Oriol Estela Barnet ressenya el darrer llibre d’Ivan Miró, Ciutats cooperatives (Col·lecció Antrazyt, núm. 474. Icaria, Barcelona. 2018), una obra que Estela considera del tot rellevant per guiar el desenvolupament de l’economia social i solidària. Al fil de les tesis que planteja Miró en el llibre, Estela enumera alguns debats que resten pendents. Com treballar en una escala metropolitana quan ni tan sols té una institucionalitat política ben resolta? Pot ser la construcció d’un mercat social de dimensions metropolitanes una via per articular les diferents escales en què es mou la nostra vida quotidiana? Com gestionem el permanent conflicte entre la proximitat i la possible necessitat d’articular iniciatives de major escala? O: hi ha sectors que són estratègics per focalitzar els esforços per avançar en fórmules de col·laboració público-cooperativacomunitària? I finalment: fins a quin punt la ciutat cooperativa és compatible, ha d’interactuar o ha de permear amb la que l’autor anomena la ciutat lucrativa? Per seguir pensant, escrivint i debatent...
La lluita per l’apropiació de l’espai urbà ha estat una constant des de la industrialització. El capitalisme ha vist en la ciutat un instrument més d’extracció de plusvàlues, mentre que els veïns i veïnes s’hi han enfrontat buscant l’apropiació social de la ciutat. Certament hi ha hagut alguns episodis en què les resistències populars han suposat avenços (el cooperativisme de principis del segle XX, els moviments veïnals dels anys 70...); però durant tot aquest temps, el capitalisme n’ha sortit clarament guanyador. No obstant això, actualment emergeixen alguns signes, una intuïció, que ajuden a pensar que una alternativa sí és possible.
Això és el que ens mostra el sociòleg, investigador i activista en l’economia cooperativa social i solidària, Ivan Miró, en el seu llibre 
Ciutats cooperatives. A partir de la memòria col·lectiva del moviment cooperatiu, resseguint la genealogia del que avui coneixem com a economia social i solidària i analitzant com es va configurant una nova institucionalització i unes noves polítiques, és possible traçar una forma de desenvolupament econòmic local que condueixi a una economia urbana “que no maximitzi beneficis per als inversors, sinó que garanteixi renda, drets i plenitud per a tots els habitants de la ciutat. Cal transitar de la ciutat lucrativa a la ciutat cooperativa” (pàg. 139).
Seguint aquest fil, en la primera part del llibre hi trobem un recull d’articles que posen el focus en la ciutat de Barcelona i el seu predicat “model”, una fórmula que ha resultat d’èxit de cara enfora i per a determinades elits locals, però que no ha ofert una millor qualitat de vida als veïns i veïnes, sinó que ha esdevingut, com afirma l’autor, “la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities” (pàg. 22). Ans al contrari, ha erosionat permanentment les condicions de vida també per a la classe mitjana. Un model que ha contraposat inversió pública en projectes estratègics, presentats sovint en un marc de cooperació publicoprivada seguint la línia de la privatització de guanys i socialització de pèrdues, a les reivindicacions i lluites veïnals per aconseguir resoldre necessitats col·lectives bàsiques.
En la segona part, Miró rescata la memòria cooperativa de Barcelona i en traça el recorregut fins al moviment de l’economia social i solidària tal com el coneixem avui dia a casa nostra. Una memòria cooperativa que enfonsa les arrels en els barris, que l’autor assenyala com els espais urbans de les relacions socials immediates, de la memòria històrica compartida, i que són resultat de la producció col·lectiva. Elements tots ells que fan aflorar de manera natural les iniciatives transformadores de cooperació: “Les capacitats comunitàries que permet el barri, per contenir relacions socials immediates, experiències històriques i identitats culturals compartides, són processos fonamentals perquè n’emani una capacitat transformadora” (pàg. 71).
L’existència, doncs, d’unes determinades condicions bàsiques propiciatòries s’identifica al llarg de tota aquesta segona part com el motor generador d’iniciatives cooperatives, que necessiten, però, d’una institucionalitzat específica per esdevenir experiències transformadores de cooperativisme, com s’ha vist en etapes anteriors: des dels instruments legals pertinents fins a les societats de resistència, sindicats, cooperatives, ateneus, corals, centres d’estudi i altres fórmules de lluita col·lectiva organitzada.
