Per què el capitalisme globalitzat afavoreix les pandèmies?

És tan excepcional la crisi sanitària de la Covid-19? La publicació en castellà de Llega el monstruo, un assaig sobre la grip aviar, ens adverteix que més aviat resultava previsible. Escrit originalment l’any 2005 -i convenientment acompanyat d’una llarga introducció que aborda l’actual pandèmia-, el llibre recull les advertències d’experts i periodistes científics que, especialment des dels anys noranta del segle passat, advertien del risc d’un esclat víric global i altament mortal.

Mike Davis, sociòleg i urbanista estatunidenc, va redactar -i ara ha actualitzat- la història d’un fracàs reiteradíssim. El seu informe sobre la gestió de l’actual pandèmia, que atén especialment al passiu laissez faire  trumpista que ha tingut lloc al seu país natal, és demolidor. I la lectura del gruix del llibre desactiva les lectures complaents sobre la inevitabilitat d’errar quan els governs s’enfronten a un virus nou. L’autor mostra un patró reiterat d’ocultació o minimització de la importància dels focus potencialment epidèmics. Ens recorda que diversos països (Canadà, Estats Units, Tailàndia, Xina...) i corporacions (el gegant agroalimentari tailandès Charoen Pokphan, per exemple) van informar de manera tardana i distorsionada dels brots de grip aviar i SARS, posant en perill la salut mundial per motius econòmics.

Davis fa una crítica insistent i profunda de la inèrcia de les polítiques públiques del sistema-món neoliberal: el rebuig persistent a acumular els materials sanitaris i farmacològics essencials per afrontar una epidèmia, el recel a l’hora d’intervenir el sector privat per garantir els subministraments, la dinàmica mundial d’empetitir i precaritzar els sistemes públics de salut... L’autor ens recorda que, la falta d’inversió, té conseqüències en forma de vides perdudes. La sort -conclou- ha jugat un paper rellevant fins i tot avui: ja tenim la pandèmia pronosticada, i les seves conseqüències són extremadament dramàtiques, però la molt contagiosa Covid-19 és afortunadament menys letal que la primera SARS o la grip aviar.

Dins d’uns mercats que no atenen al bé comú, i sota uns governs que se sotmeten a aquesta irracionalitat, la salut pública passa a ser qüestió d’atzar... i de les circumstàncies de renda i vida de cada individu. Més enllà de les decisions vinculades a la gestió dels esclats vírics, el sociòleg estatunidenc apunta al capitalisme com un factor de risc: la predació del medi ambient fa trontollar les barreres naturals entre espècies i l’agricultura intensiva és un espai privilegiat per la creació i dispersió de recombinacions de virus porcins o aviars. La mobilitat ingerent a la globalització, unida a la importància que ha assolit el turisme com a puntal del sector serveis dins d’una economia real empetitida per la financerització, dificulta la contenció dels esclats infecciosos un cop afecten els hostes humans.

Enfront de la despesa en mesures d’emergència, Mike Davis defensa la necessitat de canvis estructurals en la manera de gestionar la sanitat, la producció d’aliments i planificar les urbs, en la relació general entre la humanitat, els animals i l’ecosistema. Els canvis haurien de ser tan profunds que Llega el monstruo no dóna, ni de bon tros, totes les respostes, però sí que argumenta de manera convincent i gairebé esfereïdora la necessitat de posar-se en marxa per trobar-les.