Fa poc, a l’Hospital Clínic on vaig estar ingressada uns dies, la meva companya d’habitació em va dir unes paraules que em van quedar gravades: “ha arribat un punt que han decidit tant per mi, que m’han anul·lat”. Jo mateixa m’he sentit així, però a quantes no ens ha passat? Volem permetre que l’elecció sobre els nostres cossos passi per protocols estandarditzats? Què passa amb les persones que queden fora del sistema sanitari?
Al meu entendre, la salut pública -pública del llatí “pertanyent a la gent”-, significa interdependència, filosofia Ubuntu. És a dir: saber que si una sola persona està malament, la comunitat sencera també ho està. És l’acceptació de la vulnerabilitat; l’aposta pels sabers populars, rurals i indígenes. Uns aspectes que trenquen amb la dicotomia nord vs. sud i les infinites relacions de poder derivades. És, en definitiva, una salut entesa de forma holística amb tots els seus determinants.
Això també vol dir entendre que els factors socioeconòmics influeixen de manera brutal els diferents àmbits relacionats amb la salut. D’aquí que l’esperança de vida entre barris de Barcelona sigui tan dispar, la qual cosa hauria de fer que les polítiques i feines vagin adreçades a millorar aquest i altres aspectes, entre els quals no responsabilitzar les persones de causes que pertanyen únicament a la violència institucional.
Per definir millor la utopia també us diré allò que no entenc per salut comunitària: la mirada eurocentrista farmacològica del capital abrasador, centrada en l’erradicació o disminució de la simptomatologia sense esbrinar-ne les causes. Una manera d’actuar que ancora les persones a una concepció d’objecte passiu a les quals els manuals de DSM-5 diuen com tractar.
En oposició, vull destacar la feina d’Activament, col·lectiu de persones que passen o han passat l’experiència del trastorn mental i que s’organitzen per participar com agent actiu en l’àmbit de la salut mental de Catalunya. Ells sí que apunten cap a aquest nou paradigma participatiu i dignificador de la salut on m’agradaria anar.
Una altra experiència interessant són els centres precrisi que s’estan implantant a països com França i que pretenen baixar l’índex d’ingressos involuntaris per brots a través de l’activació i alarma en les xarxes de suport més properes.
Són, doncs, moltíssims els reptes que ens planteja l’actual crisi: el dol i el dolor col·lectiu, la fiscalització i militarització dels organismes vinculats a la salut, així com la intensitat en els problemes de salut mental que sortiran o s’agreujaran. Com els hauríem d’afrontar?
Crec prioritari apostar per la participació en escenaris de salut (que són tots) i entendre que la màxima prevenció és regar a consciència les nostres relacions perquè siguin de qualitat. És l’empatia radical de Clara Valverde, la resiliència comunitària, polititzar el malestar, la seguretat humana feta des de les veïnes, els grups de suport mutu, l’organització col·lectiva, i sobretot, la tendresa. Una colla d’ingredients que, a poc a poc, ens faran alçar novament la barbeta.
També m’agradaria que existissin conceptes com l’autoestima i l’autoconcepte de barri, als quals afegiria la importància que té la responsabilitat individual en la presa de decisions i amb relació a la salut comunitària. És a dir: quines decisions prenc per millorar la meva salut, la de qui m’envolta i què faig pel bé comú. No es tracta, per tant, de donar veu a qui no la té, sinó callar per poder escoltar-la.
En aquesta perspectiva la cultura, l’art, la creativitat, el ball, el joc i l’humor són bones aliances. Cada gest suma i desmecanitza. Per exemple: us imagineu associacions de familiars per a la gent gran? Centres culturals que tinguessin incorporades les consultes mèdiques? O centres que fossin com casa, on no haguéssim d’identificar-nos i poguéssim aportar?
Cal que totes siguem agents de canvi en la salut, no només la pròpia, sinó la del nostre barri i ciutat. Ara té més sentit que mai el “ni un pas enrere”, sobretot davant l’amenaça per la salut compartida que representen feixisme i el colonialisme. Cal prendre partit, i l’escenari? L’espai públic.
Perquè som vulnerables, interdependents i plenes d’amor, obrim el cor i tanquem el puny.
La vida està per intentar-ho!
