La ciutadania cada cop valora més l’alimentació ecològica i de proximitat. En aquest context, les pràctiques que fa dècades van començar a difondre els grups i les cooperatives de consum agroecològic tenen el camp ben adobat per créixer i arribar a més persones. Una de les vies que s’estan assajant perquè el moviment es popularitzi a les àrees urbanes sense perdre el seu caràcter transformador és la creació de súpers cooperatius.

L’oferta de productes ecològics s’ha generalitzat. En podem trobar a les prestatgeries de les grans superfícies, a supermercats especialitzats, a petites botigues; podem obtenir-los com a integrants d’una cooperativa de consum i, fins i tot, tenim la possibilitat de fer la comanda per internet i que ens duguin la cistella a casa.

El sector creix de manera exponencial. Avui, la meitat de llars catalanes compra productes ecològics –un 11% més que fa quatre anys–, segons l’informe Mites i realitats sobre el consum de productes ecològics, presentat per la consultora Kantar World panel i la Fundació Catalunya La Pedrera, el passat mes de febrer. Malgrat que gran part de la despesa es continua fent en establiments especialitzats, el creixement es concentra sobretot als supermercats de descompte (el 42%).

Durant l’última dècada, la facturació del sector agrari ecològic s’ha multiplicat per vuit, segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). I un parell de dades més extretes del Baròmetre de Percepció i Consum dels Aliments Ecològics 2015: primer, que l’increment del consum respon sobretot a la fidelització d’aquelles persones que ja són consumidores i que intensifiquen la compra de productes ecològics. I, en segon lloc, que el 47% de les persones que habitualment adquireixen aquest tipus d’aliments, “si no troben un producte ecològic d’origen català, prefereixen comprar-lo d’origen català no ecològic abans que ecològic procedent d’un altre lloc”.

 

La batalla de les idees

Moltes consumidores d’aquesta nova onada hi confien perquè volen adoptar patrons de vida més saludables, valoren que els productes siguin gustosos i prioritzen la compra de proximitat. L’etiqueta bio és tan sucosa que no ha passat desapercebuda per les grans empreses del sector de l’alimentació. “Han vist que és un negoci, un nínxol de mercat i una estratègia de màrqueting. El problema és que aquestes empreses produeixen ecològic, però amb la lògica del model dominant convencional. És a dir, deslocalitzant la producció, apostant per les varietats més productives, pagant al pagès el preu més baix possible, amb precarietat laboral…”, alertava la periodista especialitzada en el sistema agroalimentari Ester Vivas al programa Sans i estalvis de Catalunya Ràdio.

Per superar aquestes contradiccions, els col·lectius de persones consumidores conscients fa anys que s’agrupen en cooperatives i grups de consum agroecològics, especialment a les ciutats. Ens referim a experiències pioneres com el Brot (Reus, 1979), El Rebost (Girona, 1988) i Germinal (Barcelona, 1993). A partir del segle XXI, neixen molts més grups arran de l’embranzida que pren el moviment antiglobalització i la plasmació pràctica del lema “pensa globalment i actua localment”.

Es calcula que a Catalunya hi ha uns 160 d’aquests grups de tipologia diversa: alguns són cooperatives adherides a la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya (FCCUC), molts són associacions i altres tenen un caràcter informal. A la ciutat de Barcelona n’hi ha gairebé una seixantena que, en total, abasteixen més de 3.500 persones, segons recull l’informe L’economia social i solidària a Barcelona.

 

Tocar sostre

Aquests col·lectius han fet una cursa de fons per obrir escletxes i fer que el discurs sobre una alimentació sana i sostenible cali entre la població. Ara, però, han tocat sostre. Ruben Suriñach, dinamitzador del mercat social de la Xarxa d’Economia Solidària, exposava en un article a Opcions que “el model de grup de consum autogestionat, basat en el treball voluntari dels membres, ha passat d’un creixement exponencial a un cert estancament (i fins i tot declivi). ”En canvi, la societat en general acull molt bé els valors que han anat sembrant. En aquest sentit, durant els últims anys han anat proliferant establiments que “en tots els casos, s’allunyen de les exigències militants i de qualsevol espai polític de referència i s’enfoquen a l’utilitarisme total per als usuaris”, afegia Suriñach, que esmentava empreses com Casa Amatller i Veritas.

La qüestió  de fons és com fer que el circuit de producció i consum sostenible s’estengui sense rebaixar els seus principis i, alhora, que sigui accessible més enllà dels cercles dels convençuts. Tot plegat demana un equilibri complex, i més encara si tenim en compte la dinàmica del mercat convencional. Per a Toni Lodeiro, d’Opcions Consultoria, “en general, les alternatives de consum properes en valors a l’economia solidària però amb estructures i lògiques que no encaixen del tot amb els seus principis estan aconseguint una major penetració en el mercat. Dos exemples són eldiario.es o Triodos Bank, comparats amb els seus equivalents de l’àmbit de l’ESS”. Per a Lodeiro, aquesta diversitat d’experiències és una oportunitat i no s’ha de veure com a un xoc entre models contraposats, sinó que poden ser complementaris i retroalimentar-se.

En aquest mar d’oportunitats, també hi ha experiències sorgides del cooperativisme de consum que s’estan consolidant en sectors estratègics. El cas paradigmàtic és Som Energia, que amb 70.000 contractes de llum està sent una alternativa que, sense renunciar als principis, comença a esquerdar el monopoli de les grans companyies elèctriques. Fins i tot, al seu recer sorgeixen iniciatives empresarials que fan seus els valors de la cooperativa i aconsegueixen quota de mercat, malgrat ser empreses molt menys responsables socialment. Altres puntes de llança són Eticom-Som Connexió (telefonia i internet) i Som Mobilitat (mobilitat sostenible).

