L’assagista i docent torna a defensar l’aplicació d’una renda bàsica universal a Llibertat incondicional (Tigre de Paper). Un assaig de filosofia política que dibuixa aquesta mesura com una pota possible d’un projecte de transformació social alliberador.
Sí, el dret al divorci no t’obliga a divorciar-te: et permet fer-ho si la relació no funciona. En l’àmbit del treball assalariat, hi ha possibilitat de divorci? El que afirmo al llibre és que no n’hi ha a conseqüència de la despossessió. No pots amenaçar, de manera creïble, amb què marxaràs d’una feina. I, per tant, la qualitat democràtica de la relació laboral s’erosiona. Em semblen imprescindibles mesures com la renda bàsica, que ens permetin divorciar-nos de treballs que no ens semblen vivibles o no ens plauen.
En efecte, Sanchís ens altera d'un fet que té a veure amb l’univers liberal que ha modelat part de la modernitat. Segons aquesta tradició, no s’ha d’intervenir en allò que és privat. Al món del treball poden sorgir relacions subalternes o despòtiques, però es considera que s’estableixen entre actors privats que són plenament lliures. Un gran mite liberal és que ningú t’obliga a acceptar un treball que no vols, com si no hi haguera relacions de poder profundament asimètriques, llaços de dependència... Això implica una despolitització de tot el que no és l’esfera publico-comuna. I el món no és així, és conflictiu.
Sí, i aquesta última és una distinció important. És crucial entendre que alguns defensen la renda bàsica com una substitució de l’estat del benestar. Fins i tot ‘think tanks’ estatunidencs aposten per desmantellar tot i, a canvi, donar uns cacauets de salvament. Aquesta distopia neoliberal s’ha d’evitar. Així que tinc molt present el que deia Marx: el capitalisme neix arran de grans processos de despossessió de béns i recursos que eren comuns. Davant d’això, la renda bàsica ha de trencar amb aquesta dinàmica i facilitar que ens reapropiem de recursos materials i simbòlics per reapropiar-nos de les nostres vides econòmiques i personals. Però la mesura no serviria si no tinguéssim accés a recursos públics o que vinguessin del món de l’autogestió, ni tampoc si ho haguéssim de comprar tot en el mercat.
Hi ha molta consciència d’això als Estats Units o Alemanya, on es plantegen aquestes rendes bàsiques. En canvi, a la gran majoria de països europeus i llatinoamericans, no hi ha gaires defenses des del neoliberalisme. Normalment els debats estan circumscrits a l’esquerra, però hem d’estar atents.
La renda bàsica és conflictiva perquè dona poder de negociació a la majoria de persones que avui estan desposseïdes. Per aquest motiu, té i tindrà detractors amb molt poder i només s’aplicarà a cavall d’una revolta ciutadana, de grans mobilitzacions per part de grans majories socials. Em sembla raonable pensar que, si això tingués lloc, la renda bàsica aniria acompanyada de grans reformes fiscals i altres mesures de produir per assolir una transició ecosocial i feminista. Si això succeeix, és tècnicament senzill dissenyar una gran reforma fiscal que permeti finançar la renda bàsica i altres mesures que són necessàries.
L’habitatge és dels pocs àmbits on es considera que una renda bàsica universal podria generar dinàmiques inflacionistes. Així que la seva implantació hauria d’estar complementada per l’aplicació de polítiques d’acompanyament que evitessin distorsions d’aquesta mena. En tot cas, un element bàsic dels recursos publico-comuns que s’han de reconquerir és l’accés incondicional a l’habitatge com un dret bàsic de ciutadania, de la mateixa manera que tenim assumit el dret d’accés a la sanitat o a l’educació.
És que el gran desincentiu de l’ocupació és la mateixa ocupació! És normal que la gent vulgui fugir de feines on perd la llibertat. La renda bàsica busca eliminar aquest ‘laborocentrisme’, però no pas el treball. Com deia el sociòleg Erik Olin Wright, no es tracta tant de quantificar la gent pot sortir estadísticament de la pobresa, com veure quines formes de vides es podrien posar en circulació si tinguéssim l’existència material garantida. I aquí es dibuixen escenaris de treball assalariat, cooperatiu o en forma de xarxes de suport mutu i cures, que ens fan pensar que la gent podria escollir més lliurement. El que diuen els experiments de renda bàsica -i també de psicologia i economia experimental-, és que els humans ens agrada treballar quan la feina que fem és consentida i té sentit. La renda bàsica no està contra el treball en general, sinó contra el treball que no dignifica ni millora les nostres vides, tant individualment com col·lectivament.
A parer meu, la renda bàsica ens permet fer-nos preguntes sobre la nostra sobirania col·lectiva: què volem produir i com fer-ho, com ens volem reproduir… I això em sembla absolutament necessari en un món en què la precarització ha instal·lat en el centre del terreny de joc una cultura de la por que ens du a girs feixistes. Hem de cridar que no passaran, però no podem limitar-nos a resistir, sinó que hem de passar a l’ofensiva d’alguna manera. Crec que caldria desplegar estratègies institucionals i cultures polítiques perquè sigui possible tenir una vida pròpia. I quan dic “pròpia” no em refereixo que sigui només d’un mateix, sinó de la teva comunitat. I és que l’autoritarisme només pot aturar-se realment a través de propostes que entusiasmin.
En una nota a peu de pàgina afirmo que, òbviament, la renda bàsica aniria integrada al sistema impositiu: les persones riques també la rebrien, però aportarien molt més del que ingressarien per aquesta matèria. Al regne d’Espanya, els economistes Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluis Torrens van demostrar a través d’un estudi que l’Estat podria sufragar la renda bàsica universal amb una simple reforma progressiva de l’IRPF. Una mesura que, naturalment, hauria d’anar acompanyada d’altres figures impositives: societats, patrimoni, pensar què fer amb successions i donacions, possibles taxes Tobin, etcètera. Les respostes concretes les hauria de trobar cada societat.
