La caiguda de les màscares socials

La caiguda, de l’escriptor i filòsof Albert Camus, és una novel·la curta amb quelcom de teatral. L’obra és fonamentalment una successió de monòlegs del protagonista, Jean-Baptiste Clamence, que ofega en paraules un interlocutor desconegut. A poc a poc, Clamence va embolcallant el destinatari (i el lector) amb una verbositat plena de formalitat, però insistent i penetrant. Li explica de manera impúdica la que sembla que va ser la seva vida. Relata el seu ascens com a apassionat (i interessat) advocat que defensa les persones més vulnerables, i la seva caiguda posterior en unes conductes autodestructives que persegueixen el descrèdit social.

Durant el recorregut, el protagonista construeix una visió descoratjadora de la vida, recorreguda per la hipocresia i l’individualisme. L’amor no serveix precisament de recer, sinó que és un espai pels maltractaments o la realització de pulsions tèrboles. Entre les juntures d’un discurs cerimoniós i un xic delirant que pot recordar el Friedrich Hölderlin tardà -aquell poeta romàntic aparentment trastornat que firmava els seus poemes com Scardanelli- s’entreveuen les flors de sang que brollen com una part estrident de l’experiència humana col·lectiva. En definitiva, els horrors de la història, com han estat l’esclavatge, les guerres mundials i el genocidi nazi.

El personatge sembla decidit a castigar-se per un fet del passat, però la seva odissea personal té múltiples lectures. Si el títol del llibre fa referència a la caiguda bíblica de l’ésser humà, expulsat del paradís després d’entrar en contacte amb el mal, marcat per aquesta culpa, Camus ens fa una iniciació en la complexitat. Que s’exerceixi el bé amb motius espuris, per exemple, exactament com fa aquest heroi de les causes socials, que és un hipòcrita incapaç d’estimar ningú.

El protagonista parla de “descobrir que jo no era tan senzill”. I aquest descobriment és el que Albert Camus busca facilitar a qui llegeixi el llibre. Més que una sèrie de no-converses amb tendència al monòleg, La caiguda sembla un assalt (revulsiu?) a la ment de l’altri, d’aquest personatge indefinit amb qui parla el protagonista i del mateix lector o lectora del volum. L’autodemolició de Clamence, exagerada, ens proporciona un mirall a través del qual esguardar-nos, qüestionar les màscares que usem en societat, els autoretrats -potser idealitzats- que construïm de nosaltres mateixos i la relació entre les paraules i les accions que realitzem.