La tercera part es dedica a un altre concepte central com és el de “democràcia econòmica urbana”, que en algun moment es complementa amb els de democràcia política (participació i control en la presa de decisions), residencial (habitatge digne i assequible públic i cooperatiu) i social (nova carta de drets socials per a tothom). La democràcia econòmica urbana es fonamenta en la creació d’“agències de desenvolupament barrial, fer promoció econòmica basada en l’economia social i solidària, obligar a tributar el gran capital i redistribuir... [el superàvit municipal]... entre la precària població barcelonina” (pàg. 51).
Entre els diversos elements que han d’empènyer aquests democràcia econòmica urbana l’autor en destaca tres: autogestió i cooperació social, enfortiment del mercat social i planificació público-cooperativa-comunitària. Respecte al primer, Miró manifesta que “per encaminar-nos cap a l’autogovern col·lectiu de les relacions econòmiques i socials, hem de potenciar la consolidació, 
l’autonomia i la interrelació... [de les] xarxes locals” (pàg. 108). L’enfortiment del mercat social ha de provenir de la intercooperació, de tal manera que tots els actors de la xarxa consumeixin i inverteixin el màxim possible dins de la mateixa xarxa, que ofereix béns i serveis socialment útils, ecològicament sostenibles i que han estat produïts amb equitat i democràcia, tal com el defineix en Jordi Garcia Jané. Per últim, cal contraposar a la planificació públicoprivada imperant des dels anys 80 la construcció de “marcs d’acció urbans protagonitzats pel conjunt de l’economia social i solidària, el teixit social, cultural i polític d’àmbit local, amb el suport de l’administració municipal” (pàg. 112).
Per últim, la quarta i darrera part del llibre rescata tots els elements anteriors per combinar-los amb el renascut interès per allò comunal, per formular la proposta de comunalització de la ciutat i d’enfortiment socioeconòmic local, és a dir, arrelat al territori. Una “estratègia territorial específica, que promogui una nova institucionalitat socioeconòmica, democràtica i local apropiada per als i les habitants del territori, on articular una voluntat transformadora explícita” (pàg. 177), concretada en ecosistemes cooperatius locals que estarien formats per l’entramat de relacions d’intercooperació a escala territorial i sectorial, horitzontals i verticals, recolzats en unes polítiques socioeconòmiques integrals público-cooperatives-comunitàries per aconseguir una economia col·lectiva i al servei del bé comú.
Sobre aquesta proposta, a la llum del fil argumental construït i d’altres plantejaments actuals que es mouen en la línia de transformar les economies locals, resulta interessant destacar alguns elements per a un debat més aprofundit.
Així, al llarg del llibre, el barri es presenta com la unitat territorial de referència, tant per a les iniciatives d’economia social i solidària com per a les polítiques que els han de donar suport. Els barris, afirma l’autor, “han de ser un instrument polític per a l’autogestió popular” (pàg. 36). No obstant això, la dimensió metropolitana també es troba present de manera permanent en el text perquè, reconeixent que és l’escala en la qual es manifesten els principals reptes a resoldre per les aglomeracions urbanes (“El que ens cal és una economia metropolitana que resolgui les necessitats de tots els habitants de Barcelona de forma equitativa i solidària”; pàg. 46), també és una dimensió allunyada en l’imaginari popular (“els barris són unitats humanes que escapen a l’abstracta fredor de la indiferència metropolitana”; pàg. 63) i en la qual resulta complex articular les pràctiques econòmiques transformadores, atès que la metròpoli és el territori natural de les lògiques d’acumulació capitalista. Per Miró, doncs, “cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d’estar en mans de la majoria social” (pàg. 24). La qüestió de fons, però, és: com abordar aquesta escala metropolitana quan ni tan sols té una institucionalitat política ben resolta? Pot ser la construcció d’un mercat social de dimensions metropolitanes una via per articular les diferents escales en què es mou la nostra vida quotidiana?
