Un fet diferencial respecte a les dècades anteriors és que les lluites socials opten avui per la pro activitat i els canvis de radicalitat democràtica. Dins d’aquesta línia s’inscriuen iniciatives com el Multireferèndum, les propostes de la PAH i el Sindicat de LLogaters, la creació de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT), processos com el Km0 a les Rambles de Barcelona o espais de gestió comunitària. Una tendència a la qual també s’han afegit algunes organitzacions polítiques i sindicals, així com col·lectius, plataformes i entitats de tota mena.
Aquestes iniciatives són una resposta als perjudicis que causa el model de modernitat i la seva darrera versió: el neoliberalisme, creat sobre el creixement lineal a l’infinit, l’espoli de recursos i la conculcació de drets bàsics -“acumulació per despossessió”, segons David Harvey- que es vehicula a través d’un sistema polític, econòmic i institucional de democràcia “representativa”.
Recordem que l’hegemonia neoliberal ha estat l’eina per a imposar el deute, els BIT o tractats com el CETA, el TTIP i, més recentment, la UE-Mercosur. Però també mesures amb què la Troika han intensificat el debilitament de les institucions com espais de totes i tots, cosa que ha accentuat l’exclusió social, la privatització, el desmantellament de serveis públics, alhora que ha disparat la desigualtat, la pobresa i la restricció de drets.
Tot això ha desembocat en la Covid-19, l’emergència climàtica i altres fenòmens provocats per la globalització, el productivisme i el consumisme. Factors dels quals Jorge Riechman o Yago Herrero ens anaven advertint i que han donat peu a una crisi civilitzatòria de conseqüències nefastes per la supervivència de la nostra espècie.
Pels nous actors socials, els models de participació clàssica es mostren insuficients per afrontar els reptes imminents que se’ns presenten, d’igual manera que és ja no serveix la democràcia reduïda a l’exercici del vot com un tot. Com dèiem al principi, les lluites actuals aposten per l’aprofundiment democràtic i, davant d’un sistema basat en el principi segons el qual la ciutadania no en sap prou, treballen per a la creació de nous models de democràcia més participada, directa i transversal.
L’element clau per al foment de la participació és aconseguir que les persones se sentin part. Per això són importants espais vinculats a la presa de decisions, metodologies de treball col·laboratiu que avantposin l’interès del comú per sobre dels drets individuals i crear formats adaptats als ritmes quotidians, que afavoreixin la participació dels segments representatius del conjunt de la població.
Si volem sortir d’aquest atzucac, i fer front a les emergències i la crisi generada per les lògiques lineals de creixement infinit i antropocèntric, cal una acció política valenta i contundent. I aquesta exigeix un procés d’aprofundiment democràtic que posi en marxa processos i estructures de treball col·laboratiu on la ciutadania tingui una participació activa. Són, entre d’altres, les assemblees ciutadanes, els observatoris de l’aigua, els espais d’autogestió o la gestió comunitària.
