Moltes vam viure la irrupció d’Internet a les nostres vides. En poc temps, vam passar de tenir-hi connexió durant hores limitades, amb un mòdem rudimentari que feia sorolls estranys i que deixava el telèfon de casa inutilitzat, a tenir-ne des de qualsevol punt del món a través dels nostres telèfons mòbils.
Els hàbits de consum també han canviat i evolucionat en paral·lel a l’avenç de les noves tecnologies. I és que, avui dia, molta gent no podria concebre fer la compra sense Internet. A l’inici eren bitllets d’avió, reserves d’hotels i entrades per a espectacles els que s’enduien el palmarès del comerç electrònic; però arran de la pandèmia, aquesta situació va canviar i la roba, els gadgets tecnològics, la música i audiovisuals -a través de les plataformes en línia- van passar a ser les categories estrella de les compres a la xarxa.
L’aparent senzillesa de comprar per Internet és inversament proporcional a la quantitat de conseqüències que comporta a la societat i al planeta. Amb molt pocs clics, activem l’engranatge que, massa sovint, té el punt d’arrancada a milers de quilòmetres de distància, l’impacte del qual és molt fàcil saber; no tant prendre la determinació de canviar allò que, de manera directa o indirecta, ens afecta i perjudica.
Realment som conscients del rastre que deixa una samarreta adquirida a Internet per menys de 10 euros i que ve de Turquia? Doncs bé: a més dels impactes derivats de la seva producció (elevat consum d’aigua, processos químics per obtenir diversos resultats, sobreexplotació del medi per obtenir les primeres matèries, etc.), el seu transport deixa un rastre de gasos d’efecte hivernacle, fruit de recórrer la distància que separa la fàbrica de casa nostra. Així, si fem càlculs, podem comptar milers de quilòmetres, un mínim de quatre transports -en el millor dels casos- i tones de diòxid de carboni.
A més a més, la gran demanda d’aquests productes repercuteix en les treballadores que manufacturen els mòbils amb què parlarem, els vestits que portarem o les maletes que passejarem. Un problema que no és exclusiu del comerç electrònic; ja fa anys que diverses campanyes ens parlen del cost i impacte que té en les treballadores mantenir l’oferta i la demanda en creixement sostingut: salaris indignes, jornades laborals al servei de la producció, explotació, maltractaments, inseguretat i inestabilitat laboral, etc. I sembla que, qui no vol sucumbir a aquestes lògiques i pràctiques, és condemnat a desaparèixer.
D’aquesta manera és com el sistema econòmic predominant sembla el joc del Monopoly, on si vols guanyar, ho has de fer a costa de la resta de participants. I si vols que el teu gran mercat digital tingui èxit, augmenta l’oferta, inunda la xarxa d’imatges boniques i falses promeses, redueix els temps d’espera i garanteix que el PVP sigui atractiu. A qui li importa què hi ha darrere de tot plegat si en dos dies -o menys- tinc la comanda a casa i per un mòdic preu?
Així són els patrons del consumisme desfrenat i esclau del sistema capitalista, que frivolitza la vida per posar-la al servei del capital i ens fa egoistes. Una societat atomitzada en un món curiosament més connectat, però on les relacions personals es dilueixen. En altres paraules: una societat líquida feta d’individus vulnerables que dansen al so de la publicitat i del mercat; aquella societat en què, com més informació disposa, més ignorant es torna; aquella de la immediatesa, del voler-ho tot, aquí i ara, on qualsevol pas que no ens porti a aquesta direcció resulta intolerable; aquella en la qual la comoditat màxima esdevé la nova normalitat i, al mateix temps, el luxe que només uns quants es poden permetre.
Però, si bé és cert que depèn com ho mirem el panorama tendeix a l’apocalipsi, convé recordar que tenim la capacitat de crear propostes col·lectives, democràtiques i emancipadores que frenin la voràgine consumista i malaltissa. Una d’elles és La Zona, un projecte que porta inherents els valors de l’economia social i solidària i on el respecte per la vida, les persones i el planeta són la seva constant.
La Zona es desplega amb cautela i amb el preavís de no reproduir ni perpetuar aquelles pràctiques que ens perjudiquen, sinó convertir el consum conscient en una eina de transformació social.
Tenint en compte que la digitalització del comerç és una realitat, l’hem de viure com una finestra d’oportunitat per ser presents, ara més que mai, en un espai eminentment capitalista i, de moment, amb poc espai reservat al consum conscient, la sostenibilitat i l’economia social. Per tant, si el comerç electrònic ha arribat per quedar-se, el consum conscient ha d’ocupar-hi la seva parcel·la per visualitzar iniciatives, posar alertes, informar i capacitar la gent per comprar d’acord amb els seus valors, sigui a Internet o on sigui.
Hi haurà qui considerarà poc revolucionari i transformador apoderar-se d’una eina que ens és aliena i que, a priori, fa tant mal. És realista, doncs, plantejar-se erradicar el comerç electrònic? Són moltes les organitzacions que treballen per motivar un canvi de model de consum i que són coneixedores de les limitacions i topalls existents, però ajudar a conscienciar en allò que fem -i no fem- i construir alternatives resulta no només motivador i transformador, també plausible.
Al cap i a la fi, l’única cosa permanent és el canvi, i la manera com ens hi adaptem, és el que ens farà sobreviure.
