La tercera edició del CO-, que la sala ZumZeig de Barcelona acull fins al 24 de maig, difon pel·lícules creades per col·lectius nacionals i internacionals. La secció oficial se centra en propostes de producció recent, però també hi ha espai per a la recuperació d’obres de Cinequipa, un grup que va estar en actiu els anys setanta del segle passat en el Portugal postrevolucionari.
El festival CO-, impulsat i acollit pel cinema cooperatiu barceloní ZumZeig, ha arribat a la seva tercera edició. Ho fa sota una reflexió permanent al voltant del criteri de selecció de propostes que poden formar part de la programació. Segons explica Carla Blanco, coordinadora de projeccions de la sala, el resum actual seria el següent: el certamen inclou “cinema produït per cooperatives, que tingui a veure amb la col·laboració entre persones amb entitats i col·lectius o entre diverses entitats, o que estigui fet de manera grupal o col·lectiva”.
El festival no pretén especialitzar-se en les produccions realitzades a través de la forma jurídica cooperativa. L’equip que l’impulsa vol que esdevingui un espai per visualitzar el “cinema fet en col·lectiu, de manera participativa, sota models de producció diferents del cinema d’estudi o d’autor hegemònic”, afegeix Ana Uslenghi, coordinadora de comunicació de la sala, ubicada al barri d’Hostafrancs.
Blanco i Uslenghi coincideixen que tampoc no volen centrar-se de manera completa en “metodologies productives que provoquen l’anonimat dels individus”. “Intentem trobar formes d’acollir les diversitats”, afirma Blanco, mentre Uslenghi indica: “la singularitat que busquem en els títols està en les maneres de fer, en com s’agafa la càmera o els cineastes s’acosten al subjecte filmat...”.
Uslenghi considera, a la majoria dels festivals, el cinema és sovint industrial, mentre que la vocació del CO- es posar a pantalla propostes que no acaben d’encaixar en els circuits predominants. Alguns comuns denominadors, per exemple, són els pressupostos baixos i les metodologies de producció que s’allunyen de les habituals inèrcies verticalistes i que els contextos no sempre ajuden a explorar: “Presentar una pel·lícula amb moltes autores que es posicionen com a col·lectiu pot provocar desencaixos amb els festivals, o fins i tot a l’hora d’accedir a ajudes públiques”, afirma la coordinadora de comunicació del ZumZeig.
El certamen també aspira a trencar alguns esquemes. Segons Carla Blanco, el públic que s’acosta descobreix “una heterogeneïtat de continguts que de vegades sorprèn, perquè tendim a pensar que allò cooperatiu, allò col·lectiu, té una estètica determinada i una manera de fer. Hi ha una mena d’estereotip al voltant d’aquestes pràctiques comuns”. Blanco subratlla que, entre les obres que projecta CO- i que podrien encaixar en altres festivals que no estan sota aquests paraigües, l’audiència pot recuperar Negu hurbilak, un film sobre el conflicte basc que va rebre una menció especial en el Festival de Locarno.
Més enllà de la tasca de divulgació cultural i d’obertura de camins cinèfils, aquestes treballadores del ZumZeig dimensionen que el festival té la virtut de crear una comunitat en diversos sentits. Com ho demostra la comissió de voluntàries que s’implica en l’organització del certamen, un tret que distingeix de la resta, ja que “lluny d’una veu experta que selecciona, hi participa gent molt variada, incloent-hi el públic del dia a dia”.
El CO- també facilita que els col·lectius convidats, com el grup radicat a Alemanya rampe:aktion, coneguin les experiències locals i que els diferents cinemes cooperatius i associatius estrenyin llaços a través d’una taula rodona i altres espais. “Ens coneixem perquè ens hem comunicat per correu electrònic o per videoconferència, però l’espai físic que proporcionem potencia les relacions”, diu Ana Uslenghi, que recorda com “al llarg d’aquests tres anys, el CO- ha anat aglutinant totes aquestes persones”.
El CO- és un festival tranquil. No té lloc l’habitual superabundància de projeccions que arriba a convertir els certàmens en esgotadors pels professionals i aclaparadors pels aficionats. Les projeccions, tallers, xerrades i performances no són gaire nombroses i s’espaien durant onze dies, en què l’escolta activa dels socis i del públic ha empès a provar una programació més relaxada. “El CO- no sols es dirigeix a un públic acostumat a veure vuit hores de pel·lícules; també hi ha qui vol conciliar les seves vides amb altres interessos”, explica Carla Blanco.
La secció oficial del festival acull una oferta molt heterogènia, que combina creacions recents, de diferent durada i de procedència diversa (també de proximitat, cas del curtmetratge No derrumben mi casa). De la mateixa manera que, conscient que les cooperatives cinematogràfiques i els col·lectius de cineastes són efímeres o fràgils, incorpora treballs de Total Refusal (Kinderfilm) o Neozoon (Lake of fire), dos col·lectius que també exploren el camp dels videojocs o les imatges creades a Internet. Blanco esmenta en particular la peça Marienwalden, de rampe:aktion, que encreua la referència a un clàssic del cinema experimental (Walden, de Jonas Mekas) amb joves d’un camp de refugiats de Berlin, i Mann ka thela, un migmetratge sobre els problemes d’un adolescent indi signat pel col·lectiu Ektara.
Per la seva banda, la secció Focus projectarà obres d’algun grup en actiu que va tenir especial protagonisme els anys 60 i 70 del segle passat. És el cas de la cooperativa portuguesa Cinequipa, de qui Blanco apunta que “es va conformar just després de la Revolució dels Clavells i distribuïa les seves peces a través de la televisió pública els anys 1974, 1975, 1976...”. De Cinequipa, es podrà veure documents de la lluita obrera, fins a retrats de les expectatives vitals dels joves del Portugal rural o un film que tracta de la contraconcepció i l’acompanyament que han experimentat diferents dones.
Carla Blanco i Ana Uslenghi aclareixen que la duració estesa del certamen no ha d’implicar un futur increment de la programació ni de les activitats. “No tenim la intenció de créixer ni de ramificar-nos en altres espais d’exhibició”, indica Uslenghi, per qui “de moment, aquesta és la dimensió que necessita el projecte, que volem que estigui al ZumZeig perquè ens vincula al barri”. “Més que créixer en sales o en programació, volem cuidar la programació, compartir-la i cooperar”, conclou Blanco.
En aquesta línia, per exemple, CO- ha obert una col·laboració amb la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, alhora que durà una prova pilot d’exhibició en línia a través de la plataforma La Guixeta, de Som Audiovisual, en un projecte de mancomunar recursos cooperatius.
També amb la mateixa voluntat són les taules rodones amb altres cinemes associatius (Cineciutat, ubicat a Palma de Mallorca) o cooperatius (NUMAX, de Santiago de Compostela) i la connexió amb altres cooperatives de l’audiovisual (Bruna Coop, Octubre Cinema i Càmeres i Acció), les quals s’han unit per presentar un manifest de cinema cooperatiu i impulsar tallers i altres activitats.
