“És el que hi ha” m’ha dit tota la vida la mare com a dogma. I amb això ens apanyem i ja no cal canviar; i ja que estem, ni lluitar... un conformisme tenyit de pors, però en cert punt pragmàtic quan tot és altament desbordant.
Ha començat el 2021 i em sento trista, apàtica i no em cuido tant. M’imagino que totes estem igual o pitjor, i quan em pregunten “que tal?”, responc: “com totes”. Ho faig per no inundar a l’altra ni molestar, per ser prudent, si bé és cert que no totes estem igual. Però, què amaga aquest “com totes”? És la meva tristesa igual que la de la resta? És només tristesa de la situació en general o també amaga més elements? Hem cedit a un imaginari i dol col·lectiu on és millor no preguntar gaire? D’on ve aquesta resignació?
He detectat dos elements clau que ataquen al meu estat anímic: la privació relacional (aquí és important si és escollida o no) i la indefensió apresa. Un terme tècnic que utilitzem per explicar com les persones aprenem a comportar-nos de forma passiva. I és que tenim interioritzat que no podem fer res per girar la situació. És sorprenent, doncs, la naturalitat amb la qual hem integrat la militarització de les coses. Paraules com “toc de queda”, “confinament” i les normes imposades... nul espai a la participació.
El focus del control queda totalment externalitzat, i jo sense poder de decisió ni moviment; en definitiva, sense capacitat resolutiva. He après que, per més que vulgui, no puc fer res perquè ni la cosa millora ni tampoc no em deixen intentar-ho. Totalment a la deriva i, per aquí, l’apatia cala. A més, puc anar sumant agreujants, el poc sentit que trobo a les coses quan, per exemple, veig el metro a les 8:00 del matí o a les 21:50 del vespre.
Això demostra que tenim un escenari on no es dóna confiança a les persones i, les respostes donades (insisteixo: no participades), tampoc no semblen “lògiques”, ja que se’ns demana obediència en allò que no podem ni tan sols qüestionar. Després, però, se’ns assenyala i responsabilitza. Quines conseqüències té aquest bucle sobre la salut mental i emocional? Com sosté el cos viure tants mesos en aquestes contradiccions i aquest doble missatge? La “nova normalitat” és un oxímoron.
Em paro aquí, perquè no vull que aquestes paraules es llegeixin com un clam a la desobediència. Tot al contrari, són un crit a formar part activa d’una resposta col·lectiva que persegueixi el be comú. No militaritzat, no capitalitzat.
Respecto i tinc cura de no contagiar per les persones que s’hi estan deixant la pell, no pas perquè em diguin que no es pot o per les possibles represàlies, sinó perquè per mi és el que té sentit. Més que mai, doncs, hem d’apostar per l’autoorganització, el suport mutu, la prosocialitat, les cures, l’empatia, la tendresa, l’art, l’humor, la cultura, el sexe, el ball i el ritme. Un all in al que és comunitari i a la responsabilitat compartida. I és que em fio més que em salvin i cuidin les veïnes i les relacions que rego.
És cert que tinc por a contagiar i a ser contagiada (en aquest ordre), però també a les represàlies econòmiques sancionadores. Però crec que la por no ha d’arrelar-se a l’inconscient col·lectiu, i l’única manera de rebaixar-la és generant espais de narracions comunes, allà on podem confiar que el grup sostingui. Perquè, més que mai, és d’especial rellevància no tancar-nos en nosaltres mateixes.
Hem de recordar que la submissió, la resignació, la impotència i la por actuen de forma latent, i que si es mantenen en el temps, acaben convertint-se en tristesa, apatia o depressió. Fa masses mesos que portem aquesta contenció sense parar-hi atenció.
És important, doncs, saber que som vulnerables per naturalesa, però també que som “vulnerabilitzades”, tal com explica Judith Butler a Vida precària. El poder del dol i la violència.
I si sabem que la Covid no afecta a totes per igual -perquè els determinants de la salut segueixen sent qüestió de classes, interseccionalitat i privilegis- haurem de posar-hi remei. Us imagineu que l’educació social fos obligatòria per als rics del món?
Per tant, aquesta és una crida urgent: recuperem el poder!, no ja perquè l’hàgim perdut (sempre ha estat allà), sinó perquè el tenim oxidat. Diuen que davant del fort vent, hi ha una comunitat d’arbres que ha après a ajuntar les arrels, convertint-se en un gran ésser viu. Imagineu què podem fer nosaltres!
L’altre dia l’Andres García Berrio em va dir: “no importa el lluny que estigui la sortida, sinó veure-la”. I quanta raó! Però si no la veiem, l’haurem de somiar!
Si no escollim les coses com venen, almenys sí que podem triar com afrontar-les i, sobretot, amb qui. “Concedeix-me serenitat per acceptar allò que no puc canviar, valor per canviar què sóc capaç de canviar, i saviesa per entendre la diferència”, deia Reinhold Niebuhr. Per tant, “és el que hi ha i lluitarem per millorar-ho”, i és que #lavidaestaperintentar-ho.