Un dels efectes que la crisi ha tret amb més força a la superfície és la destrucció de l’ocupació, no només en el massiu trànsit d’empleats a desocupats, sinó també, com a corol·lari, de la seva precarització, del seu abaratiment, de la seva inseguretat... Però seria ingenu pensar −malgrat el que ens diguin els discursos oficials− que aquesta manifestació ha estat produïda per la crisi; de fet, ja estava clarament present al llarg de tot el procés de financerització de l’economia. En aquest article sostindré que l’alternativa a la crisi no és crear ocupació per pal·liar la desocupació (encara que benvinguda sigui en aquesta època de tribulacions), sinó canviar el concepte de treball per dotar-lo de tota la seva potència productiva per a la societat.
L’empleat
La figura de l’empleat, tal com la coneixem avui, i que de forma massiva s’assimila al treballador, només s’ha produït en el sistema capitalista; mai abans no va existir una figura semblant, ni tan sols els servents. Per tant, encara que avui aquest tipus de treball adquireixi carta de quasinatural (alhora que es troba al mig de tota relació social), hem de recordar que només ha existit durant una part molt breu de la història de la humanitat.
Què caracteritza l’empleat? A diferència de l’esclau, del serf de la gleva o d’altres formes històriques del treballador, ve identificat per la signatura d’un contracte entre persones lliures (l’ocupador i l’empleat) pel qual aquest lloga el seu cos (la seva força de treball) per a la realització d’unes determinades tasques, generalment associades a un “lloc de treball” definit, a canvi d’un salari igualment definit. Aquesta forma contractual no constitueix tan sols un acte legal, sinó que està profundament inscrita en les nostres consideracions socioculturals, de manera que tendim a associar “treball” amb “ocupació”.
En aquesta forma de treball únicament l’ocupador pot valoritzar el seu resultat (l’empleat s’ha d’atenir, per moltes arengues perquè s’impliqui, a fer la seva feina parcel·lada), de manera que la productivitat del treball només s’incrementa sensiblement a partir de la seva organització (el que van fer el taylorisme, el fordisme, o el toyotisme, entre d’altres) o dels avenços tecnològics, és a dir, pràcticament no depèn del treballador. Consegüentment, l’empleat és un mal necessari per a l’empresari, un cost que ha d’assumir per produir, de manera que, davant de condicions adverses de mercat, es converteix en el primer a ser suprimit.
Aquesta forma treball, veritable anacronisme a l’era en què el treball cognitiu esdevé tendencialment massiu, no ha estat qüestionada ni molt menys sobrepassada; roman com una pseudonaturalesa i constitueix una de les causes fonamentals de la destrucció de l’anomenada economia real i de la financerització com a forma privilegiada per prosseguir amb el procés d’acumulació, i tot a costa de la destrucció de la societat.
En efecte, el contracte laboral, per la seva mateixa essència, implica una mutilació de la potència productiva del treballador: aquest es lloga a l’empresari per realitzar certes tasques o funcions −i no altres− que aquell necessita per dur a terme la seva producció. És a dir, és el “treball” mateix el que es converteix en mercaderia, no el fruit del treball, que pertany a l’empresari. Aquest model de desenvolupament, on el treball ha de ser mutilat i dependent (sense significat finalista) per poder ser controlat i organitzat pel domini exterior, comporta, per tant, la no realització, si no la destrucció, de, com a mínim, una part fonamental de la potència productiva del treballador (d’allò, precisament, que el fa humà, persona). Tenim, així, servida la gran contradicció que comporta el desenvolupament capitalista: alhora que és capaç de produir increments espectaculars de la productivitat a través de l’organització del treball, ha de destruir part del seu potencial per poder dominar-lo.
Aquesta contradicció s’exacerba amb la necessitat de desplegar el treball cognitiu com a font privilegiada de productivitat, ja que no pot aconseguir-se amb les estructures de domini del treball dependent. En conseqüència, l’anomenada economia real deixa de ser “atractiva” per al capital, perquè no pot rendibilitzar-la a la seva velocitat potencial, per la qual cosa genera un model bipolar: d’una banda, l’economia real, basada en la mercaderia treball, constreta i dependent, i de l’altra, la financerització de l’economia, és a dir, la conversió dels diners de mitjà de pagament a mercaderia per excel·lència, la qual cosa crea un embogit bucle autoreferencial. No sortirem d’aquesta situació destruint el treball, sinó alliberant tot el seu potencial de creació i generació de riquesa, material i immaterial, i això implica dissenyar una nova filosofia del treball capaç de traduir-se en polítiques radicalment noves1.
El productor
La massiva identificació del treball amb l’ocupació (la reducció del treball a mercaderia) ens ha dut a un oblit fatal: des dels seus orígens, l’ésser humà es caracteritza essencialment per la seva capacitat de produir en cooperació, des dels primitius estris i eines fins a les civilitzacions que ens travessen a través de la història. De manera que Deleuze i Guattari poden declarar en el seu Antiedip:
“O sigui que tot és producció: produccions de produccions, d’accions i de passions; produccions de registres, de distribucions i d’anotacions; produccions de consums, de voluptuositats, d’angoixes i de dolors.”
