Obra mestra de la novel·la negra que s’ha mantingut inèdita al mercat estatal fins aquest any, Ciutat morta és protagonitzada per tres homes que ocupen escalafons diversos en l’estructura jeràrquica de la màfia: Joe Zucco, un petit capo de Nova Jersei; Charley Flowers, un veterà sicari que ha perdut pes després d’algun error; i Harry Strega, un jove que acaba d’abandonar el Vietnam i que es proposa no tenir més la sensació de ser alhora caçador i presa -ell vol ser sempre caçador, només caçador-.
Ciutat morta és una novel·la sobre l’ambició. Els seus personatges principals són arribistes, com el protagonista d’El roig i el negre, d’Stendhal, i els no-herois d’altres clàssics de la literatura realista i naturalista. La diferència és que les criatures concebudes per l’escriptor Shane Stevens encadenen actes violents de manera constant per pujar més amunt. El flux narratiu de la novel·la ofereix una abundància de peripècies que estimula la curiositat del lector, però la manera de plantejar i mirar els conflictes, genera fils d’interès paral·lels. Perquè poques vegades ha quedat tan clar que la història del crim organitzat és una història de capitalisme.
Valgui, per exemple, el perfil de Zucco, retratat com un empresari a la recerca de més i més territoris (dins allò que li permet el seu respecte intermitent a la diplomàcia mafiosa), que llegeix el diari per trobar oportunitats de negoci i fa pressió política per aconseguir una fiscalitat reduïda que potenciï el poder dels diners que ja té. El seu gust per colonitzar empreses legals a través de l’ofec usurari ens recorda el potencial del crèdit o el rendisme com a pràctica de despossessió. Joe Zucco, a més, segueix el model de les corporacions per distanciar-se jurídicament de les conseqüències dels seus actes. És un altre recordatori que la figura corporativa, com defensa el docent David Whyte a La empresa criminal o Ecocidio, és un dels pitjors invents de la humanitat.
Zucco sembla un cas extrem d’aquest capitalisme que desvincula l’economia de l’ètica. Comparteix amb molts dels seus companys algunes cegueses del model creixentista. El capo no veu límit a la predació de l’economia real: en un passatge de la novel·la, cobeja tenir un milió en efectiu per col·locar-lo íntegrament en préstecs usuraris i guanyar “vint mil a la setmana”. I Charley Flowers també vol enriquir-se a través dels préstecs usuraris per pujar graons en l’escala del poder i guanyar encara més diners, perquè sempre sorgiran nous negocis, conquestes de nous territoris o absorcions de competidors.
Shane Stevens ens mostra una màfia tant terrible com banal, sense els gestos cerimoniosos i glamuritzadors que marcaven El padrino. El revers tenebrós de tot plegat és que ens ensenya un món que és com una piscina plena de piranyes, on els que no volen el poder -o no aconsegueixen assolir-lo- amb prou feines surten a la novel·la com a figures secundàries que els depredadors assalten, la qual cosa fa que el viatge narratiu pugui provocar en els lectors una atmosfera de desolació.
Amb tot, Ciutat morta permet que la gent afí al hobbesianisme reafirmi el seu punt de vista (com pensa Strega, el món és violent i només podries assegurar-te de ser qui imparteix la violència), però també que l’autor aposti per qüestionar aquesta cursa cruel de cobdícia sense límit. El desenllaç, devastador, resumeix un missatge possible: el somni americà crea monstres que somien somnis condemnats al fracàs.
LLIBRE
TÍTOL: Ciutat morta
AUTORIA: Shane Stevens
TRADUCCIÓ: Teresa Solana
EDITORIAL: Clandestina Editorial, 2023
PÀGINES: 484
