El suport mutu com a praxi i accés a l’activisme

La idea del suport mutu és crear o reforçar espai o complicitats activistes a través de la intervenció material en la realitat social, en les vides concretes de les persones que passen per algun tipus de problemàtica. I que aquestes, al seu torn, es puguin convertir en part de la xarxa que col·laborarà amb noves persones que necessitin aquest suport.

Per al docent i activista Dean Spade, el suport mutu ha existit en múltiples encarnacions, però és més necessari que mai en un context de fallida dels sistemes de seguretat social. El seu llibre, Suport mutu, està condicionat per les experiències extremes d’abandonament dels ciutadans i dimissió institucional viscudes amb la pandèmia de la Covid-19. Amb tot, la proposta va més enllà de les circumstàncies recents per abordar dinàmiques estructurals que dificulten la vida.

Per Spade, el suport mutu tracta d’oferir alternatives emancipadores perquè les persones no es vegin obligades a escollir entre “enfonsar-se o nedar”, és a dir, entre quedar enrere o sotmetre’s als corrents del neoliberalisme antisocial de cada dia. El repte és difícil quan les classes treballadores es veuen desposseïdes de temps per dedicar a l’activisme o la comunitat. Tampoc no hi ha un passat al qual remetre’s com un paradís perdut. L’autor explica que la protecció social del New Deal posterior al crac de 1929 excloïa les dones i els treballadors domèstics i agrícoles. I l’Estat social europeu, gens abordat al volum, ha tingut mancances, vergonyes i asimetries evidents.

Suport mutu té quelcom de guia pràctica, concebuda des de l’experiència viscuda i la participació i responsabilització profunda en el funcionament de grups de suport mutu. L’assaig té un vessant de diagnosi i anàlisi de la realitat (anti)social als Estats Units actuals, però segurament la seva principal fortalesa és el seu tarannà vivencial. Sí, ens acosta a aspectes no gaire coneguts de les acampades Occupy o d’altres realitats del passat recent de l’Amèrica activista, si bé assoleix més valor com a recull pràctic -i metòdic- de consells. L’obra pot usar-se de cartografia amb què intentar millorar el funcionament d’un grup activista des de múltiples punts de vista. Un bon nombre de quadres sinòptics miren de fixar actituds, respostes, eines, mecanismes o maneres de comunicar i comunicar-se que poden afeblir o enfortir el treball col·lectiu.

Les consideracions de Dean Spade parteixen de la desconfiança vers la professionalització de les tasques. I també del recel vers el finançament extern, públic o privat, dels projectes. L’autor apunta diversos riscos: burocratització de l’atenció, cooptacions, tuteles amb interessos que no són necessàriament espuris però que sempre suposaran una pèrdua de sobirania assembleària. El perill, doncs, de convergir amb els models caritatius de beneficència amb connotacions paternalistes. “El suport mutu és la millor porta d’accés a l’acció transformadora, ja que, tan bon punt les persones s’hi incorporen, poden combatre els problemes que els perjudiquen a elles i a les seves comunitats”, afirma l’investigador.

D’alguna manera, l’obra d’Spade és una crida a l’acció, a superar les limitacions de temps i recursos, a trencar la lògica de l’activisme virtual i desmaterialitzat, basat en posicionaments simbòlics a través de les xarxes socials. L’autor parla d’actuar de manera concreta, tangible, amb l’(auto)exigència que això suposa i assumint-ne les dificultats. Tot plegat, des de les experiències viscudes a l’hora d’intentar superar-les.