Comunistes contra anarquistes: la revolució derrotada

En els anys noranta del segle passat, el realitzador Ken Loach vivia una etapa d’esplendor. La difusió d’Agenda oculta, un thriller sobre l’IRA que va guanyar el premi del jurat al festival de Cannes, va facilitar la distribució internacional dels seus drames sobre l’experiència obrera a l’Anglaterra thatcherista. Lloviendo piedras o Riff-raff parlaven de la intrahistòria del desplegament de les polítiques neoliberals, dels moments feliços i els moments tristos d’una classe treballadora que travessava un final d’època o patia l’inici d’una nova hegemonia.

La coproducció hispano-britànica Tierra y libertad suposava una mirada al passat, en una etapa frontissa de la història europea, com la victòria del feixisme a l’Espanya republicana. Loach va desembarcar a les zones de Terol i Castelló amb una proposta fidel a la seva aposta d’acotar la dimensió de les narracions. No solament representava la Guerra Civil espanyola des de la perspectiva limitada d’un brigadista anglès; també se centrava en les dramàtiques divisions viscudes en una zona republicana i ignorava, en gran mesura, els combats amb les forces franquistes.

El relat de l'autor de Sorry we missed you partia d’un posicionament de crítica ferotge de l’estalinisme: s’escenifica la voluntat del Partit Comunista de l’època per controlar la revolució i subjugar forces alternatives com l’anarquisme, encara que això suposés facilitar l’èxit de l’exèrcit franquista i els seus suports internacionals.

El seu protagonista, que exerceix de pont entre el públic anglosaxó i la realitat espanyola, és un home anglès que viatja a la República atret per la causa comunista i el partit que les representava. El personatge comença a lluitar dins d’una milícia del POUM, s’enfronta amb els seus antics companys per ordres dels seus superiors i acaba reunint-se amb ells. La postergació de les dones forma part del rerefons d’un relat que prioritza els drames personals -amb dimensió col·lectiva- sense oferir un gran fresc històric.

L’important no és l’acció bèl·lica a gran escala, recreada de manera només ocasional, a peu de trinxera i sense vocació d’espectacularitat, sinó el xoc entre uns joves idealistes i uns poders que els transcendeixen. La presentació dels conflictes dins del bàndol republicà pot ser simplificadora, encara que Loach llenci pinzellades d’una realitat nacional i internacional més complexa.

Dins del relat de derrota progressiva, s’inclou una llarga conversa sobre la col·lectivització de terres entre diversos milicians i els civils d’una població alliberada. Tot i que l’escena està rodada amb el tarannà accelerador dels temps de les vides que caracteritza el cinema comercial, recrea amb certa pausa els debats polítics que devien produir-se en aquell període històric.

Com la recent Mali Twist, Tierra y libertad conjura la tristor per la fallida dels canvis polítics anhelats, amb el record d’uns moviments que esdevenen fràgils quan amenacen els interessos dels grans capitals o d’altres poders establerts. Tot i això, Ken Loach tanca el film amb una frase moderadament optimista: "Potser hauríem pogut canviar el món, però no passa res, ja arribarà el nostre dia”. El realitzador culmina el relat amb una imatge d’unió entre generacions socialistes: la neta del protagonista i alguns companys de viatge polític, ja ancians, s’agermanen a través de l’exercici de la memòria.

Anys després de romandre descatalogada, la pel·lícula torna a estar disponible al mercat videogràfic. I ho fa en suport Blu-ray, amb alta definició, però com és habitual quan es tracta de films rodats a l’Estat, la qualitat és discreta. El material sembla que s’hagi processat per tenir un aspecte artificial, més propi del cinema digital que d’una pel·lícula rodada en cel·luloide. Aquest intervencionisme, però, és més subtil que en altres ocasions: el resultat és millorable, però no compromet el visionament.