A l’Índia hi ha un antic model per a la no-violència conegut com a Ahimsa, del qual un dels seus axiomes és “no anar a fer mal”. Per la ràdio escoltava molts propòsits per aquest 2023: anar de viatge, cuidar-se, fer esport... però hi havia un d’honest, senzill i tendre que em va fer obrir els ulls: vull ser millor persona. A propòsit d’això, és important analitzar com ens parlem a nosaltres mateixes (penseu que ens escoltem vint-i-quatre hores, set dies de la setmana), com és el nostre diàleg intern i quina comunicació utilitzem amb la resta de persones.
En aquest sentit, cal preguntar-nos si la comunicació és de qualitat, de quins factors depèn i altres qüestions afegides: Tinc la mateixa paciència quan estic a la feina que si estic a casa o m’adreço a una persona desconeguda? En quin to i intencionalitat són les meves paraules cap a les companyes de la cooperativa?
El cert és que, com més intimitat i proximitat personal, a vegades costa més mantenir les formes, tenir paciència i parlar amb compassió i tendresa. Sorprenent, no? Segurament això passa perquè, com diuen en castellà, “el roce hace el cariño” però també -i molt- les cremades. Només cal recordar els sopars familiars, les assemblees interminables, etc.
Doncs bé: una de les metodologies que proposo per millorar el diàleg intern i les relacions és la comunicació no-violenta, la qual reposa en els següents principis:
· OBSERVAR: entendre com les nostres accions afecten el nostre benestar. Per exemple, quan diem: “Pere, et vas enfadar sense cap motiu”, suposant que es va enfadar (potser estava espantat o trist) i, a més, li diem que no tenia cap motiu. En canvi, li podríem haver dit: “El Pere em va dir que estava enfadat” o “el Pere va donar un cop de puny sobre la taula”.
· EMOCIÓ: expressar com ens sentim, ja que sovint tenim més vocabulari per insultar que per descriure amb precisió el nostre estat emocional. Fixeu-vos sinó quina cosa aprenem primer d’una llengua.
· NECESSITATS: comentar les necessitats, valors i desitjos que generen les nostres emocions.
· PETICIÓ: afirmar les accions concretes que poden enriquir les nostres vides. És important que siguin coses realistes i no exigències, perquè si la conversa queda en un pla abstracte, no obtindrem res positiu.
Aquesta metodologia pot semblar naïf, però si ens fixem, contempla elements essencials. És el cas de la ràbia, la qual indica una necessitat que s’ha de poder expressar, si bé en situacions límit i com a ús protector. No amb una intencionalitat punitiva. I és que hi ha un tipus de comunicació que bloqueja la compassió, com els judicis moralistes, les comparacions o la negació de la responsabilitat. Idees que es basen en el concepte de “merèixer” i que empren un llenguatge basat en l’equivocació i l’error. De fet, la majoria de judicis cap als altres no deixen de ser expressions alienades de les nostres necessitats.
També és igual de negativa la falta de consciència de què volem, tant de la resta com de nosaltres mateixes, ja que això contribueix a la frustració i tristesa. Uns sentiments que, si hi afegim el gènere o altres eixos de desigualtat, encara s’agreugen més. Per tant, hem de saber demanar què volem i ser conscients que en tenim tot el dret, pel qual ens pot ajudar connectar amb les nostres necessitats corporals i mentals.
Són molts, doncs, els beneficis de comunicar-nos de manera adequada i assertiva. Ens permet guanyar confiança, millorar l’autoestima, obtenir un major benestar, gestionar les emocions de forma més sana i, alhora, evitar que els problemes es magnifiquin i caiguem en un quadre d’estrès.
Tot plegat ens porta a interrogar-nos com seria el cooperativisme si no fos cooperativa la seva comunicació, per concloure amb la següent frase del metge, comunicador i escriptor indi Deepak Chopra: “Cada individu s’aferra amb força a la seva història, perquè és una manera d’identitat. Quan es promou la comunicació pacífica, al mateix temps, s’està promovent una nova identitat”.
* Irene Moulas és psicòloga social comunitària, sòcia de la cooperativa Etcèteres
