Si volem transformar la societat en què vivim hem de transformar l’educació dels infants i adolescents. És una idea molt repetida i reconeguda, d’una lògica aclaparadora. La qüestió, però, és saber quines són les arrels de la societat que creiem necessari transformar i, d’altra banda, quina ha de ser l’educació que ha de contribuir a assolir-ho.
Des del meu punt de vista, no es tracta d’un simple canvi de forma, com podem ser idees correctes, noves lleis, normatives o tipus d’organització, tot i que hi ajuda, sens dubte. Es tracta sobretot de traspassar les formes, és a dir, trans-formar per arribar al fons.
Som part d’una societat i una cultura on els valors humans i el benestar dels individus no semblen la prioritat i sí, en canvi, la intolerància, la violència, l’ambició desmesurada i l’individualisme. Per això cal preguntar-nos i prendre consciència que és el que provoca aquestes formes de comportament individual que generen col·lectivitats sumides en el patiment i la insatisfacció.
I és que, al llarg de la història, són escasses les cultures i els moments en els quals ha regnat la pau, la justícia i el benestar de la ciutadania. I això és fruit d’un sistema anomenat “patriarcal”, que a Occident impera des de la cultura Mesopotàmica (6.000-3000 aC), que s’ha basat en la dinàmica de sotmetiment-submissió, la qual cosa ens dur a interrogar-nos: per què les persones necessitem sotmetre’ns o ser sotmesos a un altre, que ens impedeix empatitzar i cooperar o per què la manca d’autovaloració fa que ens deixem perjudicar?
La resposta no ha de passar per dividir entre bons i dolents, ni entre idees o ideologies bones i dolentes. Això forma part del mateix paradigma violent que ens està destruint i està destruint el planeta. Es tracta de veure que hi ha una part de la nostra humanitat que no ha estat cuidada i que -uns a petita escala i a altres a gran escala- afavoreix una actitud destructiva i egoista. Doncs bé: aquesta part que no cuidem, reclama ser atesa, reconeguda i compresa; i cada persona, en el nostre àmbit personal, familiar i social, podem actuar perquè això sigui així.
Però, com eduquem per cuidar a les nenes, nens i adolescents en el més essencial de la seva humanitat? Què és el que hem de canviar en l’educació establerta per enfocar-nos en una altra direcció? Com podem atendre les seves necessitats sabent que, des d’aquest benestar, podran veure satisfetes les necessitats de l’altre i, en conseqüència, assolir el benestar col·lectiu?
Cal recordar que la necessitat de tot infant i adolescent, i de tot ésser humà en general, és sentir-se escoltat, estimat i valorat pel que és, sense haver de fer mèrits per aconseguir-ho. Igual que ha de poder desenvolupar el seu potencial, mantenint així la curiositat i ganes d’aprendre ben despertes.
Amb tot, una educació transformadora és la que facilita a cada criatura aprendre a conèixer-se a si mateixa; sentir les emocions, qüestionar els judicis, pensaments i creences fixes i alienes, actuar amb coherència i responsabilitat... En definitiva, que estigui en contacte, cada vegada més conscientment, amb el que sent, pensa i fa, tant en l’entorn familiar com en l’escolar, i alhora, ser conscient del que pensa, sent i fa l’altra persona. D’aquesta manera és com podrà integrar les dues realitats, la pròpia i l’aliena, la coneguda i la diferent, per tot seguit empatitzar i legitimar les dues.
Mitjançant aquesta experiència, cadascú podrà cercar i descobrir les maneres de conviure i integrar la diferència, amb el benestar que això suposa. I és aquí, com a persones adultes, que hem de saber acompanyar aquests processos educatius i posar les energies perquè la relació amb ells i elles permeti assolir la transformació que tant anhelem.