 

‘Súpers’ cooperatius

Tornant al sector agroalimentari cooperatiu, ¿quina és la seva capacitat per fer un canvi d’escala i plantar cara a la gran distribució que omple el carro de discurs ecològic? Ens podem imaginar súpers cooperatius accessibles i que tinguin en compte criteris globals de sostenibilitat? Per començar a resoldre aquestes inquietuds, al març es va fer la trobada “Un supermercat cooperatiu a Barcelona? Fem-lo realitat”, que va aplegar unes 250 persones. D’aquest primer contacte ha sorgit un grup motor que està començant  a definir aspectes relacionats amb els criteris dels productes, la governança del projecte i com vehicular la participació. Lodeiro reflexiona que “per a la majoria de les persones, incloent-hi les més conscienciades, el preu o la comoditat segueixen i seguiran sent criteris fonamentals a tenir en compte en les decisions de consum. I els supermercats cooperatius poden, gràcies a la seva escala més gran, aportar alguns d’aquestes avantatges millor que els petits grup de consum”.

Damunt la taula hi ha uns quants reptes. Per començar, la dimensió dels projectes. Els grups de consum solen satisfer les necessitats d’una trentena d’unitats familiars com a màxim, de manera que tenen dificultats per arribar a més persones (els locals solen ser petits, a partir d’un determinat nombre de persones la logística es complica…). També es plantegen els límits de l’autogestió i la implicació personal, molt corrent en projectes de base: a vegades, hi ha persones que, arran de certs moments i de canvis vitals, es cremen o han de reduir la seva participació en les dinàmiques internes i cerquen alternatives de consum més còmodes. D’altra banda, també hi ha una qüestió que té a veure amb el lloc d’implantació d’aquests grups. Han proliferat sobretot en barris de classe mitjana-alta i amb teixit associatiu consolidat, però els ha costat penetrar en territoris de renda més baixa.

Perquè no s’acabi convertint en una pràctica allunyada de les classes populars, Vivas apunta que “és imprescindible la implicació de l’administració, i que aposti per donar suport a aquest model agrícola, tant en la producció com en la distribució. Imaginem-nos que l’administració pública decideix donar menjar agroecològic, de quilòmetre zero i pagès als hospitals, a les universitats, a les escoles…”

Segons Lodeiro, per tal que un supermercat cooperatiu arribi a sectors més amplis de població ha de tenir “preus competitius i, a més, oferir possibilitats com ara obtenir rebaixes a canvi de treball voluntari (molt adient per a persones en situació d’atur), o estar vinculat a polítiques públiques com programes d’acció social, amb acords que ofereixin condicions especials per a les persones usuàries de monedes ciutadanes o receptores d’ajudes alimentàries”.

D’altra banda, per afavorir la creació de circuits curts de producció, comercialització i consum també convé aprofitar experiències anteriors. És el cas d’iniciatives com la distribuïdora QuèViure, 2147 Mans o Coopmercat, aquest del grup Cooperatiu TEB, empreses d’inserció que treballen amb acords per fer arribar productes cooperatius al gran públic. Una altra qüestió és si es podrien crear centrals de compres per aprofitar les economies d’escala, i quines sinergies s’originen entre els grups de consum agroecològic existents i els súpers.

 

Referents

La idea d’un súper cooperatiu no és nova. En part, la iniciativa de Barcelona s’inspira en Park Slope FoodCoop, un projecte de referència nascut el 1973 al districte de Brooklyn (Nova York), molt a prop del centre neuràlgic del capitalisme financer mundial, Wall Street. Actualment, té més de 17.000 sòcies, dóna feina a unes 70 persones i ofereix un ventall de 15.000 productes diferents. Això permet que les seves sòcies puguin satisfer totes les seves necessitats alimentàries i moltes d’altres àmbits (productes per a la llar, cosmètics naturals, material escolar…) en un mateix establiment.

Pel que fa als criteris dels productes, la majoria són ecològics i de quilòmetre zero, per bé que també s’ofereixen aliments que no compleixen aquests criteris per tal d’aconseguir preus més populars. Un tret diferencial d’aquesta cooperativa és que busca la implicació de les sòcies mitjançant aportacions de treball voluntari. D’aquesta manera, es cobreix el 70% de les tasques necessàries perquè el projecte tiri endavant, mentre que la resta corresponen al personal remunerat. El funcionament quotidià d’aquesta cooperativa es pot conèixer gràcies al documental FoodCoop, que està atiant debats per promoure súpers similars a Barcelona i altres poblacions de l’Estat.

Hi ha més experiències que obeeixen a imaginaris compartits, com ara els supermercats francesos La Louve (París) i Superquinquin (Lille), inaugurats l’any 2017. Al principi de 2018 va obrir BeesCoop (Brussel·les), que ja disposa d’unes 2.000 persones sòcies i set assalariades. Més a prop, hi ha iniciatives com l’associació de consumidores Landare (Pamplona), amb més de 3.500 unitats de consum, BioAlai a Vitòria (1.400 unitats), la Ortiga (Sevilla), El Encinar (Granada) i Àrobre (Vigo).

Els súpers cooperatius poden contribuir a eixamplar el consum de productes ecològics i de proximitat, i posar èmfasi en la propietat col·lectiva de projectes de dimensions més grans que els grups de consum tradicionals. En definitiva, aspiren a generalitzar els criteris aplicats amb constància per grups de consum i cooperatives agroecològiques, com prioritzar els productes bio, de proximitat, respectar els cicles naturals i reduir al màxim l’ús d’embolcalls.