern québécois, la patronal, els sindicats i l’economia social per desplegar una agenda de mesures que permetessin sortir el país de la crisi.
El govern català no té el poder coercitiu ni els recursos suficients per implantar algunes de les mesures més importants que caldrien, sinó que estan en mans de l’Estat espanyol o de la Unió Europea. No és perquè sí pel que moltes volem que aquest país sigui plenament sobirà. Per tant, a més d’intentar saltar-se els límits amb polítiques valentes i creatives, els signants d’aquest Pacte haurien de coordinar-se amb actors similars de l'Estat espanyol i d’Europa per forçar el govern espanyol i la Comissió Europea a implantar les mesures que els pertoquin.
Quins actors haurien d’integrar d’aquest nou acord per rellançar l’economia postcoronavirus? Seguint Miró serien quatre: el sector públic; l’economia social i solidària; una part de l’economia privada –sobretot autònoms i PIMES–, que anomena sector privat d’utilitat social (perquè destina gran part de l’excedent a finalitats socials, s’acosta a l’empresa social o demostra una forta responsabilitat social, laboral i ambiental), i l’economia popular i comunitària (xarxes de suport mutu, estructures populars dels sindicats d’habitatge, equipaments de gestió comunitària, horts comunitaris i socials, obradors compartits, espais de criança col·lectiva, economia migrant, comunitats autofinançades...).
El mateix Miró, en el seu treball, ja apunta algunes propostes per incloure en l’agenda d’aquest pacte: la planificació de l’economia, la renda bàsica universal, la nacionalització i municipalització democràtica i comunitària dels sectors estratègics, la creació d’una banca pública o la provisió universal de la salut. Tot seguit, em permeto recollir la majoria de les mesures que planteja, afegir-ne d’altres i estructurar-les totes en aquesta llista, també naturalment a tall d’esbós:
- Cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població ‒persones migrades i refugiades incloses, a les quals cal regularitzar‒ mitjançant una renda bàsica, el control dels preus de l’habitatge i la reducció de l’IVA sobre els productes de primera necessitat.
- Desenvolupament del sector públic català:
- Creixement i millora dels serveis públics (educació, sanitat, cures...) de la Generalitat, els quals han de prioritzar la propietat i la gestió públiques amb la participació de treballadores i usuàries, i quan calgui concertant determinats serveis amb el Tercer Sector Social de l’ESS.
- Creació d’una banca pública d’inversió catalana per al desenvolupament social i la transició ecològica.
- Creació d’un ecosistema català de recerca, desenvolupament i comercialització de tecnologies netes per a la reconversió ecològica del sistema productiu.
- Fiscalitat redistributiva i ecològica: Impost sobre les fortunes (actius mobiliaris, immobiliaris i financers); augment de l’impost real de societats; increment de la tributació als trams alts de l’impost de successions i de l’IRPF; augment dels recursos humans i jurídics per perseguir l’evasió fiscal; taxa a les transaccions financeres; i taxa al carboni, que gravi la producció dels productes que més emissions de CO2 generen.
- Reducció dràstica de les despeses militars en els Pressupostos Generals de l’Estat.
- Democratització de les cures: reconeixement social; promoció de la corresponsabilitat de tots els actors; fons i mecanismes per dignificar el treball de cures, remunerat o no; i suport als espais i serveis de provisió comunitària de les cures.
- Augment dels pressupostos de cultura de la Generalitat al 2% i establiment del tipus súper reduït de l’IVA a totes les activitats culturals.
- Supressió de la regla de despesa per a totes les administracions i derogació de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), així com augment de la dotació econòmica als municipis perquè puguin aplicar polítiques de desenvolupament local comunitari, endogen i autocentrat, que estimuli la producció local i les cadenes curtes de producció i comercialització.
- Plans d’acció de la Generalitat per augmentar els graus de sobirania alimentària, energètica i financero-monetària (incloent-hi l’establiment o el suport a monedes complementàries).
- Aprovació pel Parlament de Catalunya d’un indicador alternatiu al PIB, com ara el GPI (Indicador de Progrés Real), dissenyat per mesurar el benestar sostenible, i ús sistemàtic d’aquest nou indicador en totes les comunicacions de la Generalitat.
- Augment del suport a l’economia social i solidària (ESS): aprovació de la llei d’ESS amb el consens de les entitats significatives de l’àmbit; increment de les partides dedicades al foment i la promoció de l’ESS en totes les seves branques, incloent-hi el consum responsable, les finances ètiques i totes les iniciatives sociocomunitàries (horts comunitaris, bancs de temps, comunitats autofinançades...); promoció dels ateneus cooperatius com a ens publicoooperatius orientats al desenvolupament local i la transició ecosocial mitjançant l’ESS; mesures per facilitar l’assumpció de pràctiques de l’ESS per part de botigues, pimes, negocis de persones autònomes i empreses en crisi, així com reconeixement de les entitats significatives de l’ESS com a interlocutores en matèria socioeconòmica tant en l’àmbit municipal com català.
