Aquest setembre fa set anys que els 193 països de l’Assemblea General de les Nacions Unides van aprovar l’Agenda 2030 i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Aquesta ambiciosa Agenda representa un compromís mundial per millorar la situació econòmica i social de les persones i el planeta, i estableix objectius concrets per arribar a aquesta fita, com són l’erradicació de la pobresa i la fam, combatre el canvi climàtic i fomentar la pau i la justícia en un termini de 15 anys.
Tot i que és global, l’assoliment de l’Agenda dependrà de la capacitat perquè les seves fites es facin realitat a escala local. Es reconeix així el poder transformador dels canvis individuals i locals sobre el que passa al món, mitjançant la “localització dels ODS” (el procés d’adaptar els objectius al context local tot integrant el desenvolupament sostenible global com a objectiu transversal en la totalitat de les polítiques de les administracions públiques locals).
Però, a l’hora de la veritat, ens sorgeix un gran dubte: què implica això per a nosaltres? Quins són realment els canvis en l’àmbit local que hem de fer per tal d’aconseguir objectius globals com poden ser erradicar la fam o garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom?
Un dels camins passa per fomentar l’Economia Social i Solidaria (ESS) i, en particular, les cooperatives que formen part d’aquest moviment. L’ESS posa la vida al centre, i busca el benestar de les persones i el planeta per sobre dels beneficis econòmics. Per tant, no només comparteix els objectius generals de l’Agenda 2030 sinó que contribueix a l’assoliment d’altres més concrets: objectiu 2 (fam zero), objectiu 8 (treball decent i creixement econòmic) i objectiu 9 (indústria, innovació i infraestructura).
Una de les formes per fomentar l’ESS és la compra pública socialment responsable, una eina que permet incloure clàusules socials i ambientals en les licitacions dels ens públics a fi que, qui guanya els contractes, respecti els drets humans o el medi ambient en les seves cadenes de producció.
Així, quan un ajuntament compra el cafè per a les seves màquines de vending o cafeteries o el cotó per als uniformes de la policia local, en comptes de parar tan sols atenció a qui li ofereix l’oferta més econòmica, pot apostar pels qui han fet un pas més a fi i efecte que els seus productes siguin sostenibles i justos, o hagin inclòs criteris d’inclusió o de respecte social i mediambiental local a les seves organitzacions. Cal recordar que, entre el 35% i el 40% del pressupost de les administracions públiques catalanes, està destinat a compra pública, de manera que té una capacitat d’incidència molt alta, tant en les cadenes de proximitat curtes com en els productes que s’elaboren arreu del món.
I com aconseguim que la compra pública sigui globalment responsable? Entre totes les possibles respostes a aquesta pregunta, n’hi ha una més fàcil i intuïtiva que la resta: assegurant-nos que allò que comprem té algun dels segells de comerç just.
Amb una història de més de seixanta anys, el comerç just ha mostrat ser una alternativa econòmica eficaç per transformar la vida de milions de persones al planeta. No sols ens parla de relacions d’intercanvi a nivell global que posen les persones al centre (i no els beneficis econòmics d’un grup d’accionistes); és un sistema de relacions comercials a llarg termini que garanteix un preu mínim que permet cobrir costos en cas que l’especulació de la borsa baixi els preus per sota d’aquest.
També, a diferència d’altres sistemes, el comerç just inclou bonificacions per a les persones productores que inverteixen en la seva comunitat, compta amb un sistema d’auditories i avaluacions que garanteixen que no s’han vulnerat els drets humans, que no hi ha hagut discriminació ni explotació infantil, i que s’ha produït de forma sostenible (minimitzant l’ús d’agroquímics i afavorint la sobirania alimentaria de les persones productores). A més a més, és un sistema que treballa amb petits productors i productores que s’agrupen en cooperatives per tal de tenir més capacitat d’incidència política i econòmica, més possibilitats d’organitzar formacions i capacitacions i més capacitat de resiliència.
Si exigim un segell de comerç just, doncs, no només garantim que en la producció d’aquests articles s’han respectat els drets humans; també que aquest producte ha contribuït al desenvolupament econòmic i social de la comunitat on s’ha produït, i que s’ha vetllat perquè fos una producció sostenible i respectuosa amb el medi ambient.
En definitiva, es tracta d’una relació comercial internacional basada en el diàleg, la transparència i el respecte, el qual treballa sota criteris de justícia social i sostenibilitat econòmica i ambiental, que contribueix a la fi de la pobresa (ODS 1), la igualtat de gènere (ODS 5), el treball digne i creixement econòmic (ODS 8), la reducció de desigualtats (ODS 10) i sobretot, el consum i producció responsables (ODS 12).
Actualment, existeixen fins a cinc certificacions que compten amb un procés d’auditoria per vetllar pel compliment dels principis del comerç just al llarg de tota la cadena de producció, fet que garanteix la transparència i aporta seguretat a les consumidores: Fairtrade International, Simbolo de Pequeños Productores, Naturland Fair, Fair for life i el de la World Fair Trade Organization.
Per últim, i en tant que ciutadania, ens hem de plantejar com garantim que els nostres ajuntaments realitzen una compra pública socialment responsable? Tot i que aquesta és una de les grans dificultats, tenim al nostre abast mecanismes per aconseguir-ho, com el projecte Ciutats pel Comerç Just. Aquesta iniciativa va néixer fa més de 20 anys en un poble petit de Regne Unit, agrupant diferents actors del municipi (alcalde, entitats socials, empresaris, i líders religiosos) per assumir quatre compromisos fonamentals: (1) l’ajuntament garantiria que la seva compra pública seria socialment responsable; (2) s’impulsarien activitats de sensibilització amb escoles, empreses i associacions del tercer sector; (3 i 4) i es visualitzarien i es donaria suport als comerços locals amb productes justos. A partir d’aquí, moltes altres localitats s’hi afegiren.
A Bèlgica, com a exemple destacat, gairebé la meitat dels seus municipis són ciutats pel comerç just -Gante és pionera en la compra d’uniformes públics que s’han produït respectant els drets humans i Bruges treballa amb el gremi de pastissers locals per impulsar la compra de xocolata justa. Amb tot, ja són més de 2.200 ciutats arreu del món que formen part del projecte i treballen diàriament perquè els seus municipis siguin una eina de canvi global.
Des de l’any passat, diferents municipis a Catalunya també han iniciat aquest procés. És el cas de Manresa, que ha esdevingut el primer municipi català candidat a Ciutat pel Comerç Just una vegada l’ajuntament i les entitats locals han assumit el compromís de treballar en els propers dos anys campanyes de sensibilització sobre el comerç just - amb projectes com el Cafè Ciutat, entre altres- i d’incloure clàusules per garantir que la seva compra pública sigui globalment responsable. També Terrassa o Sant Boi del Llobregat també estant donant passos importants en aquest mateix sentit.
Finalment, un dels factors clau del projecte Ciutats pel Comerç Just és crear un grup de treball amb membres dels equips tècnics municipals, la societat civil, les escoles i els empresaris locals, mitjançant la qual la ciutadania contribuïm a l’Agenda de Desenvolupament Sostenible en el nostre poble o ciutat.
Si aconseguim que els nostres ajuntaments s’adhereixin a la iniciativa, se la facin seva i posin en pràctica les indicacions que aquesta estableix, facilitarem la correcta localització dels ODS, fent-nos a tots els ciutadans i ciutadanes co-partíceps d’un futur més sostenible i just a escala global.
