Back to top

L’autoexplotació dins del món cooperatiu

Irene Moulas
18 jun 2023

Si ens despertem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... el món girarà a la mateixa velocitat i el consum continuarà augmentant fins al col·lapse. Aquest article no té la pretensió d’abanderar la vagància, sinó oferir una mirada crítica i constructiva de la cultura del treball: un paradigma més propi de la burgesia catalana que de l’economia social i solidària.

Ja fa cent trenta-set anys de la revolta d’Haymarket, on es reivindicava per primer cop la jornada laboral de les vuit hores, i ara el feminisme promou la jornada de quatre dies a 32 hores cobrant el mateix, un sistema que algunes cooperatives ja han implantat. És factible, però? On va a parar aquest temps que dediquem al no treball? Hi ha diferències de gènere o de qualsevol altre eix de desigualtat? Si les dones treballem menys, això no implicarà que augmentem les hores dedicades a les cures domèstiques?

Segons l'OCDE, més hores de treball no suposa una major productivitat. De fet, en alguns països on es treballa menys temps, la producció s’ha incrementat

Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), més hores de treball no suposa necessàriament una major productivitat. De fet, aquest organisme creat per mesurar la productivitat laboral de cada país mitjançant l’indicador PIB per hora treballada, ha comprovat que alguns països on es treballa menys temps, la producció s’ha incrementat. Ens ho hem de creure?

Fixem-nos, però, que estem immersos en una roda viciada: des de l’economia social i solidària volem ser alternativa, però alhora tenim el capitalisme interioritzat. No ens cal tenir un cap que ens exploti, ho fem nosaltres mateixes, una vegada la precarietat, sumat a la necessitat de fer més diners -finalment més hores en moltes ocasions- i a la poca formació en la gestió del temps, esdevenen la tempesta perfecta. Al capdavall, cinc-cents anys després el desafiament de La Boétie, continuem amb els mateixos interrogants: “Si som lliures, per a què servim?”, “Si podem no fer-ho, per què obeïm?”.

Ens sentim malament si no produïm, potser perquè la producció forma part de l’autoestima i la identitat; ho aprenem des de petites

Tot plegat fa que ens sentim malament si no produïm, potser perquè la producció forma part de l’autoestima i la identitat; ho aprenem des de petites. Només cal veure les crisis personals i depressions que agafen les persones en jubilar-se, les que romanen aturades un llarg període o aquelles que no saben estar còmodes durant les vacances. En resum: la vulnerabilitat a la qual s’exposa el cos no productiu traspassa límits.

Fet i fet, vivim en la contradicció de no voler treballar tant i no saber què fer amb la llibertat horària. Al Marroc em van dir una frase: “A Occident teniu molts rellotges, però no teniu temps per a res”. Quanta raó. A Tiktok mateix s’ha fet viral #5to9, un espai de vídeos creats per noies d’uns vint anys que es desperten a les cinc del matí i que expliquen a què dediquen aquestes hores abans d’anar a treballar.

Davant d’això, a la cooperativa Etcèteres organitzem formacions en gestió del temps, i parlem d’un concepte clau que són els lladres, coneguts per aquells factors que incideixen en el tempo de les coses i que fan que, els espais que havíem previst dins de l’etapa de planificació, s’allarguin sovint de forma involuntària, imprevista o imprevisible.

Si podeu, feu l’exercici de pensar quin percentatge d’hores dediquem a tasques imprevistes que generen bastons a les rodes, quantes són de cures i estan orientades al nostre benestar, a sentir-nos vius i a descansar. A mi, personalment, reflexionar-hi m’ha canviat la mirada: delego i poso límits, conscient que, amb la quantitat de gestions infinites a realitzar, cal identificar allò important dins del que és urgent. És una frase robada d’Oscar Boule.

Hem de reivindicar, doncs, prendre la fresca, compartir des de la intimitat i generar espais de qualitat que no estiguin marcats per la dictadura del temps

Hem de reivindicar, doncs, prendre la fresca, compartir des de la intimitat i generar espais de qualitat que no estiguin marcats per la dictadura del temps. O com em va dir el meu company de forma molt encertada: “per què no recuperem el verb badar?”.

També, i ja per acabar, podem recordar les paraules de l’expresident de l’Uruguai, José Mujica, quan el 2018 va dir: “O aconsegueixes ser feliç amb poc, perquè la felicitat està dins teu, o no aconsegueixes res. Això no és una apologia de la pobresa, és una apologia de la sobrietat. Però com hem construït una societat consumista, i l’economia ha de créixer, perquè si no és una tragèdia, inventem una muntanya de consum superflu, i el que estem gastant és temps de vida (...) L’única cosa que no es pot comprar és la vida, i la vida es gasta i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”.

 

Irene Moulas és psicòloga social comunitària, sòcia de la cooperativa Etcèteres

Autoria: 
Irene Moulas