La família ja no és una institució monolítica, aliena a qualsevol evolució històrica, sinó que presenta una gran diversitat de fórmules. Però totes tenen els mateixos drets?
La legislació estatal només recull un suport específic a les famílies nombroses -a partir de la llei de protecció a les famílies nombroses- o de la mateixa Constitució del 79. Només a Catalunya, les Illes i el País Valencià, en canvi, la llei fa un reconeixement de la diversitat i, de forma específica, reconeix el concepte de família monoparental i en situació de monoparentalitat. Aquest reconeixement busca equiparar els avantatges amb les famílies nombroses, un pas endavant que malauradament ha quedat a mig gas.
S’entén per família monoparental la formada per fills i/o filles que tenen un sol progenitor; és a dir, del qual són legalment dependents. A Catalunya, gairebé un 11% són monoparentals i, d’aquestes, en un 81% la persona progenitora és dona.
Es tracta, en tot cas, d’una família amb un major grau de vulnerabilitat, ja que les desigualtats socials i econòmiques de les dones és on rau el seu desenvolupament: una bretxa salarial del 24%, una taxa d’atur més alta respecte als homes i també un nivell superior de temporalitat en els treballs. Aquests són alguns dels aspectes que, segons l’informe INSOCAT -d’indicadors socials elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social- provoquen que el 35% de les famílies en risc de pobresa siguin monoparentals.
Amb l’arribada de la pandèmia, això no ha fet sinó empitjorar, atès que l’activitat laboral durant el confinament per aquelles caps de família s’ha allargat hores i hores, inclosos els dies festius, mentre les criatures eren confinades a casa. I les qui teletreballaven, havien d’afrontar en solitari la cura de les criatures i “conciliar” amb la feina.
A la vulnerabilitat i la precarietat, a més, s’ha afegit la desídia de les administracions a l’hora d’aplicar les lleis. És el cas de Catalunya, que després d’aprovar el decret de reconeixement de les famílies monoparentals el 2008, va establir un conjunt de mecanismes per activar avantatges d’equiparació amb les famílies nombroses. No es tractava pas d’ajuts directes, sinó d’instruments que permetien l’accés a serveis o condicions d’equilibri en l’educació o la universitat. Doncs bé: aquest reconeixement va anar decaient des de 2012 i mai no s’ha recuperat.
Si el risc de pobresa i vulnerabilitat ja eren evident, ara la realitat és molt més dura, d’aquí que calgui exigir a les administracions que no mirin cap a una altra banda. I és que, quan parlem de retards en el cobrament dels ERTO, l’increment en la taxa d’atur o la pobresa infantil, també parlem de monoparentalitat.
La diversitat familiar, per tant, requereix respostes que parteixin de les necessitats específiques de cadascuna de les fórmules convivencials. I això obliga a dissenyar totes les actuacions a fi que, sense renunciar a la universalitat de les polítiques públiques, aquesta diversitat sigui reconeguda i atesa adequadament.