I més endavant:
“En segon lloc, ja no existeix la distinció home-natura. L’essència humana de la naturalesa i l’essència natural de l’home s’identifiquen en la naturalesa com a producció o indústria, és a dir, en la vida genèrica de l’home.”
Però aquesta condició essencial de l’ésser humà com a productor té certs trets que convé ressaltar:
• Com a animal social, sempre es produeix en cooperació.
• Els coneixements creats en, i derivats de, l’acte productiu són “acumulatius” i recreatius, i generen nivells sempre superiors de potència productiva.
• En el mateix acte productiu es produeixen, indissociadament, béns materials, serveis a altres, subjectivitats, coneixements, afectes, angoixes ... que nodriran i recrearan les capacitats productives del productor i la seva comunitat, que les projectaran a l’acte següent.
• Així doncs, l’acte productiu sempre genera un excedent que no s’esgota en aquest; produeix, alhora que altres qualitats, el mateix productor 2. En paraules de Bergson (L’evolution creatrice), “Tot passa com si un ampli corrent de consciència hagués penetrat la matèria, carregada, com tota consciència, d’una multitud enorme de virtualitats que s’interpenetren entre si.”
És cert que el productor, com tot ésser humà, està subjecte als imperatius de la necessitat, els impulsos de l’instint i les onades del desig, però l’empleat només està subjecte, com a tal, a la voluntat de l’empresari, i utilitza les seves facultats més “humanes” per resistir-lo, subsumir-se en el seu domini o desertar ... Com assenyalen Piore i Sabel en el seu llibre, La segona ruptura industrial, aquesta deriva del productor a l’empleat no va ser una determinació històrica, sinó la conseqüència de les lluites polítiques pel poder que es van succeir amb l’adveniment de la Gran Corporació (en aquest cas, els ferrocarrils). Una altra història podria haver estat possible...
Per això, present ja en la seva plenitud l’escenari de la crisi, sostinc que, entre els trànsits per superar, un de caràcter imprescindible és la constitució de societats de productors, capaços d’apropiar-se de l’origen i la destinació del significat del treball i d’establir la utilització dels seus fruits. Amb un exemple real tractaré, tot seguit, d’explicitar una mica més el que vull expressar.
Una altra forma d’empresa és possible?
Aquesta és una pregunta rellevant, ja que de forma molt generalitzada es dóna per fet que només hi ha un model d’empresa rendible, competitiva, fermament basada en els sacrosants principis del management, amb les seves acrítiques evolucions periòdiques de moda en moda... Encara que repetidament ho he tractat de demostrar, no només la fal·làcia que això amaga, sinó el terrible dany que causa a organitzacions i societats (tal com la crisi ha posat descarnadament al descobert), les mitologies a l’ús, i al servei dels poders del Sistema, perseveren en el seu discurs. Per tant, em permetré portar a col·lació un exemple d’empresa d’èxit... amb uns principis de funcionament que desafien totes les convencions de l’empresa “ideal” del management!
Mol-Matric és una cooperativa catalana l’activitat industrial de la qual se centra en la matriceria i la mecanització. Té una mica més de 50 treballadors, la gran majoria socis de la cooperativa. Va néixer, fa uns trenta anys, en ocupar els seus treballadors l’empresa després de l’abandonament de la propietat. Fins aquí res diferent d’altres experiències similars. Però en els últims anys −els de la crisi− ha estat objecte d’una elevada atenció −em consta que no buscada pels seus protagonistes− per part dels mitjans de comunicació catalans i estatals. Què té una humil cooperativa catalana, de petita dimensió, per ser capaç d’atreure tanta atenció? Parlant de mitjans, la resposta és clara: Què fan per sobreviure amb èxit a la crisi, precisament en un sector que l’està patint amb tota duresa?
La forma narrativa dominant de les “històries d’èxit” en el management consisteix a atribuir-los, en origen, algun tipus de “disseny intel·ligent”, però les coses no funcionen així. Més aviat, són la necessitat, l’atzar, l’adaptació a circumstàncies complexes, la intuïció, les apostes... les que van construint un camí no visualitzable a l’origen.
L’origen de Mol-Matric marca fortament la seva història: a l’estiu de 1981, davant la desastrosa situació de l’empresa (Talleres Alá), els treballadors decideixen ocupar-la per evitar la sortida de les màquines i el tancament dels edificis. Posteriorment, decideixen constituir-se en cooperativa, en una situació d’oberta desconfiança per part de proveïdors, clients i... càrrecs directius i tècnics de l’empresa, que decideixen no entrar en la nova cooperativa! Com que no tenen recursos per contractar, els treballadors han d’assumir totes les tasques de gestió sense cap preparació “acadèmica” ni experiència d’aquesta mena. I aquí, en la meva anàlisi, rau una de les causes de l’èxit de Mol-Matric: no es guien pels principis de gestió empresarial impartits a les escoles de negocis, de manera que van construint una filosofia pròpia de l’empresa, la seva raó de ser, les seves formes de gestió i decisió, les formes de treball, els seus principis ètics... que han guiat el seu desenvolupament fins avui.
