Antonia De Vita és investigadora de la Universitat de Verona i sòcia fundadora de la cooperativa de mediadors culturals Studio Guglielma. Ricerca e creazione sociale. En aquest article, Da Vita analitza l’emprenedoria femenina i les pràctiques femenines de cooperació, que troben el seu reflex en l’empresa social italiana.
Cooperar i emprendre
Cooperar i emprendre són dos conceptes relacionats de manera molt estreta si s’entenen, principalment, des d’una òptica d’autoeducació i d’autoformació, de promoció i de suport de capacitats, tal com ens suggereixen les pràctiques de l’educació popular i de l’educació dels adults. Aquesta és la trajectòria que sento i que voldria demostrar afegint al meu discurs algunes reflexions teòriques madurades sobre la base de les pràctiques de l’empresa social a Itàlia i donant un paper rellevant a les experiències d’empreses socials dutes a terme per dones. Aquestes pràctiques han trobat i troben, en la cooperació, una de les seves principals qualitats.
Voldria arribar a la noció de cooperar partint “de l’emprenedoria” i del significat que és possible atribuir-li entrellaçant dos elements. D’una banda, la història i l’aposta política per al naixement de l’empresa social a Itàlia a principi dels anys vuitanta; de l’altra, la combinació que s’ha anat creant amb les pràctiques polítiques de dones.
Ser emprenedors per esdevenir nous subjectes econòmics
És sobretot gràcies a les cooperatives, socials i no socials, i a les realitats associatives de nova generació que, a meitat dels anys vuitanta, a Itàlia, es comença a difondre la noció d’empresa social. Explicades per alguns dels seus protagonistes, les pràctiques i les cultures que l’han acompanyada han estat presentades com una modalitat de “fer empreses, és a dir, intraempreses, que produeixen societat, que creen valor social afegit” (de Leonardis O., Mauri D., Rotelli F., L’impresa sociale).
Si d’empresa social en sentit estricte se’n comença a parlar en els anys vuitanta, els llocs on s’origina van aparèixer ja als anys setanta, gràcies a alguns laboratoris extraordinaris de reforma i d’autoreforma de les institucions públiques. Seria molt interessant explorar a partir de quines històries i dins de quines d’aquestes experiències va començar l’empresa social, però aquest no és el meu propòsit.
Entre les experiències més famoses i interessants que van originar l’empresa social trobem la que està relacionada amb la reforma del servei psiquiàtric públic, una història que va començar amb Franco Basaglia a Trieste, amb la invenció i la creació d’institucions que van néixer arran de la desinstitucionalització dels manicomis en favor de la creació de serveis en el territori que substituïen aquestes institucions. A partir de la innovació política que va suposar l’experiència de Trieste, van néixer moltes empreses socials que van tenir la capacitat de crear i expandir contextos capaços de fer emergir espais d’acció, de treball i d’intercanvi. I sobretot despertar competències, emprenedoria, autogestió, associacions noves i lliures entre el món de la producció, el món de l’assistència i de la cura. Fer existir altres subjectes. Subjectes que tradicionalment no s’inclinaven a crear empreses ni a crear un espai de mercat. El caràcter propi de les empreses socials es caracteritza normalment per la seva capacitat de trobar solucions innovadores als problemes d’exclusió i desocupació, a l’hora que contribueixen a un desenvolupament econòmic sostenible a favor de la cohesió social. Amb aquesta opinió podem estar-hi d’acord, sempre que estiguem disposats a reconèixer que a sota/sobre de la capacitat de trobar solucions innovadores per a la inclusió social hi ha un invent que l’empresa social ha revelat i reactualitzat, encara que possiblement no ha creat: la capacitat de transformar el concepte d’economia introduint-hi subjectivitat.
Ampliar la noció d’economia gràcies a la creació de contextos, convertir-los en un espai físic i simbòlic, és a dir, un espai públic per al comerç i el mercat de subjectes considerats marginals, suposa un canvi que no deixa res inalterat. És un canvi que té en si mateix una radicalitat política elemental, com allò que és més proper a la vida. Això es fa, com demostra l’experiència de Trieste, portant al mercat altres subjectes, els inadaptats i els no integrats; la malaltia mental i la dependència, els conflictes amb la llei, la malaltia, les diferències patides. També es fa creant llocs socials en què les pràctiques d’oportunitat, de comerç i d’intercanvi, d’arts i de llenguatges s’entrellacen i es barregen amb les competències i habilitats idònies, que vénen d’altres històries i d’altres móns.
