Enguany, el cooperativisme d’aquest país hem integrat la xifra dels 125 anys, arran de les diferents accions de commemoració del 1r Congrés Cooperatiu Catalanobalear ara fa 125 anys, i especialment del Congrés del Cooperativisme de Catalunya celebrat el passat 4 de juliol amb el lema ‘Evitem el col·lapse’. Aquests i altres esdeveniments en la història del moviment marquen una fita més en el marc d’evolucions més profundes. En aquest cas, el congrés de 1899 anava precedida d’una assemblea amb la participació de 36 cooperatives catalanes l’any anterior i d’altres trobades prèvies.
Si anem un xic més enrere, aquest darrer congrés culminava tres dècades de creació de cooperatives de consum arreu del territori, tot i que la primera cooperativa catalana constituïda fou l’Econòmica Palafrugellenca. L’inici d’aquella primera pràctica cooperativa se situa el 1864, quan un grup d’obrers van optar per comprar junts i repartir-se un sac d’arròs i ampliar l’acció amb altres productes de consum.
Podem afirmar, doncs, que el 2024 també celebrem 160 anys de cooperativisme català, si bé el congrés de 1899 va ser un punt d’inflexió i de maduresa del cooperativisme, com ho és el congrés de 2024 respecte a l’evolució dels darrers anys. Així doncs, que ha succeït perquè siguem on som ara?
La primera causa és que el cooperativisme ha crescut i continua fent-ho. Això podria ser el resultat d’altres elements, però igual que el 1899, venim d’anys de creació de noves cooperatives i sense això no seríem aquí. La darrera dècada s’han creat un 40% més que la dècada anterior, i només el primer semestre de 2024 se n’han constituït 96 noves, cosa no està gens malament.
El segon motiu és l’impuls d’unes polítiques públiques fortes -i més o menys coherents- per part de la Direcció General d’Economia Social i Solidària i Cooperatives de la Generalitat de Catalunya a partir de 2016 i també per part de l’Ajuntament de Barcelona a partir de 2015, complementàries i coordinades entre elles i amb vocació transformadora i d’impuls de sectors i projectes estratègics.
En tercer lloc, cal afegir el reforçament dels valors cooperatius i una major identificació amb l’economia solidària de tot el cooperativisme. Hem vist cooperatives referents que ni visualitzaven externament i que avui es reivindiquen com a tals en la publicitat i a través d’un relat i unes pràctiques de compromís i transformació social. Que el Congrés de 2024 tingui com a lema ‘Evitem el col·lapse’ forma part d’aquesta realitat, impensable farà només deu anys. Aquí, cal realçar les aportacions en termes teòrics que algunes experiències han fet -i persones amb noms i cognoms- entorn de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i que, en el camp del cooperativisme, han esdevingut referencials, la qual cosa suposa un retorn a la voluntat emancipadora i de compromís amb la justícia social del cooperativisme de fa poc més d’un segle.
També, entre els factors que han dut al Congrés, cal destacar la consolidació d’una mirada cooperativa no dogmàtica, sinó partidària de liderar espais més amplis i sumar noves complicitats. La creació de l’AESCAT (Associació Economia Social Catalunya) i, malgrat les dificultats, l’aprovació del Projecte de Llei de l’Economia Social i Solidària són fites en aquesta línia. De la mateixa manera que s’ha avançat cap a una cultura menys corporativa de les federacions -i, per tant, de classes de cooperatives-, així com una identificació més compartida del conjunt del moviment.
Els relleus -culturals i generacionals- produïts els darrers anys algunes federacions i el tarannà de certs lideratges han estat claus perquè això fos possible. La raó és que, sense aquesta realitat, aquest nou congrés tampoc hagués tingut lloc.
Sense oblidat tampoc l’augmentat significatiu del vincle entre cooperatives, sigui motivada per una major consciència i aposta pel mercat social -per tant, per proveïdors cooperatius i del conjunt de l’ESS-, com pel reforç dels pols i ecosistemes cooperatius, tant a Barcelona com arreu del territori. Un fet al qual ha contribuït l’existència dels ateneus cooperatius i que la convocatòria de projectes singulars fomenti la intercooperació.
I finalment, com a sisè element, cal esmentar el creixement de cooperatives de consum i referents en sectors estratègics, com Som Energia en l’àmbit energètic, Som Connexió en telecomunicacions, Sostre Cívic en habitatge, Coop57 en les finances ètiques o Som Mobilitat en mobilitat sostenible. Cooperatives que s’afegeixen a altres que també han passat per processos de fusió o consolidació, com Abacus i Suara, algunes de les quals comencen a ser referents -tant a Catalunya, a l’Estat com a escala europeu- en la mesura que generen un canvi real de model econòmic en el seu sector i ho fan des del cooperativisme.
