Un marxista veterà esguarda l’era Amazon

Als primers minuts del drama social Sorry, we missed you, el director Ken Loach i el guionista Paul Laverty escenifiquen el potencial seductor de la retòrica de l'emprenedoria i la llibertat individual presumptament infinita. Un endeutat pare de família, antic empleat del sector de la construcció, podrà iniciar-se com a repartidor de paquets per convertir-se “en amo del seu propi destí”. Això suposa renunciar als seus drets laborals i convertir-se en proveïdor d’una empresa de la qual dependran tots els seus ingressos. El primer xoc arriba poc després: ha de treballar amb una ampolla de plàstic a mà perquè el sistema no li donarà temps per anar al lavabo.

Potser l’obra del realitzador britànic ha perdut part de l’espontaneïtat o l’energia que transmetien Riff-raff o Lloviendo piedras, suggeridores narracions de la vida proletària al llarg del thatcherisme i la seva ressaca inacabable. Tot i així, la solidesa dels treballs actorals contribueix decisivament a propulsar el seu darrer film. Algunes de les interactuacions de la dona protagonista (una infermera d’atenció domiciliària) amb els seus pacients, projecten una autenticitat quasi documental.

A més, Loach i Laverty troben un aliat en la realitat mateixa: és fàcil interessar-se per la barbàrie implícita d’aquest capitalisme d’algoritmes que ho mesuren tot... menys els minuts que una persona necessita per orinar o menjar.

L’acció d’empreses ‘antipersona’, paral·lela al debilitament de les xarxes de seguretat social, genera també un problema afegit, generacional: el fill gran dels protagonistes deixa de creure en l’ascensor social i cau en un pessimisme reminiscent del “no future”, de Sex Pistols.

En observar el món actual marcat per les pràctiques d'Amazon i companyia, el veterà cineasta marxista relata situacions que haurien inspirat un malson de ciència-ficció ciberpunk durant els anys de Reagan o Thatcher. Ara, en canvi, són tristament quotidianes, esfereïdorament reals... i potencialment paralitzants.