En un llibre que vaig publicar l’any 20033 deia: “Intueixo que les empreses de principi del segle XXI presentaran una combinació variable de trets de l’empresa actual (l’estabilitat i la procedimentació dels processos més rutinaris), de les organitzacions de voluntariat (significat del treball i autonomia en la seva realització) i de les institucions educatives (l’empresa com a lloc d’aprenentatge continu)”. Si hagués de donar una “clau” de l’èxit amb què Mol-Matric ha superat les diferents crisis per les quals ha travessat, incloent-hi l’actual, estic temptat de dir que és el seu sentit de comunitat (de productors).
Ressaltaré només alguns dels seus trets distintius 4:
• La seva intenció, declarada des dels orígens, és perdurar oferint una feina digna i realitzadora a diferents generacions. No es mouen per l’afany de lucre individual, de manera que la gran majoria dels beneficis que obtenen −i són considerables−, els inverteixen de nou per mantenir una tecnologia puntera. Els socis treballadors donen, literalment, el 80% del capital que els correspondria a la cooperativa.
• Per sostenir aquest sistema és necessari un fort sentit de cooperació: cooperar en la realització del treball per mitjà d’equips autònoms que prenen les seves pròpies decisions, cooperar en les decisions estratègiques fonamentals a través de processos molt participatius que desemboquen en decisions assembleàries sense sorpreses, cooperar amb clients, proveïdors i competidors, cooperar sense parar...
• I cal sostenir-ho en un sentit de justícia social: El ventall salarial és d’u a tres, tots comparteixen per igual els moments bons i els moments més difícils, no hi ha acomiadaments per causes de conjuntura econòmica, tota promoció és interna...
• A Mol-Matric només hi ha dues persones amb estudis superiors. És un exemple de produir-se a si mateixos, d’un procés de formació i capacitació intern al qual dediquen gran quantitat de recursos, generant una comunitat d’autodidactes extraordinàriament potent.
• Tenen una masia, adquirida recentment, en la qual celebren actes socials, lúdics, de la comunitat de Mol-Matric, on participen jubilats, treballadors i familiars, la qual cosa contribueix a crear espais de relació i cooperació més enllà dels propis del treball.
• I mantenen un sistema voluntari, a través de l’1% dels seus beneficis més les hores extres que els treballadors volen aportar a la iniciativa, per donar suport a comunitats en situacions de marginació (la més destacada, a l’Escola de Castro a Smara, en els campaments de refugiats sahrauís de Tinduf).
Una empresa sense afany de lucre per als seus accionistes, basada en la reivindicació d’un treball i una vida digna per als seus components, pensada per perdurar, per seguir creant llocs de treball i per connectar-hi diferents generacions, cooperant en la creació d’una comunitat sempre dinàmica... Fins ara ha estat possible i exemplar en el seu desenvolupament. És aquesta l’aposta de futur?
Sense conclusió
En esclatar aquesta crisi com a conseqüència del procés de financerització de l’economia i de la societat, tots els seus remeis “oficials” es dirigeixen a salvar els bancs, a operar sobre la moneda, a actuar en funció de la Borsa. El seu corol·lari més sorollós és la destrucció del treball, manifestat essencialment a través de la destrucció de milions de llocs de treball, però no sols això... En els darrers cinquanta anys, el treball ha estat el gran oblidat de les teories econòmiques, en considerar-lo com una cosa naturalment donada i, per tant, immutable. És hora de recuperar-ne la potència i de reivindicar-lo com sempre ha estat: motor imprescindible de la construcció social.
I tanco amb una citació de Martine Verlhac 5 que em sembla adequada:
“La ceguesa relativa al treball és molt compartida entre un ultraliberalisme que pretén no apostar pel treball atribuint la seva rarefacció cap a la seva desaparició a mecanismes irreprimibles, fet que li permet proposar la necessitat de treballar sempre més i més temps, deixant així jugar el joc d’allò que destrueix el treball, és a dir, el del capitalisme financer i els seus accionariats, i d’altra banda tots els benpensants que prenen aquesta rarefacció del treball com un bon premi i proposen tots els remeis que no posen mai en qüestió els mecanismes econòmics del capitalisme. Ara bé, aquesta ceguesa ha estat sempre fundada sobre una ocultació del que és el treball.”
Notes:1. Vegeu, per exemple, el meu article “Política de la riqueza, riqueza de la política”. hobest.edita, n. 2, octubre de 2011.
2. Per a un tractament més complet de l’essència del treball en l’era del coneixement, es pot veure el meu llibre Estrategias de la imaginación. Ed. Granica, 2008.
3. La imaginación estratégica. Ed. Granica, 2008.
4. Per a una més àmplia informació, vegeu: Mariana Vilnitzky i Olga Ruiz. "Mol Matric. Un modelo empresarial, y mucho más”. El viejo topo, n. 270-271, 2010.
5. M. Verlhac. Pour une philosophie du travail. Alterbooks, 2012.
