Distopia fílmica de l’economia contra la vida

El ministre de Finances japonès, Taro Aso, ha animat els seus compatriotes més grans a morir aviat per reduir la despesa sanitària nacional, però no predica amb l’exemple. Ja ho havia denunciat l’escriptor Ilija Trojanow a l’assaig El hombre superfluo: les vides assenyalades com a prescindibles sempre acostumen a ser les dels altres.

Una compatriota d’Aso, la cineasta Chie Hayakawa, ha partit d’aquesta mena de discursos sociopàtics per concebre la pel·lícula de ficció especulativa Plan 75. L’autora ens trasllada a un futur possible en què es creua l’última frontera del capitalisme ferotge: matar per motius econòmics, sense dissimular, en benefici de l’austeritat i de l’equilibri pressupostari.

La realitzadora ens trasllada a un horitzó en què el govern japonès ha posat en marxa un pla d’incentius perquè la gent gran accepti morir. L’enfocament s’allunya de les distopies basades en l’acció espectacular i pren la forma de drama social amb una premissa de ficció. Es recull el llegat de La balada de Narayama, una història sobre el sacrifici de la gent gran per facilitar la supervivència de la comunitat. L’autora trasllada les solucions dràstiques, que s’aplicaven en un passat remot, en el marc d’un capitalisme que escenifica escassetats de capital que no existeixen (mentre, paradoxalment, fingeix que no hi ha limitacions de recursos naturals).

Amb l’excepció d’una escena que barreja elegàncies visuals i clixés sensacionalistes del cinema de terror, Plan 75 resulta un film molt sobri. Retrata una quotidianització (i burocratització) de la barbàrie. No se’ns presenten governs totalitaris o corporacions malvades que forcen els individus a actuar en contra de la seva voluntat. La violència de tot plegat resulta menys evident però més real.

Així, una dona d’edat avançada es troba que, sense feina, no pot pagar l’habitatge i cau en l’exclusió social. Doncs bé: la publicitat institucional presenta la mort com una sortida digna i solidària que ens acosta a la materialització (im)possible d’una fantasia neoliberal; és a dir, crear una societat a la qual només pertanyin individus autònoms i productius, dels quals es puguin extreure plusvàlues fàcilment. 

Hayakawa i el seu equip opten per un plantejament que arriba a ser esquerp, si bé recorren a ressorts dramàtics a l’hora de desplegar històries encreuades, fins al punt que els protocols que volen desterrar l’emotivitat no eviten que sorgeixin vincles, empaties i dubtes.

D’alguna manera, el film planteja com es forcen els sentiments, les sensibilitats i els tabús de les societats humanes per donar un paper encara més central a l’economia, i com es produeix aquesta corrosió del caràcter que genera les dinàmiques més brutals del capitalisme. Així és com la cinta commociona sense necessitat de truculències, d’una forma bastant quirúrgica.

Aquesta dinamització del relat, sobretot assajada en el darrer tram, no suposa cap gir sensacionalista, perquè la realitzadora i el seu equip tensen la proposta sense transgredir-ne els límits, també quan el film conclou amb imatges d’estètica ‘hipster’ que donen una forma publicitària, consumista i nostàlgica de la naturalesa.

La mateixa escena amb què s’arriba al final pot semblar fora de lloc, destinada únicament a confortar l’audiència després de desassossegar-la, però el cant trencat del protagonista no resulta gens tranquil·litzador. L’escalf del Sol i la contemplació del paisatge semblen consolar-lo, i de retruc també al públic, encara que no fan oblidar les desapassionades brutalitats prèvies. Senzillament, es tracta de resintonitzar amb els sentiments que suposadament hem de desterrar per ser uns bons homos economicus: eficients, calculadors i despietats.