He sentit l’obligació d’explicar breument la història i l’origen de l’afirmació de l’empresa social a Itàlia per parlar d’un moviment molt interessant: com és possible que subjectes que no preveia el mercat es converteixin en subjectes econòmics? I com és possible que, a través d’aquestes pràctiques, aquests subjectes imprevistos interpretin l’economia en un sentit diferent del que imposa/proposa el capitalisme?
En els moviments d’emprenedoria –dels quals l’empresa social és testimoni amb el seu origen i la seva trajectòria– hi trobem una indicació molt forta. És gràcies a la capacitat de cooperar, a la capacitat de combinar i associar de manera diferent les relacions humanes, les necessitats i els recursos, les mancances i les possibilitats, que els subjectes imprevistos –reinventant un context– poden convertir-se en subjectes capaços de ser emprenedors. Es tracta d’esdevenir subjectes actius mitjançant un moviment de cooperació (treballar amb els altres) i de participació (prendre-hi part). Es tracta de començar processos i que, a partir de les condicions existents, aquestes condicions les “modifiquin i les recreïn”, amb l’efecte de capacitar les persones i d’obrir-les a possibilitats reals.
Portar al mercat altres subjectes i iniciar un procés per tal que aquests es converteixin en subjectes econòmics actius significa sobretot centrar-se en la creació d’un context capaç d’ampliar el sentit simbòlic i concret dels intercanvis humans i monetaris, la capacitat de fer una aposta per les combinacions, per les noves connexions, fusions de competència/incompetència, habilitat/inhabilitat, adequació/inadequació.
Ser emprenedor tot cooperant té l’efecte inesperat d’una nova significació en el món contemporani, ja sigui en el sentit pràctic de ser emprenedor, que tradicionalment s’ha concebut com les accions d’un individu que, de manera solitària, s’arrisca; ja sigui en el sentit de cooperar tal com s’entén tradicionalment, és a dir, com una pràctica que anivella en sentit horitzontal, on la disparitat de sabers i competències no troben un espai d’expressió.
L’emprenedoria que neix de la cooperació i la cooperació que s’inclina cap a l’emprenedoria mostren i enceten una dimensió on, entre altres coses, la igualtat i la diferència es tracten com un creixement de possibilitats de relació i de creació de contextos i no pas com la uniformització de considerar tothom igual, d’una banda, o que aparegui l’autoafirmació, de l’altra. Es tracta de creacions comunes que deixen un espai propi a la singularitat.
Si he utilitzat la història de l’empresa social a Itàlia com a exemple de com és possible esdevenir subjectes econòmics malgrat ser subjectes imprevists, cal fer referència a la història de les dones i de les pràctiques femenines de cooperació i iniciativa econòmica per aprofundir en com ha estat possible, de manera encara més radical, esdevenir subjectes econòmics inesperats i imprevists (A.A.V.V., La rivoluzione inattesa, Le pratiche). I sobretot quines indicacions emergeixen, en el sentit de cooperar i de ser emprenedor en la creació social, d’aquestes experiències femenines.
Tal com passa amb les narracions sobre el treball, també en l’economia estem tot just a l’inici de relats que considerin les dones en una posició no subordinada. Fa uns deu anys que es fan estudis de com les dones, a la feina, tenen necessitats i desitjos diferents dels que tenen els homes i, a causa o gràcies a aquesta diferència, les narracions masculines neutres –de les quals la literatura és plena–, no es corresponen als dos gèneres i a la seva manera de viure el treball i el mercat. Així com les narracions sobre el treball ens han permès de parlar de feminització del treball, els relats de dones com a subjectes econòmics ens permeten fer una nova lectura del mercat econòmic. Ens trobem, doncs, a l’inici d’una nova lectura sobre les dones en l’àmbit econòmic.