Un debat que enllaça amb un altre de ben interessant, que sorgeix al llarg del repàs que Miró fa a l’evolució de l’economia social catalana i barcelonina de finals del segle XIX i començaments del XX i que ens ofereix alguns paral·lelismes amb la situació actual: el permanent conflicte entre la proximitat i la importància de mantenir vincles estrets de cooperació entre les persones que constitueixen cooperatives i altres formes d’economia social i solidària i la necessitat (o no, d’aquí ve el conflicte) de donar-los una major dimensió, sigui mitjançant la constitució d’agrupacions de segon i tercer nivell, sigui articulant iniciatives de major escala. En aquest sentit, Miró recorda (pàg. 91) la denominació que l’historiador de les cooperatives catalanes Albert Pérez Baró (1902-1989) va donar a les dificultats per agrupar compres en les cooperatives de consum: “el problema crònic de la cooperació catalana”. Un debat que va ser abordat pel Carles Masià en el darrer número de Nexe al voltant dels supermercats cooperatius.
Els canvis en les relacions de poder dins del nucli essencial de les economies urbanes, en un moment en què les remunicipalitzacions s’han situat en l’agenda de molts governs locals, és un dels altres assumptes per a la reflexió. És suficient de tornar allò essencial per a la vida a la gestió pública, o bé sense la implicació comunitària l’exercici és estèril? Hi ha uns sectors estratègics en què focalitzar els esforços per avançar en fórmules de col·laboració público-cooperativa-comunitària? En diversos moments del text es denuncia que els serveis públics es troben en mans de grans empreses privades o que el teixit comercial de proximitat ha estat devastat per les grans superfícies, centres comercials i franquícies. Desenvolupar noves formes de gestió d’aquests serveis, entenent-los com a clau per a la vida diària, per al funcionament de la resta de l’economia i també com a generadors d’ocupació no deslocalitzable és la proposta que posa sobre la taula la Foundational Economy, moviment nascut al Regne Unit, inspirat en la Rotes Wien dels anys 20 o en Bologna la Rossa dels anys 60 i 70, en aplicació a Gal·les i que observa el que està succeint en aquest àmbit a Barcelona com a nou referent.
També hi ha un punt de coincidència, en aquest cas més tangencial, amb la reclamació que fa l’economista Mariana Mazzucato en el seu darrer llibre The Value of Everything, al voltant de la necessitat d’assegurar la restitució a la comunitat del valor generat per les empreses (sobretot les grans empreses digitals del moment), en la mesura en què les innovacions que generen aquest valor són inevitablement fruit de l’aportació col·lectiva. A Ciutats Cooperatives, Miró es pregunta també “com fem que sigui el conjunt de la societat qui es beneficia d’aquest bé comú que ha contribuït a generar (pàg. 135). La tangencialitat, però, ve donada perquè Mazzucato focalitza la seva atenció en l’acció del sector públic i deixa de banda l’acció social i comunitària. Tenint en compte el predicament que avui en dia té l’autora angloitaliana en governs de tot el món, seria potser interessant formular una contribució als seus plantejaments des d’aquesta perspectiva en els termes que utilitza l’Ivan Miró en la seva proposta.
Finalment, queda oberta l’eterna qüestió de fins a quin punt la ciutat cooperativa és compatible, ha d’interactuar o ha de permear amb la que l’autor anomena la ciutat lucrativa. Per a Miró queda clar que “no creem cooperatives o altres iniciatives socioeconòmiques per a posar-les a competir entre elles i en el mercat capitalista, sinó per enxarxar-les socialment, per integrar-les econòmicament, per a fer múscul i transformar les regles del joc” (pàg. 132). Significa això que el mercat social i el mercat capitalista funcionaran en paral·lel, sense relacionar-se? Tenint en compte la correlació de forces actual, es podran canviar així les regles del joc? Fins a quin punt depèn tot plegat dels resultats que es donin en les properes eleccions municipals o de l’esdevenidor polític del nostre país?
Ens trobem en temps apassionants i la bona notícia és que una part de la societat els enfronta tenint clar que la perspectiva de l’economia social i solidària és una opció viable i adequada per superar alguns dels reptes i contradiccions en què ens ha ficat el capitalisme. Que aquesta opció eixampli la seva base i guanyi múscul dependrà de l’articulació de propostes que serveixin de guia, i les aportacions de l’Ivan Miró en aquest llibre resulten del tot rellevants per aconseguir-ho.
