Un fantasma recorre Europa. Malauradament, en aquest cas, es tracta del fantasma del feixisme. Un fantasma cada cop menys transparent, que es fa més visible, més palpable i més present a la nostra vida quotidiana. Davant d’aquesta amenaça, com fer-hi front des de l’Economia Social i Solidària? Com fer-hi front a les nostres viles, pobles i ciutats?
Una possible resposta és la que ens apunten les companyes del Teatro del Barrio, de Lavapiés (Madrid): Nos vemos en las calles para no vernos en la calle.
Ras i curt: cal que ocupem els carrers i omplim de vida (comunitària, social, solidària) les places, els parcs i les avingudes. Cal que defensem un espai públic per a tothom, que promogui la convivència, la trobada, el suport mutu i el (re)coneixement entre persones que, tot i no ser iguals, volem viure en igualtat. Un espai públic amable, acollidor, inclusiu i, evidentment, feminista. I això vol dir lliure de feixisme, intolerància, racisme i LGTBifòbia.
En un moment d’auge de l’extrema dreta, la resposta popular ha de passar per l’enfortiment de la comunitat, pel treball en pro del dret a la ciutat, per fer d’aquest dret una eina que promogui l’esforç transversal i col·lectiu per a la millora de l’entorn quotidià.
Cal que reflexionem, doncs, sobre com podem abordar aquest dret des de la perspectiva comunitària, des del treball cooperatiu per a la reapropiació de l’espai públic i com potenciar la intel·ligència col·lectiva amb vista al procés de transformació de les ciutats, posant les persones i la vida al centre.
Exemples en tenim molts, realitats que són properes, algunes que venen de temps ençà, d’altres que es van impulsar en ple xoc pandèmic, i encara algunes que han plantat la llavor recentment i que tenen tot un camí per recórrer.
Les ciutats són resultat d’un procés històric de generació de sistemes complexos que, en part, resulten d’interessos comuns, de necessitats compartides, i de la voluntat de respondre-hi col·lectivament. S’entenia que, vivint en comunitat, viuríem millor, perquè ens podíem ajudar les unes a les altres, perquè teníem a la nostra disposició més possibilitats de resolució de les necessitats.
Cal que recuperem, doncs, aquests elements primigenis del que ha de ser la ciutat, un lloc per viure i no per malviure-hi. Un lloc que ens abraça i no que ens expulsa. Un lloc de trobada, i no d’aïllament. Al capdavall, les ciutats han de ser allò que nosaltres volem que siguin.
Amb tot, hem de ser curoses amb les dinàmiques que generem, per tal que siguin motor de transformació social i no reproductores d’aquelles desigualtats que volem combatre. Hem de teixir aliances, saber escoltar, adaptar els ritmes i les maneres de fer.
Reimaginar-nos els nostres barris i les nostres viles, reivindicar el dret a la ciutat, somiar i construir plegades un futur millor ha d’esdevenir una eina emancipadora, un procés que ens uneixi amb les convilatanes, que enforteixi els vincles socials, que ens apropi, que fugi d’estereotips i prejudicis, que provoqui l’escolta activa, la solidaritat i el suport mutu.
Hem de ser capaces de posar damunt la taula el debat -real i plural- sobre el model de ciutat i abordar, des de la mirada comunitària, com volem relacionar-nos entre nosaltres, quin tipus de consum volem promoure, quin model laboral genera la ciutat, quin impacte té l’entorn urbanístic en la quotidianitat de les classes populars; en definitiva, com ens afecta l’estructura de la ciutat a la nostra realitat diària.
Per una vida que valgui la pena ser viscuda, unim-nos per transformar les ciutats. O, com diria Henri Lefebvre, filòsof i sociòleg francès, creador del concepte del dret a la ciutat, “canviem la ciutat per canviar la vida” (changer la ville, changer la vie!).
