Deia l’economista Henry George (1839-1897) que, mentre la renda és el poder de quedar-se amb una part dels resultats de la producció, el salari és el que rebem fruit del treball. En l’actualitat, la precarització dels salaris i la manca de treball ha portat a un complex sistema d’ajuts que busquen pal·liar la pobresa.
Des del meu punt de vista, aquests ajuts són perversos, atès que les rendes i les condicions que s’han establert per sol·licitar-los, cronifiquen la desigualtat perquè creen dependència, ja que la majoria es lliguen a la manca d’un lloc de treball i uns ingressos molt mínims, quan la precarietat del mercat laboral -per les dones encara és més desigual- no fa possible la supervivència mentre se superi el llindar que marquen. Al marge que la multiplicitat d’ajudes parcials i la diversitat de condicionants fan que la burocràcia sigui enorme i la despesa pública molt superior al benefici social.
La solució als problemes socials -i als que es deriven de la pandèmia- feia obligatori replantejar aquest sistema d’ajuts condicionats i fer un pas decidit cap a una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI). Hauria estat un pas valent cap a un canvi de paradigma i una redistribució de les rendes, ja que la RBUI no està condicionada als ingressos, sinó que la rep cada ciutadà o ciutadana de ple dret -des que neix fins que mor- i és finançada pels impostos.
Lluny d’això, el govern espanyol va decidir impulsar l’Ingrés Mínim Vital (IMV), un ajut que volia ser d’urgència i arribés al nombre més gran de persones ateses les necessitats provocades pel coronavirus. Si bé no coincidia amb els plantejaments de la RBUI, semblava que podia ser una mesura interessant. Però quan va agafar cos, va evidenciar el seu fracàs, ja que no sols no tenia en compte el que ja existia, sinó que tornava a assenyalar i estigmatitzar les persones que la sol·liciten.
A més, ara com ara només un 1% de les persones sol·licitants han rebut l’assignació que preveu l’IMV. La resta, després de quatre mesos de posada en marxa, continua esperant, mentre que moltes de les persones que necessiten ingressos no el rebran perquè no preveien aquesta crisi sobrevinguda i no van sol·licitar-la a temps. De manera, doncs, que l’alta condicionalitat, l’excessiva burocratització i la circumstància que la sol·licitud sigui en línia, ha posat al descobert els dèficits de l’IMV: és difícil de sol·licitar-la, gestionar-la i comprovar-la. I el que és pitjor: no aconsegueix mitigar la pobresa.
Tot plegat fa més imperiós que mai la Renda Bàsica Universal i Incondicional, una proposta que gràcies als estudis que avalen el seu finançament, ha deixat de ser una opció minoritària per convertir-se en una voluntat de grans sectors, fins al punt que s’ha posat en marxa una iniciativa legislativa europea.
La RBUI té la virtut de ser una proposta de base equitativa, redistributiva i que dota de seguretat i estabilitat econòmica, la qual cosa comporta més llibertat per viure, negociar un salari, estipular la convivència i el més important: millora les nostres condicions de vida.