El Congrés de 2024, doncs, ha aconseguit evidenciar la gran capacitat de convocatòria, projecció i comunicació, així com un grau d’interlocució política i institucional d’alt nivell, coherent amb el moment de maduresa que viu el cooperativisme català. I això cal celebrar-lo.
Al mateix temps, però, hi ha elements que potser no hem trobat l’equilibri adequat o que susciten valoracions dispars, la que cosa ens obliga a identificar els reptes que tenim de cara el futur.
En primer lloc, la necessitat d’impulsar estratègies que surtin del nostre espai de confort, amb les quals atraiem nous sectors i, a la vegada, que visualitzin les pràctiques cooperatives, perquè quan apostem per estratègies menys cooperatives per arribar a la gent, estem transmetent subliminarment que, a l’hora de fer “coses importants”, el cooperativisme “no és suficient”.
D’altra banda, el Congrés no ha incorporat prou espais de reflexió i debat. I segurament tot no pot ser, però sí que podem convertir aquesta mancança en una virtut, i pensar que probablement no cal concentrar aquests processos en un sol dia, sinó tan sols que representi un punt d’inflexió.
Es fa necessari, doncs, complementar la posada en escena del Congrés i, en paral·lel, que les estructures cooperatives abordin els reptes que tenim al davant amb mecanismes de participació i reflexió que, territorialitzats i pausats, puguin durar uns mesos o potser un any. Això ajudaria a reforçar els objectius del Congrés i apuntar objectius per als anys vinents, en tant que milloraria les relacions entre les diferents experiències, més enllà de les classes de cooperatives i els sectors d’activitat.
També, amb vista al futur, caldria adquirir una major consciència sobre el nostre paper com a agents que volem transformar el model econòmic actual cap a un model més just. Un nou model pensat no únicament pels projectes socioempresarials de cadascú, sinó pel conjunt de l’activitat econòmica i aquells sectors que necessiten créixer, als quals hem de saber com ajudar-los mentre ens relacionem amb altres entitats de l’economia social i solidària. Això demana, en conseqüència, definir millor les estratègies i eines que necessitem per aconseguir-ho, tant les que depenen del mateix cooperativisme -la reorientació i el reforçament de la Fundació Seira en l’àmbit del finançament és un exemple- com les que depenen dels poders públics.
Però també cal abordar la manera com ens articulem com a moviment, proveint de major suport i recursos a les cooperatives i exercint una representació que hauria de ser més global i amb visió estratègica. Al meu entendre, les estructures federatives actuals generen asimetries, a banda de marcs identitaris, mirades de reüll i certa confusió, fet que no respon plenament a la realitat i a les necessitats actuals del cooperativisme.
I, en relació amb la política pública, hem de superar cert acomplexament en la interlocució política i institucional, a més d’assumir que som mereixedors de més suport públic, ja que la nostra activitat és d’interès general i generem molt més retorn social que l’economia mercantil i capitalista. Ens cal aprofundir més en el foment de la inversió cooperativa, en facilitar l’accés al finançament dels diferents projectes, en una fiscalitat més justa, en promoure espais físics i per a la patrimonialització del cooperativisme, de la mateixa manera que hem de potenciar la coproducció de polítiques entre administracions i entitats cooperatives i de l’ESS. I, en un cop tenim clar qui com i on anem, també ens cal consensuar quin missatge volem transmetre socialment i políticament i quina difusió del cooperativisme volem fer.
Si aconseguim oferir una visió de conjunt, ben segur que millorarem el reconeixement i autoreconeixement, entendrem els diferents rols i les complementarietats de cadascú, i superarem certs mantres culturals, com per exemple el que contraposa petites cooperatives però molt compromeses amb aquelles cooperatives que tenen una major dimensió i visió empresarial però tenen menys valors cooperatius. Una dicotomia alimentada a vegades per uns i altres, però que no es correspon amb la realitat.
El cooperativisme és divers i complementari, i la necessitat de créixer -per tal que decreixin altres i per construir relacions econòmiques més justes- és justament el que ha de reforçar el caràcter emancipador del moviment, com ho va ser fa 160 anys col·lectivitzar un sac d’arròs i fa 125 anys amb un congrés que enguany commemorem.
Les principals ponències creades en el Congrés de 1899 van ser “organització i propaganda”, “relacions comercials” (com enfortir l’activitat de les cooperatives) i “reformes legislatives”. Al capdavall, doncs, els reptes del moviment no són tan diferents de fa 125 anys, però cal actualitzar-los a la Catalunya i al món del 2025 i dels pròxims anys.
* David Guàrdia és codirector de Sostre Cívic, vicepresident d’Habicoop i membre del Consell rector de la Confederació de Cooperatives de Catalunya (COOPCAT)
