Quan tens el poder d’explotar l’altre

Suro, primer llargmetratge del realitzador basc Mikel Gurrea, és un drama rural ambientat a l’Empordà. Helena i Ivan, una parella d’urbanites, es traslladen a la propietat rural que ella ha heretat, amb la pretensió d’explotar-la i d’establir-s’hi amb el seu futur fill. El cineasta no triga a enviar senyals que el film s’allunya de les bondats de tornar a acostar-se a la naturalesa i fugir de les urbs massificades, gentrificades i turistificades. La mateixa fotografia del film -fosca, allunyada tant del naturalisme d’Alcarràs com de l’aspecte més ‘hipster’ de Costa Brava, Líbano- anticipa aquest relat.

Gurrea escenifica les decisions que empenyen els personatges a actuar cada vegada més lluny dels seus aparents principis ètics. Mostra un procés subtil, però també inexorable: els dos es van convertint en els dolents de la pel·lícula per a l’espectador, per a l’altre membre de la parella i per a ells mateixos. Així, mentre Ivan es mostra partidari de defensar els seus principis (vol treballar amb una cooperativa local), Helena se sent atreta per la possibilitat de tenir més seguretat amb vista a afrontar la maternitat (un cacic local facilita que no hagin de fer una inversió inicial, a més de prometre’ls més beneficis).

Podríem estar davant d’un relat amb ressons misògins sobre un home empès per l’embrutiment moral d’una dona que cobeja una vida de luxe, però els protagonistes canvien els seus rols a mesura que varien els contextos. Tot i aquests moviments dramàtics, Suro acaba tenint quelcom de claustrofòbic, escenificant la impossibilitat de fugir de l’urbs, del capitalisme o d’ambdues coses alhora. En alguns aspectes, l’obra pot recordar un altre drama sobre una escapada fallida de la metròpoli: l’esmentada Costa Brava, Líbano: En aquesta ocasió, però, no és la corrupció el que entra a la finca dels personatges; són els personatges qui la porten dins.

En un determinat moment, l'argument s’acosta als territoris del ‘noir’ rural i ens situa a l'amenaça de resoldre els conflictes personals i socials a través del receptari sensacionalista del ‘thriller’: a cops i a trets. Més que un thriller, doncs, Suro acaba esdevenint una pel·lícula de terror que no necessita cap monstre. I és que el monstre som nosaltres i la nostra capacitat de prendre decisions que sabem que són injustes. El resultat pot recordar relectures recents del drama social europeu, com El viatge de la Marta, de Neus Ballús, perquè escenifica els límits de les bones intencions.

Mikel Gurrea rebla el clau amb un fatalisme descoratjador i condemnatori, en la línia de La promesa de Hasan. Les bones intencions dels personatges són molt fràgils. No hi ha espai per a petits gestos de transformació, encara que aquests puguin semblar anecdòtics o fútils, com els tanquen els darrers films de Ballús.

El resultat reflecteix, doncs, la impotència pròpia del present, al mateix temps que convidi a qüestionar fins a quin punt aquesta impotència dels nous adults -adolescents eterns que estan condicionats per unes condicions de vida que difícilment encaixen amb les maternitats i paternitats- pot convertir-se en una coartada per diluir les pròpies responsabilitats.