Feminisme en el laberint capitalista

Mariarosa Dalla Costa és una destacada pensadora dels feminismes provinents dels països mediterranis, militant històrica de campanyes de reivindicació de salaris per a les dones que fan treballs domèstics. Les dones i la subversió de la comunitat és una breu antologia que recull tres textos publicats els anys 1972, 1994 i 2006, respectivament, la qual cosa implica un cert diàleg entre el pensament de l’autora, l’evolució de la lluita feminista i els contextos històrics de cada moment.

Dalla Costa fa una anàlisi -legítimament indignat- dels processos d’encaix de les dones en el mercat capitalista. No solament parla d’economia; també de sexualitat i la relació amb les famílies o amb els companys homes de l’obrerisme. Al primer text, escrit als combatius anys setanta del segle passat, va advertir que cada nova pantalla assolida pel feminisme ha generat noves formes d’explotació. I els assajos posteriors en són una mostra: parla, per exemple, sobre com l’externalització parcial dels treballs de cures impacta en altres dones migrades.

D’alguna manera, doncs, la lectura esdevé una vacuna contra les visions ‘superacionistes’ de la història. Dalla Costa relata les nombroses temptatives, reivindicacions i accions que no han suposat grans avenços, sinó que, a voltes, han generat noves amenaces i reptes. Un fet que ha atiat la frustració dels activismes, que poden tenir la sensació que pedalegen sense moure’s de lloc, com una bicicleta estàtica. Però, així i tot, les paraules de l’autora continuen sent fèrtils, ja que descriuen grans dinàmiques històriques, estimulen la reflexió sobre un mateix, els seus vincles i les seves pràctiques quotidianes. I alhora ens pregunten: quin lloc ocupem en el mapa de les explotacions, les cegueses androcèntriques i, en general, en totes les esferes, públiques o privades, de la vida?

El volum també analitza la tendència a la interseccionalitat de la lluita feminista. La contundència en defensar una autonomia de les dones no implica oblidar les persones dependents (la gent gran, els nens, les persones amb malalties que comprometen la seva sobirania), a les quals l’autora insta a ajudar perquè assoleixin la màxima autonomia possible. Una línia discursiva que evidencia la càrrega múltiple de tantes persones assalariades, sovint dones, que no poden deixar de cuidar perquè han de compensar les miopies voluntàries d’un sistema econòmic que decideix ignorar el temps dedicat al treball domèstic, a les cures i a la mateixa reproducció de la vida.

Al més tardà dels textos, Mariarosa Dalla Costa aborda un altre aspecte de l’activisme, com és el fet que, si bé el feminisme reivindicava la descentralització de la vida, l’extractivisme rendista ha implicat un problema de l’habitatge que dificulta la bona vida i la pràctica de les cures d’un mateix i dels altres. I això -apunta la pensadora italiana- provoca que el feminisme hagi de continuar preocupant-se de les llars, perquè les coses canvien però alhora continuen igual. I el mateix pel que fa a una de les seves reivindicacions centrals, el temps lliure: es va assolir la jornada de vuit hores, però el pes de les telecomunicacions en la quotidianitat facilita noves explotacions i autoexplotacions.