Treballar objectius comuns des de la divisió i la dissensió

“Llibres són eines” no és solament un lema; també és una realitat que es materialitza constantment. Llegir els textos de Ni arriba ni abajo (Verso Books, 2023) pot resultar revelador i fèrtil per navegar un present enfangat d’enfrontaments agres (i no solament dissensions i divisions) en el si de les esquerres. Als anys seixanta i setanta del segle passat, als Estats Units de les revoltes socials i del progressiu rearmament de les elits, ja es vivien tensions fortes. Hi havia friccions entre els activistes de les polítiques de redistribució i els activistes de les polítiques de les identitats, a més d’altres debats i dilemes que continuen vigents en la nostra postmodernitat tecnocapitalista.

Constatar que no experimentem coses noves facilita que aquestes experiències es visquin amb una major serenitat. I, sobretot, que es pugui aprendre d’aquells veus que ja van dur a terme les seves anàlisis i diagnòstics. La desapareguda activista i periodista Barbara Ehrenreich i l’assagista John Ehrenreich van dur a terme un balanç de les lluites pels drets civils i de les derrotes que van succeir-les: en la recta final dels anys setanta del segle passat, van publicar dos articles molt reveladors amb elements de crònica històrica. Aquest és el principal material de Ni arriba ni abajo.

Un i altre parlen del creixement de qui anomenaven la classe professional-directiva, un heterodox col·lectiu que, al parer seu, ocupava un espai diferenciat dels previstos en la divisió de classes tradicional del marxisme. L’integraven persones dedicades a l’advocacia, la medicina, la docència universitària o els serveis socials, persones recorregudes per les contradiccions entre el servei a la comunitat implícit en les seves feines i una certa tasca de manteniment de l’estat de les coses. Segons els Ehrenreich, les tensions extremes en un moment de politització màxima de la societat estatunidenca van començar a trencar aquest grup: els seus membres van haver d’escollir a quin bàndol pertànyer.

Ni arriba ni abajo arriba a tenir un aspecte de trenca-cloques temporal. El recorregut comença amb un pròleg de Laure Vega i una introducció de John Ehrenreich, que coincideixen a parlar de les aportacions de l’antic matrimoni des del present. Posteriorment, es reprodueixen els textos dels Ehrenreich sobre la classe professional-directiva que van ser publicats el 1977 i 2013.

El darrer d’aquests articles actualitza la mirada sobre la matèria que va aplicar el duet. Amb el suport de dades estadístiques demolidores, els autors evidencien que sectors de la classe professional-directiva han viscut processos profunds de precarietat. Un deteriorament, però, que no la priva de ser encara un puntal de l’esquerra política estatunidenca i tenir més temps i diners del que rarament disposen les capes més fràgils de la classe treballadora estatunidenca.

Per aquest motiu, resulta comprensible que Barbara Ehrenreich es mostri contrària a la confrontació entre la classe treballadora i els supervivents del naufragi de la classe professional-directiva. La idea queda clara a un altre text inclòs en aquest volum: una entrevista a la coautora publicada el 2019, en ple auge de la instrumentalització ultradretana i d’aquell imaginari de l’Amèrica ‘working class’. “Haurem de treballar junts!”, exclama Ehrenreich, tot i ser conscient de les dificultats d’entesa (per l’elitisme i la supèrbia d’alguns professionals, per la desconfiança o l’antiintel·lectualisme d’alguns treballadors) que exposa en els seus estudis sobre la matèria.