L’abús del migrant com a drama fílmic

Fa una dècada que Ramon Térmens va filmar Catalunya über alles, un tapís d’històries encreuades que suposava una crítica frontal al racisme i al classisme en terres catalanes. Ara, el codirector de Joves estrena en sales comercials La mujer ilegal, un altre film nascut des d’una evident proximitat vers els discursos emesos per alguns moviments socials. En aquesta ocasió, escenifica un suport explícit a plataformes com Tanquem els CIE i critica obertament la criminalització de les migracions.

El protagonista és Ricardo, un advocat especialitzat en tramitar documentació per a persones desplaçades. El cas d’una prostituta kosovar farà que s’introdueixi en una trama d’abusos institucionals, corrupcions i tràfic de persones. Térmens i el guionista-protagonista Daniel Faraldo proposen un recorregut narratiu de ficció que incorpora i relliga diverses històries reals extretes dels horrors de la Llei d’estrangeria i la brutalitat policial a l’Estat espanyol.

De manera abstracta, la pel·lícula recorda l’agermanament entre el drama social i el thriller que els germans Dardenne van assajar a La chica desconocida. Si els realitzadors belgues van apostar per la sobrietat i un cert distanciament, Térmens incorpora més proximitat i afegeix el melodrama íntim en la barreja. Algunes de les escenes són interessants -com ara l’incòmode diàleg entre el protagonista i la seva muller malalta-, però altres adopten una excessiva estridència.

En el seu cinquè llargmetratge, Térmens es mostra més refinat que a Catalunya über alles. Alguns diàlegs del protagonista amb els seus clients compleixen la seva funció narrativa i, alhora, tenen una funció divulgativa, en apropar-nos a les opressions quotidianes que pateixen les persones migrades. Tot i això, la tendència de l’autor a reforçar la seva mirada militant compromet la recepció de la pel·lícula a una audiència que no té per què ser afí. Sigui com sigui, les seves apostes formals i discursives potser tenen sentit: potser hi ha realitats que no es poden retratar des de l’observació quasi impassible, des de la contenció del gest d’indignació.