Una explicació de l’economia i de les formes econòmiques capaces de superar la visió neutra masculina de l’homo oeconomicus tot just fa els seus primers passos però existeix. Passa el mateix que en cada “història oficial”, en què hi ha una altra història per explicar, que tot i que no sigui hegemònica comença a no ser “marginal”.
Abans de l’homo oeconomicus existeix l’economia del “govern de la llar”, en la qual hi ha una titularitat femenina, una saviesa femenina de gestionar diners i afectes, estalvi, guany, la utilitat juntament amb les relacions. Com mostraré tot seguit, aquest fer economia “en la vida” d’una banda, i en “un sentit ampli” com a intercanvi econòmic deslligat de l’intercanvi monetari, de l’altra, s’ha convertit en el nostre temps en un fet molt actiu i ha originat experiències molts importants i innovadores.
Per endinsar-nos en el significat d’una economia que inclogui els dos gèneres, hem de dirigir la mirada no només al sistema econòmic sinó sobretot als subjectes de l’economia. Les dones han estat tradicionalment subjectes de l’economia domèstica i només fins fa poc han esdevingut subjectes econòmics en sentit ampli, no només amb l’entrada al mercat de treball i aportant una manera pròpia d’estar-hi, sinó contribuint de manera emprenedora a donar significats més lliures a aquesta estada.
En la història d’occident les dones han estat subjectes que històricament s’han exclòs de la producció d’ingrés. La societat patriarcal, basada en el pacte social que confiava a les dones el paper de reproductores i als homes el de productors, va deixar fora les dones de tota possibilitat d’ésser subjectes econòmics autònoms.
L’accés a la producció d’ingrés ha significat, des de la perspectiva d’aquesta gran exclusió, guanyar independència simbòlica gràcies i a través de la independència econòmica, que és la possibilitat d’ocupar una posició no subalterna i de no-dependència de qui té accés al treball remunerat. Parlo de treball remunerat i de producció d’ingrés perquè no hem d’oblidar que les dones sempre han treballat molt i han estat protagonistes de nombroses activitats, malgrat que no hagin estat correspostes amb ingressos.
Convertir-se en subjectes per mitjà de la capacitat d’esdevenir subjectes en l’àmbit econòmic, és un pas molt important i molt valuós per a les dones. Autonomia simbòlica i autonomia material és un tema justament molt important en la reflexió femenina. És obligat fer referència a Virginia Woolf i els seus assajos Una cambra pròpia i Tres guinees, que mostren la importància que han tingut per a les dones la conquesta d’habitar lliurement espais materials i poder disposar d’una renda.
El desenvolupament d’una empresa social i no lucrativa a partir dels anys vuitanta (parlo del cas d’Itàlia), com ja he dit anteriorment, i la creixent presència d’organitzacions gestionades per dones, han mostrat que existeixen realitats econòmiques que han “despertat” altres sentits de l’emprenedoria.
Els altres sentits d’empresa reactivitats i posats en l’àmbit de les dones com a nous subjectes-intèrprets de l’economia són llegibles en la mesura que hi emergeixen altres sentits del mercat i del fet d’estar en el mercat. El mercat és viscut i interpretat per les dones –és la meva lectura– no només com a lloc dominat pel capital i per les seves lleis, sinó principalment com a lloc d’intercanvi en sentit ampli, no exclusivament monetari, com a lloc simbòlic capaç de produir ocasions, entrecreuar necessitats i desitjos, necessitats materials i aspiracions, de contribuir a fer subjectes. D’aquesta concepció àmplia i sensible del mercat, de l’empresa com a lloc de llibertat, se’n deriva que les empreses femenines (enteses en sentit ampli) tenen un clar interès per tractar en primer lloc les dimensions relacionals, lingüístiques i expressives; de no posar en primer lloc els diners –fins i tot en aquells casos en què s’ha escollit ésser lucratius–, sinó una dimensió de benestar i qualitat social, de tenir una escassa propensió al risc d’empresa però una marcada actitud a favor de les trajectòries personals i professionals, de preferir els sectors en què prevalen l’atenció, l’hospitalitat, la bellesa, la proximitat amb el territori i la sintonia amb l’ambient.
