Les darreres setmanes nombroses veus han relacionat el COVID-19 amb el capitalisme i el col·lapse que ha generat en l’actual procés de globalització. Els canvis que aquesta crisi provocarà seran molt profunds i diversos, però de moment ja ens ha permès veure de forma cosificada la importància que té posar en el centre la vida, les cures i la salut.
En aquesta línia trobem els diferents articles publicats amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, el 22 de març passat. Una efemèride que enguany s’ha vist creuada per la qüestió sanitària i que ha palesat la necessitat que els serveis bàsics siguin governats des de premisses de coproducció i govern col·laboratiu; és a dir, de forma directa i democràtica. Ja no com un antull, sinó com a part de la transició cap al nou paradigma social.
En general, les problemàtiques associades a l’accés a l’aigua solen referir-se a les causades en el Sud global. Amb la crisi de 2008, van aflorar nombrosos talls de subministrament per manca de pagament associats a situacions de vulnerabilitat i pobresa. Situacions que l’Aliança per la Pobresa Energètica (APE) va advertir el 22 març i que l’actual crisi sanitària està posant de relleu de manera dramàtica.
Amb el COVID-19, un petit gest com rentar-se les mans amb sabó o poder-se dutxar han agafat una importància central. Així ha posat en evidència la situació dels temporers de Huelva, abocats a malviure en xaboles sense infraestructures bàsiques. No sols això: veuen privat l’accés a l’aigua suficient (en quantitat i qualitat) per dur a terme les mesures necessàries per a la seva salut, la qual cosa rebel·la, lluny del que semblava, que aquest problema també succeeix al nostre entorn.
El dret a l’aigua -potable neta i segura- i al sanejament adequat com a drets essencials va ser reconegut l’any 2010 per l’Assemblea de les Nacions Unides i ha estat inclòs en diferents informes internacionals, com ara el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Aquestes instàncies insten a assegurar que l’aigua provingui de fonts no subjectes a risc de contaminació i, en la mesura del possible, ubicades en el mateix domicili o indrets de fàcil accés. Uns preceptes que també recull l’article 43 de la Constitució Espanyola de 1978, en què es reconeix el dret a la protecció de la salut a fi de prevenir malalties.
Amb tot, tant el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament (DHAS) com el Dret Humà a la Salut, haurien de ser garantits per l’Estat i la resta d’institucions. Però, en canvi, ens trobem que es vulnera quan els temporers i molts altres col·lectius no poden accedir-hi pel seu elevat preu o per la manca de connexió a la xarxa. Uns dèficits que confirmen aquella tesi de Judith Butler segons la qual vivim en un sistema en què unes vides valen més que altres i que se sustenta sobre la vulneració sistemàtica de drets bàsics.
Per revertir aquesta tendència, la governança de l’aigua ha de ser pública, democràtica i participada. I això implica que la justícia social i la justícia ambiental han d’anar agafades de la mà. Així ens ho demostra l’actual crisi sanitària: l’aigua i la salut són indestriables perquè tenen a veure amb el dret fonamental a la vida. Ja no és possible, doncs, mirar a una altra banda, perquè la relació entre la remunicipalització, la vida i les cures passa per formes de govern col·laboratiu i de coproducció de polítiques públiques.
