Els qui, des de l’activisme del consum i l’economia social i solidària, es mobilitzen a la recerca d’un model alimentari més just i saludable, saben que la gran distribució continua sent un dels grans esculls. A l’Estat espanyol, cinc empreses controlen el 50% del sector de l’alimentació, i només una cadena de supermercats, Mercadona, acapara el 24,7% d’aquest sucós pastís, seguida de Carrefour, amb un 8,6%. El poder oligopòlic, doncs, s’ha convertit en un coll d’ampolla perquè els comensals crítics puguin adquirir aliments sostenibles a un preu raonable.
No utilitzo per casualitat la paraula “comensal”, que s’ha popularitzat en les lluites per la sobirania alimentària a l’Argentina. “Consumidor/a” significa, segons la RAE, “persona que adquireix productes de consum o utilitza certs serveis”; en canvi, quan parlem de “comensals”, ens referim a “cadascuna de les persones que mengen en una mateixa taula”; i això ens recorda que l’aliment no sols sosté la vida biològica, també sosté la cultura.
Però, si bé el menjar és un element fonamental de la identitat, l’homogeneïtzació de la dieta s’expandeix arreu del planeta i això va en detriment de la diversitat. I és que, encara que els ultraprocessats que trobem el supermercat se’ns presenten en múltiples formats, embalatges i marques, darrere d’aquesta aparent varietat s’amaga un reduït grup d’ingredients -com el sucre, l’oli de palma, a més de carn barata procedent del maltractament animal en megafactories porcines o aviàries-, així com un número cada vegada més reduït d’empreses multinacionals, entre les quals Kraft, Unilever, Pepsico i Nestlé.
Aquest tipus de productes comestibles –no els confonguem amb veritables aliments– són cada vegada més consumits, no sols perquè els laboratoris s’obstinen a donar amb fórmules addictives o perquè la publicitat ens bombardeja constantment amb informació sobre ells. També el paper de la distribució és essencial, atès que en les grans cadenes de supermercats, tot està pensat perquè comprem uns productes i no uns altres; de la mateixa manera que, per la logística que impliquen, els ultraprocessats resulten més rendibles per a aquestes cadenes que no pas els productes frescos.
A més a més, els grans distribuïdors controlen la comercialització dels productes frescos i defineixen, en gran mesura, els preus que paguen als productors perquè les maduixes de Huelva o els pebrots d’El Ejido arribin als seus passadissos. Una sèrie d’hortalisses, fruits vermells i altres productes que, com l’oli de palma i el sucre, són extrets a força de degradar ecosistemes i sobreexplotar els treballadors. Així ho han fet visible les Jornaleres de Huelva, que amb la seva lluita han posat de manifest les pèssimes condicions amb què treballen les temporeres autòctones i les marroquines contractades en origen.
Diuen les Jornaleres que la solució no passa per fer boicot a la maduixa, sinó per fer costat a les empreses que s’esforcen per fer les coses bé, malgrat les dificultats que tenen per pagar els salaris, ja que el marge de beneficis que obtenen són minsos. Un fet que obeeix a la misèria que els paguen els grans distribuïdors -sovint no cobreix ni els costos de producció-, que després els col·loquen a les prestatgeries a un preu cinc vegades més car.
A través d’aquest model globalitzat, l’agricultura es va desconnectant de les necessitats locals per adaptar-se al caprici dels mercats globals i financeritzats, l’activitat dels quals perjudica els ecosistemes -alguns tan vulnerables i biodiversos com Doñana-, la condicions de les empleades racializades i migrants que posen els seus braços i, en última instància, el benestar de tots plegats.
Tot plegat ens fa veure que, si no canviem la distribució, no hi haurà espai per models de producció alternatius, d’aquí que l’aparició dels supermercats cooperatius representi una gran notícia pel seu poder transformador. I és que parlem d’iniciatives autogestionades en les quals, en molts casos, els clients són alhora copropietaris i es preocupen per dur a les seves prestatgeries productes ambientalment sostenibles i socialment justos.
Al capdavall, no es tracta tant de menjar de manera més saludable i “ecològic”, que també; es tracta de trencar amb la dictadura dels grans distribuïdors, que imposen preus impossibles i condicions que soscaven la viabilitat de les petites produccions agrícoles i ramaderes.
Cada vegada són més els projectes que aposten per aquest canvi: Food Coop a Barcelona, Supercoop a Manresa, Som Alimentació a València, L’Óssa a Madrid, A Veïnal a Saragossa, Laudare a Navarra, Biolíbere a Getafe o Labori a Biscaia. Experiències que poden ser fonamentals per transformar la infame cadena en la qual s’ha convertit el sistema agroalimentari global.
* Nazaret Castro és cofundadora de Carro de Combate i autora del llibre La dictadura de los supermercados. Cómo las grandes distribuïdores deciden lo que consumimos (Editorial Akal).
