I si els humans som més bons del que pensem?

L’ambiciós assaig Dignos de ser humanos explica la història d’una conversió. El seu autor, Rutger Bregman (Utopía para realistas), es presenta com un historiador que donava per bones les suposades veritats més depriments de la sociologia i la psicologia mainstream. Si dones un uniforme i poder a una persona, es converteix espontàniament en un carceller despietat, com se suposava que il·lustrava un conegut experiment del psicòleg Philip Zimbardo. I desenes de persones poden contemplar un assassinat de manera passiva a causa de l’anomenat efecte vianant, com es van afirmar les cobertures mediàtiques de l’assassinat de Kitty Genovese l’any 1964.

Bregman relata el seu descobriment que l’experiment de Zimbardo era un exemple de mala praxi, que el relat periodístic de la indiferència veïnal vers la mort de Genovese era sensacionalista. Si alguns pilars suposadament objectius de la idea aparentment realista que l’ésser humà tendeix a l’egoisme i la maldat eren falsos, podria ser que les persones siguem més altruistes i més bones del que acostumem a pensar?

Rutger Bregman coincideix amb assajos precedents com Civilizados hasta la muerte, de Christopher Ryan, que entre les seves tesis recull la idea que passar de la caça i recol·lecció a l’agricultura ha tingut efectes indesitjables en les maneres amb què els humans es relacionen. L’assentament fixe, el replegament en un entorn reduït de persones, l’adopció de la propietat privada i l’espoli dels béns comunals, haurien provocat que l’ésser humà fos cada vegada més egoista i desconfiat dels desconeguts.

L’exposició que fa l’autor és llarga però gens feixuga. És multidisciplinària, variada i, a més a més, s’empra una prosa amable, inclusiva i oberta a l’ús de recursos que estimulen una certa complicitat amb els lectors: recull anècdotes personals o fa bromes... Bregman desmunta alguns fonaments de les visions misantròpiques dels humans. I dispara centenars de contraexemples que es basen en assajos clínics, recerques a través d’enquestes i anècdotes documentades (com la història d’uns joves nàufrags en una illa deserta que, a diferència de la fantasia misantròpica El senyor de les moques, van viure mesos amb força harmonia i sota una organització basada en la cooperació). Pel camí, ens reserva algunes sorpreses possibles, com una crítica de l’empatia o una vinculació de la intel·ligència amb la mansuetud.

Dignos de ser humanos és una obra de tesi, la qual pot projectar un desig excessiu de persuadir els seus lectors. Amb tot, l’historiador holandès és prou prudent i rigorós per a defensar la seva conclusió incorporant-hi molts asteriscos i peròs. Els humans estem programats per fer equip amb la gent propera, sí, però també per enfrontar-nos amb aquells que no considerem del nostre grup. I els soldats rarament senten la inclinació de matar, com han evidenciat diverses enquestes i estudis, però se’ls poden preparar escenaris que ho facin: disparar a distància, enfrontar-se a uns enemics prèviament deshumanitzats... Així que Bregman aposta per redefinir el que entenem per una visió realista de la naturalesa humana i dimensionar les qualitats positives de les persones... sense perdre de vista que hi ha instints i inèrcies indesitjables que cal treballar per mantenir sota control.