Villaronga i la Medusa: quan el poder assenyala els ‘prescindibles’

El realitzador Agustí Villaronga, autor d’obres amb vocació transgressora com Tras el cristal i de propostes més properes al cinema comercial com Pa negre o Incerta glòria, ha recuperat la seva faceta exploradora amb un nou film que arriba a les sales comercials després de rebre sis guardons al Festival de Màlaga.

El vientre del mar és una atípica adaptació d’Océano mar, la mirada de l’escriptor Alessandro Baricco a la història del naufragi Méduse i el nombre insuficient de bots de salvament que duia l’embarcació. Unes 150 persones van pujar a un precari rai, i només una quinzena van sobreviure després de dues setmanes de navegació a la deriva, d’imposicions jeràrquiques, assassinats i canibalisme.

El film se centra en la figura de dos supervivents, un metge francès i un mariner negre, que defensen versions dels fets molt diverses davant els tribunals. El primer d’ells representa la versió del poder; el segon, la veu irada de l’exclòs. Villaronga escenifica un conflicte de veritats basat en la perspectiva social i jeràrquica de cadascun dels testimonis.

L’autor sembla atacar la mateixa noció de l’existència del poder, la seva capacitat per embrutir i generar abusos. I les corresponents ramificacions en forma, per exemple, d’uns estrats socials i un racisme que esdevenen una part important del conflicte de Méduse. El cineasta saboteja les possibles lectures tranquilitzadorament superacionistes, i apel·la al públic a reflexionar sobre el nostre present quan incorpora algunes instantànies de Francesco Zizola: l’italià fotografia un mar Mediterrani convertit en fossa comuna de tants migrants oblidats.

El projecte d’El vientre del mar va néixer parcialment de l’atzar. Villaronga estava treballant en una obra teatral inspirada en Océano mar, quan la pandèmia de la Covid-19 va impossibilitar l’estrena. Aleshores, el realitzador mallorquí va decidir reconvertir-la en una pel·lícula de baix pressupost, rodada amb rapidesa i sota les dificultats dels protocols anti-covid. La proposta és agosarada i solemne, esquitxada de moments terribles i incòmodes de crueltat més o menys naturalitzada. Domina una retòrica verbosa que connecta indissimuladament amb els orígens literaris i escènics del projecte.

Els diàlegs davant la suposada llei es barregen amb salts enrere en el temps cronològic o amb monòlegs que representen les angoixes, culpes i traumes dels personatges. Les imatges de mar conviuen amb una representació teatralitzada de les experiències al rai, i també amb escenes ambientades en espais deteriorats que poden recordar l’estètica de la runa dels films d’Andrej Tarkovskij (Stalker). Aquest inusual dispositiu estètic, nascut de la necessitat, proporciona alhora una certa pàtina d’art d’avantguarda que pren riscos moderats: l’autor no renuncia a la narrativa i la brevetat de l’aventura (76 minuts) facilita el visionament a les audiències menys acostumades a les obres amb components experimentals.

El resultat evidencia que el cinema és un mitjà amplíssim, de possibilitats infinites a l’hora d’explicar històries, transmetre idees i estimular sensacions. I també que pot servir per recordar que la humanitat difícilment deixa enrere la barbàrie.