Fa gairebé sis dècades que Utrahuilca, la cooperativa d’estalvi i crèdit de la regió sud-oriental de Colòmbia, impulsa nombrosos projectes agrícoles, ramaderes i del sector turístic i miner. Yael Garaviño, director de la seva fundació, explica les claus d’aquesta iniciativa que, emmarcada en la filosofia de l’economia social i els valors cooperatius, ha esdevingut un referent a Amèrica del Sud per la seva contribució al desenvolupament i el benestar comunitari. Garaviño ha intervingut recentment en les jornades que la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia ha organitzat sota el títol ‘Economia social i solidària a Colòmbia: pau amb justícia social’.
La cooperativa va aparèixer el 1966 a iniciativa de mestres i metges oficials, treballadors del secretariat d’Obres Públiques i de l’antic ministeri de Carreteres de Colòmbia. Cobraven les nòmines amb dos mesos de retard i, per sobreviure, van crear un banc pels pobres amb el suport de l’església catòlica, que havia importat la cultura del cooperativisme europeu a les comunitats rurals. També van ajudar alguns líders de la Unió de Treballadors de Colòmbia (UTC), com ara Francisco Gordillo, que amb altres sindicalistes va impulsar Urahuilca, a la qual es van integrar unes trenta persones.
Establim dues tipologies: d’una banda els majors d’edat, que abonen la meitat del salari mínim, equivalent a 18.000 pesos mensuals; i de l’altra els adolescents, que aporten 9.000 pesos. Són quantitats que poden abonar de forma prorratejada i que varia segons els serveis que demanen. Per coordinar-los hem obert oficines que assessoren i cobreixen a la població el transport sense costos administratius afegits. També en aquesta línia valorem l’antiguitat dels associats, que en funció dels anys i els recursos que han destinat, reben un reconeixement públic i tenen accés a una targeta bancària sense cap despesa de manteniment.
És la població qui els identifica, ja que partim del principi segons el qual “no construïm ponts on no hi ha rius”. És a dir: en la mesura que són fons provinents de la comunitat i no d’un gran capitalista, l’assemblea es limita a aprovar el destí els romanents d’acord amb els projectes que demanda la comunitat. Acostumen a ser iniciatives en el camp agropecuari, educatiu, turístic o qualsevol altre que incideixi en el desenvolupament local. En aquest sentit, el 1996 vam constituir la Fundació Utrahuilca per ampliar les ajudes cap a projectes culturals, artístics i esportius.
Primer fem la capacitació educativa i, amb les persones que l’impulsen, elaborem uns estatuts que preveuen el respecte per l’ecosistema i unes relacions justes i equitatives entre els empleats. I ho fem tant en el sector miner com en els projectes agroecològics, que es comprometen a no utilitzar químics ni cap fumigació. Uns criteris que res tenen a veure amb el cooperativisme capitalista, basat en l’afany de lucre. Nosaltres defensem un cooperativisme de base en què la persona està en el centre de les decisions, d’aquí que el primer pas és treballar amb la comunitat i més tard introduir la part financera. Mai a la inversa.
Es tracta d’espais en què la gent bescanvia els vals de productes reciclats per aliments de primera necessitat. Així mirem de desterrar el pensament mercantilista, egoista i individualista que ens imposa el capitalisme salvatge. Hi insisteixo: tot ho fem per mitjà de la formació, pel qual tenim cartilles que expliquen conceptes bàsics sobre la manera d’emprendre projectes associatius, i després organitzem el Dia del Compartir i altres jornades perquè la població es trobi i experimenti el sentit de pertinença.
Ens ha costat força, perquè es tracta d’un col·lectiu que ha funcionat sota estructures molt jeràrquiques, lluny del model cooperatiu. Però salvant això, l’experiència és molt enriquidora i Coagropaz ja té en marxa cellers que s’ocupen d’allargar la vida del producte agrícola i comercialitzar-lo als camperols de la zona. L’important és que, a diferència d’abans, les administracions s’adonen del valor que té incorporar els excombatents a la vida comunitària amb vista a superar l’etapa de violència.
És evident que cal actuar, raó per la qual hem muntat una escola de pensament polític i lideratge social d’on han sortit candidats a l’assemblea departamental, alhora que vam participar en la campanya contra la reelecció d’Álvaro Uribe. La clau, en qualsevol cas, és ser propositius, i així ho entenen molts representants municipals i empreses com Nestlé, amb qui després de negociar, ha acceptat mesures que eviten l’empobriment a què es veien sotmesos els camperols. També a la ciutat de Florencia, capital de Caquetá, hem aconseguit que els veïns dels barris més castigats per la pobresa puguin disposar de les seves terres, fins ara en mans privades. A força de molta paciència i resistència, assolim petites conquestes que ajuden al desenvolupament de la comunitat.
Està al servei del cooperativisme capitalista, al marge que ens retalla els excedents i imposa uns requisits molt rígids en qüestions d’administració dels projectes. No obstant això, nosaltres no hem parat de créixer. Les últimes cooperatives són una assessoria tècnica-assistèncial, una de joves especialistes en cinema i una altra destinada a persones amb diversitat funcional. Així és com integram les professions emergents i incorporem les noves tecnologies en la comunitat. Tot amb l’objectiu d’arrelar en el territori i, al costat de cooperatives ja existents a Bogotà i altres grans ciutats, bastir una xarxa d’economia circular i transformadora al conjunt de Colòmbia.
