Pot haver-hi una societat justa sense una fiscalitat justa?

En un context en què tant el coneixement com l’anàlisi parteixen de la realitat anglosaxona, resulta oportú i útil situar-nos en el joc espanyol per abordar els problemes del sistema tributari estatal (encara que alguns d’ells sovintegin en la resta de la Unió Europea i d’Occident).

Els tècnics d’Hisenda Carlos Cruzado i José M. Mollinedo signen un llibre que qüestiona el sistema. I d’entrada ho fan amb una mirada enrere: el mètode fiscal de l’Espanya democràtica va començar emmirallant-se en la socialdemocràcia europea, però encara no s’havia desplegat quan les rebaixes neoliberals van imposar-se, soscavant un pilar del finançament dels estats socials: els impostos progressius.

Al llarg de l’obra, els autors estudien les diferents interpretacions de la normativa i les lleis, cosa que pot resultar feixuc pels lectors menys iniciats en la matèria, però, no obstant això, són entenedors i concisos. Empren una prosa contundent, amb ús moderat de dades i de gràfics il·lustratius. Els intents de fer equilibris semblen raonablement reeixits i transmet la sensació que Cruzado i Mollinedo són especialistes a acostar el públic la seva expertesa, en lloc d’usar-la per crear un mur de coneixement.

Los ricos no pagan IPRF no només defensa un sistema fiscal redistributiu: també rebat algunes de les actuacions de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), ja que, seguint la tradició reformista del Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda (Gestha) i altres organismes, critica com la seva cúpula atorga avantatges als grans evasors perquè regularitzin la seva situació.

Cruzado i Mollinedo signen una obra adreçada a analitzar problemes, denunciar situacions d’elusió i evasió fiscals i dinàmiques de tributacions injustament asimètriques. El conjunt estimula la indignació dels lectors, potser per contribuir a potenciar una sensació d’urgència: cal canviar la normativa per garantir que el sistema tributari reconnecti amb la seva suposada labor de fer justícia social. Així ho han posat en relleu les filtracions sobre fortunes evadides -cas de la llista Falciani o els Papers de Panamà- i les amnisties fiscals impulsades per diversos governs espanyols.

Més enllà d’atiar la indignació, l’assaig dels dos tècnics d’Hisenda permet prendre consciència sobre els efectes múltiples d’una fiscalitat que no és autènticament progressiva. Aquest model comporta greus ramificacions socials (en el cas espanyol, una tendència sostinguda al dèficit: el sistema tributari no dona suficients recursos per mantenir l’Estat), alhora que genera distorsions en un mercat suposadament lliure.

Com poden competir els peixos petits davant d’uns gegants corporatius que, a més d’aplicar una economia d’escala i aconseguir ajuts públics gràcies a la mida que han assolit, poden practicar una fiscalitat a la carta? És un obstacle greu, un altre més, pel necessari desplegament d’alternatives des de les economies socials i cooperatives.