Un escrutini (preventiu) de la política de les cures

Quan es llegeix Filosofia del cuidado, pot semblar que Boris Groys està preocupat pel fet que garantir les cures als ciutadans produeixi individus febles i passius. Al llarg del llibre, el filòsof rus repassa diverses tradicions que aborden les relacions conflictives entre les persones i les institucions socials. La seva mirada projecta un cert escepticisme que no neix de l’habitual desconfiança antisocialista vers qualsevol institució o pràctica col·lectiva, sinó del desig de gratar superfícies i fer escrutinis profunds del funcionament de les coses.

L’origen del llibre, però, té quelcom de conjuntural. I és que, si bé no s’enfronta directament amb la visió de les cures que tenen els feminismes, la seva mirada provocativa de la política de les cures sembla nascuda (o potenciada) per la tensa relació que va mantenir amb el sistema sanitari estatunidenc a propòsit de la pandèmia de la Covid-19. Groys reivindica la cura d’un mateix, la responsabilitat i la corresponsabilitat, per sobre de sistemes que transformen l’individu en aquell subjecte que rep, passivament, un servei orientat a preservar la vida.

Com si es tractés d’un pacient que és humiliat per algun professional sanitari, l’autor posa el dit a la nafra. I ho fa, parlant de les cures i de molt més: de la relació de les persones amb la mortalitat, el llegat que poden deixar, el futur o el món en general. Groys signa una mena de ‘tour de force’ filosòfic que, tot i ser breu, té quelcom d’èpic. Un solo de guitarra infinit on encadena idees i idees suggeridores, amb associacions enginyoses. Tant és així que transita de Plató a Nietzsche, amb Foucault sempre en el retrovisor, alhora que ens trasllada dels hospitals als museus i d’allà a les xarxes socials. Un viatge en el qual deixa anar alguna afirmació qüestionable: només es pot assolir un coneixement mèdic autèntic sobre un cos quan aquest ha mort?

El camí que ens proposa Groys és lineal però també incert, ja que utilitza una prosa del moviment perpetu que no condueix a cap tesi que relligui el contingut i l’unifiqui. Llença sospites i dubtes que cada lector pot encaixar en el seu sistema de creences, però no ens dirigeix cap a conclusions concretes. Com a molts, ens adverteix que tota política té conseqüències indesitjables.

El llibre acaba amb un record al polifacètic escriptor i polític Aleksandr Bogdànov, un optimista científic que perseguia allargar la vida humana a través de la ciència i que va morir després d’experimentar, en ell mateix, una tècnica de transfusió sanguinia. També, en el seu conte La festa de la immortalitat, Bogdànov retratava un personatge mil·lenari que se suïcidava per defugir l’asfixiant sensació de viure com es repetien continuament les coses. L’autor era conscient que la seva utopia generaria problemes que haurien d’afrontar-se si mai arribava a fer-se realitat. I aquesta és una lliçó a extreure: si volem una societat que tingui una cura real de la població, haurem d’estar atents i ser molt crítics en com s’apliquen aquestes cures.