El cooperativisme és l’única eina que emergeix com a contrapartida a les grans corporacions que es lucren amb els preus i exploten la naturalesa mentre omplen de plàstic el planeta. Al país sud-americà hi ha dues experiències que s’obren pas des de la sostenibilitat i la solidaritat mútua.
Apichileorgánico es va formalitzar com a cooperativa l’any passat. Un tràmit que li permetrà aviat, tan bon punt obtingui l’autorització del Servei Agrícola i Ramader, SAG. produir mel orgànica i convertint-se en la primera plataforma d’apicultors orgànics certificats de Xile. “De moment estem concentrats a obtenir el sistema de collita mòbil”, explica Flor Villalobos, segons la qual l’ajuda del govern de l'Estat ha estat clau per fer-lo possible.
Concretament, va ser el Ministeri de Medi Ambient qui els va permetre realitzar diversos cursos a la Universitat de Xile, gràcies als quals Apichileorgánico va poder culminar la constitució d’una iniciativa que elaborarà mel extreta dels arbres endèmics que hi ha al Pirque, una comuna situada a la província de la Cordillera, a la regió metropolitana de Santiago.
Una vegada entri en funcionament, la cooperativa confia que cada soci arribi a produir mil quilos de mel a l'any. “Encara que el 2021 l’escassejat de pluges va perjudicar la producció, a finals d’aquest 2022 tot indica que haurem recuperat els cabals d’aigua i això farà que n’aconseguim més”, comenta Villalobos.
En tot cas, segons la cooperativista, el futur dependrà de l’impacte que provoqui el canvi climàtic a la zona, on a causa de l’escalfament global, els recursos hídrics s’han reduït de manera dràstica, fins a l’extrem que les espècies que nodrien els petits canals i el riu Clarillo han anat desapareixent. “Esperem que les pluges ajudin a recuperar les napes i la resta de biodiversitat que ha quedat malmesa per la manca d’aigua i el desviament dels rius”, afegeix Flor Villalobos.
Una altra cooperativa que ha començat a donar fruits és La Minga de Abastecimiento, ubicada a la regió de Santiago Centre, la qual basa l’activitat en el proveïment comunitari d’aliments saludables i ecosostenibles a preus justos i la promoció de la sobirania alimentària.
En total, La Minga compta amb una àrea orgànica territorial i tres comunes de la regió, a través de les quals vehicula la compra i el lliurament de productes. “No tenim personalitat jurídica, simplement ens organitzem com a veïns i veïnes en una forma de cooperativa i funcionem des de fa quatre anys”, afirma Iván Sandoval, un dels impulsors, per qui l’èxit del projecte rau a vincular-se amb altres cooperatives i participar en les xarxes de proveïment i productors que es disseminen per Valparaíso, entre la cinquena i sisena regió del país. “El valor rau a proveir-nos directament dels productors i a fires lliures, evitant comprar en els supermercats”, comenta Sandoval.
D’aquesta manera, La Minga busca contribuir a la sobirania alimentària de la comunitat, garantint que totes les funcions siguin voluntàries i que, per evitar greuges comparatius, cap dels càrrecs sigui remunerat. “Tots són famílies i veïns de les comunes que envien una llista on anoten i sol·liciten el seu producte. Nosaltres tan sols ens organitzem en torns per tenir preparada la comanda i facilitar que la distribució els arribi puntualment cada dissabte”, assenyala Iván Sandoval.
Avui, la cooperativa abasteix un total de 200 llars, de les quals la meitat funcionen activament, mentre l’altra part compren de manera intermitent. En un 90% pertanyen a les tres comunes de la regió metropolitana, Santiago Centre, i la resta es reparteixen entre La Granja, que hi ha un nucli petit, i Ñuñoa.
Els proveïdors abasteixen aquests tres punts segons les sol·licituds dels cooperants, que es coordinen en assemblees i en les comissions de tresoreria, comunicacions, cotitzacions de productes i autoformació. Sempre, això sí, amb el suport i l’acompanyament de La Minga, a qui només els carreguen el 5% de la comanda per a costejar el transport, les despeses d’oficina i la distribució dels productes a persones grans.
De tots els productes que reparteix la cooperativa, alguns els elaboren els mateixos productors, com les verdures, mel, ous, hamburgueses, pa i xocolates; i altres, com els olis, els cereals o els articles d’higiene, són adquirits evitant els intermediaris. Així és com La Minga contribueix a abastir les comunitats de la regió i avançar cap a un model de consum just, equitatiu i que, en no dependre de les corporacions transformacions, reforça l’economia ecològica i de proximitat al país sud-americà.
Transcorria el 1958 quan l’Església catòlica, encapçalada pel cardenal Raúl Silva Henríquez, el vicari José María Caro i el monsenyor Manuel Larraín, que posseïa unes terres heretades de la seva família a Les Sitges, dins de la comuna de Pirque, van veure la necessitat de promoure la sobirania alimentària entre la població.
Larraín se’n va convèncer definitivament quan, en una visita a les seves terres, va veure com un capatàs maltractava als camperols al pitjor estil de l’antiga esclavitud. Ell, que havia estat ambaixador cultural en el Vaticà, tenia suficient sensibilitat per comprendre que la dignitat de l’ésser humà comença amb la relació de la terra amb el treball, l’habitatge i l’educació.
Va ser llavors que, després de parlar amb els seus superiors, va organitzar amb els pagesos la primera divisió de terra que seria venuda a cada família al preu de cent escuts (moneda de Xile fins al 1973) a l’any. Era un preu accessible per a l’època, ajustat al benefici assolit per aquests homes que, des dels seus avantpassats, només podien aspirar a ser inquilins d’una hisenda, el patró de la qual era amo i senyor de les seves vides.
Tan revolucionària va ser la mesura, que els mateixos pagesos es van fer càrrec de les 8 hectàrees que li corresponia aproximadament a cadascun. Es van organitzar entre 23 pagesos, primer; i arran de les converses sobre la compra, van quedar 16 famílies, que a partir d’aleshores van poder educar als fills, dels quals la majoria eren analfabets.
Entre l’elit xilena, la gestió del monsenyor Manuel Larraín va causar estupor. El van titllar de traïdor i demagog, fins al punt d’expulsar-los dels seus cercles, conscients que el pacte amb la pagesia havia sembrat la llavor del que es va conèixer el 1962 com la Reforma Agrària a Xile. Una reforma que va permetre al president Eduardo Frei i els camperols sumar esforços per trencar les barreres socials, econòmiques i culturals del sector primari, que fins a aquell moment havia estat dependent dels capatassos i amos de la terra que usufructuaven del seu treball.
Fruit d’aquesta mesura, cada família va començar a produir llet, blat o ordi cerveser, aconseguint proveir a països com Rússia, Cuba i Tahití. Els que produïen llet, en el cas de la seva família, venien a l’empresa làctia Soprole, la qual cosa va portar a una etapa de gran prosperitat i esplendor econòmica.
Malauradament, i com ha passat en altres contextos similars, alguns dels petits productors van optar per professionalitzar-se i migrar cap a la ciutat, fenomen que va portar el tancament de les cooperatives de Les Sitges, les dependències de les quals s’arrenden avui com a bodegues per pagar les contribucions.
