Una peça de roba es tira després de ser utilitzada una mitjana de 7 o 8 vegades. Cada segon s’enterra o es crema una quantitat de tèxtil equivalent a un camió d’escombraries, amb tots els efectes nocius que això implica pel medi ambient. Mentrestant, teixits sintètics com el polièster desprenen microfibres cada vegada que es renten, alhora que una sola jaqueta pot alliberar, en un únic rentat, fins a un milió de microplàstics que acaben contaminant les aigües, els rius i els mars.
Malgrat aquests i altres perjudicis per al medi ambient, el cas és que el consum massiu de roba ha augmentat un 60% els últims quinze anys. Un creixement que no ha tingut cap impacte en les butxaques de les consumidores catalanes, que avui paguem la roba més barata que aleshores. Però, què sabem de les vides que vestim?
És més que coneguda la tendència a la deslocalització de la producció de les grans multinacionals i, en particular, de la indústria tèxtil convencional. Una deslocalització que porta associada l’abaratiment dels salaris, l’incompliment de normatives bàsiques en matèria laboral i mediambiental, i que allunya les consumidores dels múltiples efectes nocius de les peces que es compren. Tot plegat amb l’únic objectiu d’augmentar els beneficis dels directors i propietaris d’aquestes transnacionals. Un mal sistèmic a bon preu. Però, a bon preu per a qui?
La deslocalització serveix per amagar la degradació i l’explotació, allunyant-la de la realitat més propera de les consumidores. Així s’hi refereix Rajat Jaipuria, de Rajlakshmi Cotton Mills (RCM), de l’Índia, per qui “si algú planteja els problemes de contaminació a Europa i Nord-amèrica, la gent reacciona immediatament; però en aquest cas, la resposta és ‘no ens proveïm aquí, sinó a Bangladesh’, com si no passés res”. Per tant, no és casual que les petites agricultores i comunitats rurals del sud global siguin les que més pateixen les conseqüències. Prova d’això és que, en pocs anys, ho han perdut tot: la fertilitat de les terres, el bestiar i els ingressos.
No obstant aquest fet, a l’Índia trobem projectes com EMA i RCM, que produeixen tèxtil treballant amb cooperatives agrícoles que cultiven cotó orgànic, cosa que les permet tenir cura de l’aire, la terra i les aigües subterrànies. I és que, amb aquest sistema, eviten l’ús de químics tòxics i apliquen tècniques que, a banda de no contaminar, faciliten la recuperació dels espais afectats. Així, en menys de dues dècades, RCM han passat d’integrar 234 cooperatives agrícoles a comptar amb 15.279, les quals s’estenen per 400 municipis de l’Índia.
Amb aquests projectes cooperatius, les petites agricultores veuen millorada amb escreix la seva situació, ja que gràcies a aquest model de funcionament, decideixen les seves condicions laborals, negocien preus i sous, i mancomunen recursos.
Això ha estat especialment valuós en temps de pandèmia, una vegada la crisi desencadenada ha impactat significativament en les petites i mitjanes empreses, mentre les grans multinacionals augmentaven beneficis. Gràcies a les relacions directes i el suport mutu, els projectes cooperatius han posat en marxa mecanismes per mitigar aquests impactes: des del sosteniment d’una producció mínima per continuar pagant salaris, fins al suport a les famílies i a la comunitat d’acord amb les necessitats que aquestes requerien, com podia ser material sanitari o aliments. Han permès, doncs, establir xarxes de suport per articular respostes solidàries i col·lectives.
“Les cooperatives de comerç just dividim els guanys equitativament i treballem totes juntes”, explica Narala Amaravathi, sòcia d’una cooperativa de dones integrada a CRM. És bo recordar que vendre al mercat de comerç just vol dir assegurar-se un sou digne i una prima per a despeses extres. “Actualment, tant homes com dones treballen i porten diners a casa i no se’ns infravalora”, afegeix Amaravathi.
Ara bé: la pobresa i la vulnerabilitat continuen tenint rostre de dona i a la indústria tèxtil això és especialment visible, atès que el 80% de les treballadores són dones i moltes, en el context de la feina, pateixen assetjament verbal i físic i abusos sexuals. Davant aquest fet, i amb l’objectiu d’erradicar les agressions i promoure l’equitat de gènere, projectes com Fair Gift treballen amb cooperatives formades per dones -en el cas de RCM, s’ha constituït un comitè de dones contra l’assetjament sexual no mixt. Un aposta que, tal com explica Minati Malakar, busca combatre els abusos de poder que milions de dones han de suportar habitualment en el seu entorn laboral.
Aquests exemples mostren com cooperativisme i comerç just esdevé un binomi a molts països del sud global, on es localitza la major part de producció de cotó orgànic, en particular a l’Índia i Bangladesh. En canvi, a Catalunya, tot i que l’augment de petits projectes tèxtils i el fet que els valors cooperatius permeten afrontar millor les crisis, el desconeixement d’aquestes formes d’organització -sumades a les dificultats per sostenir un projecte estable- empenyen les dissenyadores i creadores a adoptar formes precàries de feina, entre les quals els projectes autònoms.
Sigui com sigui, la fórmula cooperativa manté vius alguns iniciatives de confecció tèxtil a partir de les matèries primeres importades. És el cas de Jonh Fil, sorgida el 1970 a l’Espluga Calba (les Garrigues) per frenar l’èxode de joves cap a les ciutats, la qual fabrica tota classe de peces de gènere de punt i ofereix un treball digne gràcies a les seves 80 sòcies cooperativistes.
Amb el mateix objectiu, en aquest cas adreçat a persones migrades, cal destacar la feina de la cooperativa Diomcoop, coneguda per la seva línia tèxtil Diambaar. Igual que no podem oblidar el projecte Veraluna, que a través del comerç just i la relació directa amb cooperatives tèxtils de l’Índia, lluita per aconseguir que milers de persones tinguin un mitjà de vida digne, a més de difondre entre les consumidores del nord global els impactes dels seus consums i promoure alternatives justes amb el planeta i els éssers que l’habitem.
Així, podem afirmar que l’explotació social i mediambiental continua sent un mal sistèmic davant el qual és bàsic legislar per erradicar la impunitat en què actuen les multinacionals. D’aquí la importància que el Parlament de Catalunya hagi admès a tràmit la Proposta de llei per crear el Centre d’Empresa i Drets Humans, un organisme d’avaluació de l’impacte sobre els drets humans que causen les empreses que operen a Catalunya i a l’exterior.
Mentre esperem la constitució d’aquesta eina, com a consumidores podem fer petits passos i donar suport a aquells projectes econòmics que aposten, de manera clara, per la sostenibilitat amb mirada global.
