Vides sobre rodes per defugir la precarietat

Alguns sociòlegs, com Richard Sennett, han criticat els efectes socials i psicològics d’una incertesa laboral extrema, de les exigències de disponibilitat i mobilitat que poden comportar desarrelaments vitals extrems. La periodista Jessica Bruder ha explorat aquesta pressió perquè els humans tinguem vides invertebrades -o vertebrades només per la precarietat- en articles que han acabat generat un reportatge de llarg abast. País nómada tracta d’una escapatòria americana per les persones d’edat avançada que, tot i treballar, no surten de la pobresa: viuen en furgonetes i caravanes per evitar el jou del pagament de lloguers o hipoteques i, com a molt, accedeixen a un circuit de feines temporals que abasta tot el país.

El centre del llibre és Linda May, víctima dels sotracs (o abismes) del crack financer-hipotecari i de la Gran Recesió posterior. Després d’assumir que no aconseguirà mai més un salari per poder ser autosuficient, la sexagenària May es llença a la carretera mentre somia amb construir una casa amb materials reaprofitats en alguna parcel·la barata. 

Mitjançant aquesta companya recurrent, l’autora entra en contacte amb desenes d’antics exponents d’una blanquíssima classe mitjana que han abraçat aquest nomadisme sobre rodes com una forma de vida. El gegant tecnològic Amazon juga un paper recurrent en els seus destins perquè els ofereix llocs de treball cofinançats amb diner públic i complementats amb màquines de dispensa gratuïta d’analgèsics per suportar les jornades laborals.

País nómada ens explica una memorable i corprenedora història d’històries. El resultat pot semblar una actualització periodística de la crònica literària de la Gran Depressió que va escriure John Steinbeck a El raïm de la ira. I és que Bruder es deixa impregnar de l’experiència humana, aten al detall i l’emoció situante-se en una posició de proximitat vers els individus amb qui parla, d’aquí que reprodueixi alguns discursos de workampers que romantitzen la seva situació i idealitzen un estil de vida que accepta l’explotació i té components de fugida cap endavant. Al final, la minimització radical del consum que duen a terme té connotacions antisistema, però alguns dels pobladors del llibre són els treballadors desitjats per l’empresariat més mesquí: són resistents i no tenen expectatives d’assolir gaires drets laborals.

Amb tot, el text de Bruder és un evident clam de denúncia. L’autora deixa clar que les persones que retrata viuen vides fràgils i dures, malgrat les xarxes de solidaritat que arriben a teixir-se dins d’aquest col·lectiu mòbil i descentralitzat. Però el present i futur que se’n despren resulta esfereïdor: les persones d’edat avançada han de morir treballant i sense accés a un habitatge.

Atesa la influència perdurable de la realitat estatunidenca en els debats i les polítiques, el relat hauria de servir com un nou advertiment sobre els futurs possibles d’aquest tsunami de desigualtat que fa temps que ens ofega.