És possible una immersió fílmica en la precarietat laboral?

Emmanuel Carrère, mestre contemporani de la literatura de no-ficció arran de L’adversari, Una novel·la russa i altres obres de referència, torna a la gran pantalla per adaptar un llibre aliè que encaixa, en alguns aspectes, amb la seva producció personal.

En un muelle de Normandía, Carrère beu de Florence Aubenas, una periodista i escriptora que es va aïllar temporalment del seu entorn per experimentar la precarietat laboral que suposava la feminització del sector de la neteja. Durant la seva investigació, Aubenas va trobar una protagonista del seu llibre i, potser, una amiga: una mare soltera de tres fills, aparentment endurida per les circumstàncies però fidel i solidària.

El recorregut que proposa Emmanuel Carrère podria haver estat més aspre, atès que el cineasta no presta prou atenció al patiment físic i l’estrès derivat d’unes tasques de neteja frenètiques. Més aviat opta per un cert pudor i una narrativa visual sense estridències, que manté les distàncies amb les agitacions paradocumentals pròpies dels germans Dardenne (Dos días, una noche), alhora que s’allunya d’aquell altre cinema basat en unes observacions militantment quietistes que repliquen (o estilitzen) els temps morts, els silencis i les repeticions de la vida quotidiana.

L’elecció de Juliette Binoche (Azul) com a protagonista també indica que el seu film és un projecte eclèctic, possibilista i potser una mica irònic. Emprar una estrella del cinema francès com a rostre d’una obra sobre les treballadores de la neteja, sembla una manera de recordar la posició social de la protagonista-escriptora i del mateix Carrère-cineasta, que posa imatges a un relat sobre un grup humà al qual la protagonista no pertany sinó que fingeix fer-ho.

Així doncs, tot i endinsar-se en una forma de vida, el realitzador defuig les normes d’aquell cinema que aspira a oferir una immersió sensorial a l’espectador, com fan Sam Mendes (1917), Christopher Nolan (Dunkerque) o László Nemes (El hijo de Saúl) quan ens transporten a la Segona Guerra Mundial o als camps d’extermini a través d’artificis estètics. Una fórmula que Carrère assumeix amb modèstia tot i ser quelcom fals i quimèric; és a dir: que les imatges poden ensenyar-nos una realitat i enriquir la nostra visió del món, però difícilment poden fer-nos viure allò que no hem viscut. Com diu un personatge a la protagonista, ella podrà tornar a la seva llar i a les seves activitats habituals en el moment en què la seva experiència en la precarietat l’esgoti. Les seves companyes, en canvi, no tenen una altra vida a la qual escapar.

En aquest sentit, En un muelle de Normandía no és especialment emocional (potser per replicar la vivència d’un personatge central que sembla bloquejat), però colpeja l’espectador a l’instant que ho pretén: quan les suposades noves amistats de l’escriptora reaccionen a la mentida original d’aquest experiment periodistic-literari. En qualsevol cas, el més interessant d’aquest drama social és com es qüestiona la tradició de cinema polític, narratiu i amb un cert potencial comercial, a la qual es pot adscriure. Així ho fa el film palestí 200 metros, quan els supervivents de la segregació al voltant del mur de Cisjordània es mostren incòmodes per la presència d’una documentalista i de l’activista que retrata, ja que la parella tornarà a les seves vides mentre ells continuaran en l’apartheid diari. De la mateixa manera que els últims llargmetratges de Neus Ballús, El viatge de la Marta i Sis dies corrents, escenifiquen les possibilitats i els límits de les bones intencions i miren que l’audiència reflexioni sobre la mirada que tenen les realitats ficcionades que se li mostren.

És, en aquest sentit, que l’obra de Carrère parla de fronteres socials invisibles, vinculades a la classe i a la professió, que no desapareixen si és que mai no poden fer-ho, tota vegada que ens interpel·la sobre la manera de relatar les vides dels perdedors del capitalisme i sobre el rol que, des del realitzador a l’audiència o l’escriptora del llibre original, ocupen en la cadena d’opressions econòmiques i la proliferació de vides fràgils sotmeses a un futur incert.