Què fem perquè l’economia no acabi amb el món?

Una nova manera de viure, de l’economista Kohei Saito, pot veure’s com una mostra de la resistència marxista dins del món acadèmic japonès i, alhora, com un signe de la creixent demanda de polítiques transformadores en el si de la societat nipona. Saito, però, es distancia dels moviments antiausteritat que volen mitigar els problemes derivats de la concentració de la riquesa a través del creixement econòmic. I el motiu és ben senzill: les primeres pàgines del seu llibre refuten que es pugui dur a terme amb efectivitat el ‘green new deal’, pel qual advoquen autors com Jeremy Rifkin i que també ha defensat, amb matisos, el lingüista Noam Chomsky.

Saito és molt persuasiu. A cop de lemes com “els objectius de desenvolupament sostenible són l’opi del poble”, fa un repàs ràpid de la xerrameca que ens promet un creixement viable a través de solucions unifactorials (com substituir els cotxes de benzina pels cotxes elèctrics) i tecnologies encara experimentals, caríssimes, que exigirien quantitats colossals de recursos naturals. L’autor també qüestiona la possibilitat del desacoblament que promet el capitalisme verd: un creixement econòmic sense creixement de l’ús de recursos. L’assagista empra una prosa explicativa, que insta al lector i mira de convèncer-lo a través de l’establiment d’un cert diàleg.

El repàs de Saito no és tan detallat com altres assajos específics. Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic de Miguel Pajares, per exemple, s’atura més en els problemes de cada promesa tecnosolucionista. Una nova manera de viure, en canvi, aporta una mirada més panoràmica. I el seu autor també s’ocupa d’altres temes. Per exemple, divulga les investigacions sobre el Karl Marx tardà que dimensionen la seva faceta més ecològica i més anticolonial.

L’autor insisteix que l’alemany s’hauria replantejat punts centrals del seu pensament dels anys d’El manifest comunista, arran de la recerca que va realitzar sobre el deteriorament del medi ambient, les organitzacions cooperatives i la sostenibilitat de les maneres de viure i produir dels pobles originaris.

Aquesta part del llibre pot semblar una mostra de la idolatria de la qual s’acusa el marxisme, que estaria obsessionat amb què tots els reptes de present i futur estiguessin a les (quasi sagrades) escriptures de l’autor d’El capital. Aquestes poden ser les pàgines més feixugues del llibre per als lectors no iniciats, però tenen importància en el desenvolupament general. Saito troba en aquest Marx ecosocial la inspiració -o la validació- per exposar la seva proposta de sortida a la doble crisi econòmica i ecològica: un comunisme decreixentista on les comunitats i les organitzacions cooperatives, i no solament l’Estat, prenguin responsabilitats efectives sobre els processos de producció que ara dominen les corporacions transnacionals. L’objectiu final seria salvar el planeta i assolir benestars socials mentre els indicadors econòmics dissenyats pel capitalisme es contrauen.

L’economista japonès es mostra conscient de les dificultats d’aquest repte que exigeix altres desacoblaments. Entre altres, que la societat es desenganxi de la centralitat que atorga al valor monetari dels productes i serveis (i a les estadístiques que els computen) i que els valori per la seva importància en les vides de les persones. El comunisme decreixentista de Saito suposaria una sortida planificada a la crisi mediambiental, en lloc de l’actual política de dilacions i diferiments que acabarà presumiblement amb un aterratge forçós que erosionarà encara més els drets ciutadans. La seva anàlisi resulta convenientment alarmant (s’acaba el temps per actuar contra l’escalfament global!), però alhora molt inspirador.