Parlar de sucre és sempre un tema molt controvertit. El seu consum és debat entre l’amor i l’odi, el plaer i el pecat, la salut i la malaltia. Sucre de canya, de remolatxa, refinat, morè... No és fàcil orientar-se entre la gran varietat d’opinions i versions, sovint contradictòries. I ja no en parlem si, a més a més, afegim la preocupació per quin és el tipus que genera menys impacte ambiental o social.
La cadena de supermercats suïssa Migros va encarregar un estudi per comparar l’impacte ambiental d’1 Kg de sucre de remolatxa convencional, l’ecologista produït a Suïssa, el de canya convencional de Colòmbia i el de canya de comerç just de Paraguai. El resultat va que ser que el de Paraguai tenia un 33% menys d’impacte que la resta. Una dada que ens porta a afirmar que, tot i que el cultiu de canya de sucre genera impactes negatius -principalment emissió de gasos d’efecte hivernacle en la crema de la canya i residus orgànics, desforestació, consum d’aigua i contaminació del sòl amb pesticides i fertilitzants químics- és possible minimitzar-los. Així ho fan les cooperatives de comerç just.
Només cal fer una ullada a Manduvira, cooperativa de comerç just formada per 1500 productores que cultiva i elabora sucre a Paraguai. A diferència de què fa el sector del sucre convencional, a Manduvira no cremen residus en el terreny de la finca i, de les restes de canya, extreuen compost orgànic i ecològic i combustible a la fàbrica de processament.
El respecte al medi ambient que té aquesta cooperativa, un dels criteris del moviment del comerç just, és present en tota la seva activitat, des del cultiu sense químics ni pesticides a les tècniques emprades durant el processament. De fet, el seu compromís amb l’entorn va més enllà: han acordat que el 7% de les finques s’han de conservar com a reserva natural, protegint així la diversitat de plantes i espècies, pel qual estan reforestant parcel·les i boscos. A banda que han generat un sistema que detecta la humitat de la terra, cosa que els permet reduir el consum d’aigua.
Però, més enllà de com s’elaboren els productes en l’origen, què passa amb els efectes del transport? És bastant comú pensar que el menjar local és clau per reduir els gasos amb efecte hivernacle i, encara que defensem la producció i el consum de proximitat per nombroses raons, cal posar-ho en dubte si parlem dels productes que importen perquè no es produeixen al nostre territori.
Tal com indica l’estudi Environmental Impacts of Food Production de Hannah Ritchie i Max Roser, del total de gasos amb efecte hivernacle generats per a la producció d’aliments, el transport sols és responsable d’un 2%; de manera que, en la tria dels aliments que mengem, és més rellevant com s’han produït que d’on provenen. Això es reflecteix també a l’estudi de Migros, segons el qual el sucre de remolatxa produït localment té una major petjada ecològica que el sucre de canya ecològic de comerç just.
En conjunt, el comerç global del sucre i dels seus derivats, controlat principalment per unes poques multinacionals, genera 70.000 milions de dòlars anuals. Però com passa amb molts altres productes, els diners no arriben a les persones que treballen a les plantacions. Al contrari: tot i que a ningú no li hauria d’amargar un dolç, en el cultiu de canya de sucre els drets humans es vulneren de forma sistemàtica, fins a l’extrem que, segons l’OIT, només a El Salvador hi ha 5.000 infants treballant a les plantacions de sucre i 25.000 ho fan de forma indirecta, la majoria acompanyant les seves famílies en tasques relacionades amb el tall de la canya.
Això demostra que, davant de les crisis climàtica i social, les persones productores són les més vulnerables, si bé, paradoxalment, són part de la solució si apostem pel comerç just. Un tipus de comerç que vetlla per la diversificació de cultius, la millora de l’eficiència dels processos, la protecció de la terra o la cura de les fonts hídriques. Ho garanteixen els segells Fairtrade, WFTO, SPP, Naturland Fair i Fair for life, els quals certifiquen que el model comercial basat en el diàleg, la transparència i el respecte als drets humans contribueix al desenvolupament sostenible, ja que ofereix millors condicions comercials, uns preus justos i assegura els drets de les persones productores i treballadores, especialment al Sud Global. Així és com esdevé una alternativa que posa la vida de les persones i del planeta al centre.
Ara com ara, aquest horitzó d’expectatives és molt ambiciós, en la mesura que les cooperatives productores no poden vendre el 100% de la seva producció al mercat de comerç just -en alguns casos, el percentatge no arriba ni al 50%. Un fet ens porta a preguntar-nos: davant d’això, quin impacte positiu pot tenir el comerç just per a aquestes cooperatives, les seves comunitats i el conjunt del planeta? La resposta és que, per tal que el comerç just funcioni com una eina de transformació ecosocial, hem de ser conscients dels impactes positius que té i demostrar que, posant-lo en pràctica, apostem per una economia justa i solidària.