- Revaloració del medi rural i reorientació del sector agrari català cap als cicles curts, la producció agroecològica i la sobirania alimentària.
- Marcs democràtics i participatius de planificació i decisió econòmica tant en l’àmbit municipal com nacional.
En general, l’economia social i solidària (ESS) estan responent millor que la gran empresa convencional. Una crisi més, comprovem com la majoria de les seves empreses es comporten d’una manera diferent de les capitalistes: sovint decideixen mecanismes de solidaritat interna per resistir al màxim sense acomiadar ningú (reajusten jornades i sous, practiquen el principi de “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”, etc.), ordeixen fons de contingència per ajudar les entitats més necessitades, participen en iniciatives solidàries...
Aquests mesos i els que vindran constitueixen una oportunitat per posar més en valor l’empresa d’ESS com la millor alternativa a l’empresa capitalista, per créixer i enxarxar-se en ecosistemes cooperatius locals, per construir el mercat social... Però ara també és el moment perquè l’ESS mostri la seva dimensió sociopolítica al costat de la seva dimensió socioeconòmica, de desenvolupar el seu rol reivindicatiu, complementari al constructiu. En realitat, aquesta pràctica quotidiana dels valors atorga a l’ESS més legitimitat encara per denunciar i reivindicar.
El moviment d’ESS ‒la Xarxa d’Economia Solidària, la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, l’Associació Economia Social Catalunya...‒ hauria de ser un dels impulsors de les mobilitzacions perquè aquesta crisi no la paguin les de sempre i el planeta, perquè no se saldi amb més pobresa i més escalfament global. El document d’Ivan Miró constitueix un excel·lent punt de partida per traslladar una proposta de reflexió i acció conjuntes a altres col·lectius socials (feministes, ecologistes, independentistes d’esquerres, llibertàries, veïnals, antiracistes, sindicats...) i, junts, mobilitzar la ciutadania i interpel·lar els poders públics.
La força dels poderosos; la cooptació en els governs català i espanyol d’una part dels qui, si manés la dreta nua i crua, es mobilitzarien; el costum de plantejar les lluites amb reivindicacions defensives i curt terministes; la increïble capacitat d’oblidar-nos d’allò que hem après; la dificultat d’assumir personalment les renúncies que comporta fer la transició ecològica; la mateixa inèrcia de les coses...; no és fàcil ser optimistes i pensar que aquesta vegada no passarà com amb la crisi del 2008, quan al final, en comptes de “reformar” el capitalisme, es van imposar encara polítiques d’austeritat més salvatges i vam seguir destruint el planeta. Sabrem aquesta vegada reaccionar bé, ràpid i amb persistència.
No puc evitar que em vingui al cap el que deia Fredric Jameson, que avui sembla més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme. Vull pensar que forma part d’aquell fonamentat pessimisme de la intel·ligència que, no obstant això, hem de compaginar a la manera de Gramsci, amb l’optimisme de la voluntat. Perquè mentre hi hagi esperança hi ha vida.5
1: Rebecca Solnit, “La lluita per definir el nou ordre”, diari ARA, 1 d’abril del 2020. Publicat inicialment a The New York Times.
2: A La gran encrucijada. Sobre la crisis ecosocial y el cambio de ciclo histórico, les autores proposen una “regla d’or” per valorar la pertinència o no de les activitats econòmiques, que és la relació economia + benestar/ocupació + baix impacte energètic i climàtic + sentit estratègic). Fernando Prats, Yayo Herrero i Alicia Torrego, La gran encrucijada. Sobre la crisis ecosocial y el cambio de ciclo histórico, pàg. 167. Ed. Libros en Acción i Icaria Editorial, 2016.
4: Ivan Miró, “Una Economia per la Vida. De la Covid-19 a un Nou Model Econòmic Plural, democràtic, relocalitzat i ecològic per Catalunya”. Disponible a nexe, Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.
5: Aquesta lúcida inversió de la dita tradicional la va dir el filòsof Emili Lledó en una entrevista a Juan Cruz, publicada a El País, d’11 de novembre de 2007, amb el títol “Entender da mucha marcha”.
Jordi Garcia Jané
Cooperativa a L'Apòstrof
*Vull agrair a l’Ivan Miró i en Jordi Via les seves aportacions, que han ajudat a millorar aquest article.
