Parlant de la mort sense tabús

Els infants no queden al marge del tabú que significa parlar de la mort; encara més, sovint la ignoren perquè els adults no ens atrevim a parlar-ne. Acostar-se a aquesta realitat, que la viuen d’esquena, i que la integrin com a part de la vida, ha estat l’objectiu del treball que l’escola cooperativa Institució Montserrat ha fet amb el seu alumnat i que ha culminat amb l’exposició “I…la mort?”. Una mostra que Pilar Solé, la mestra que ha liderat el projecte, “ha contribuït a trencar aquest tabú a través de l’art”. 

L’eix fonamental del projecte segueix les paraules d’Anna Nolla Casals, aparegudes en el seu llibre Del viure i del morir, que distingeix entre el dol i la mort: “el dol es produeix quan hi ha hagut una pèrdua que ens exigeix enfrontar-nos a la realitat i que demana eines per alleujar el dolor i donar consol. Parlar de la mort, en canvi, fa referència a la construcció del sentit de la vida, a parlar d’ella i la pèrdua abans de trobar-se-la al davant. Cal entendre la mort com a part de la vida i la seva fi natural, com un fet necessari.”

Si donem una ullada a la història, l’art funerari s’ha expressat en totes les èpoques. Apareix en la grandiositat de l’art megalític o les piràmides d’Egipte; en les caterines i les celebracions funeràries a Mèxic; en les escultures i elements presents en els nostres cementiris; o en les pintures dels segles XVI i XVII, tan plenes de simbolismes i que perduren a molts dels jocs dels infants, entre els quals el rellotge, l’esquelet, les runes clàssiques, la calavera, la mosca, l’escarabat, el llangardaix, la rata, la serp, l’escorpí, el ratpenat, el corb o la natura morta.

“Després d’observar aquests referents, els infants han parlat lliurement de la mort, del que en pensen, els sentiments que els evoca, les creences religioses que tenen respecte què hi ha desprès, què han sentit dir als adults, què s’imaginen, a banda de les seves pors, neguits...”, explica Solé, per qui “també els ha servit per adonar-se de les diferents realitats culturals, de viure la mort tant al llarg de la història com en l’actualitat”.

A partir de les obres exposades, la mestra comenta que l’alumnat ha tret les seves conclusions, fent una anàlisi que comprèn diferents nivells: què veuen, què els explica la imatge i com pensem que està feta. Segons Pilar Solé, “en aquest moment, la nostra intervenció és mínima, per tal que la conversa entre ells flueixi i puguin reflexionar sobre la importància que els nostres avantpassats van donar a la mort, indissociable a la vida, i amb els sentiments que expressaven, tan en l’art com en els símbols, sigui tristesa, solitud, ràbia, nostàlgia, ira, impotència, desànim, enuig, frustració, desemparament o tendresa”.

Tota aquesta vivència -afegeix la coordinadora del projecte- l’han pogut copsar creant les seves pròpies obres artístiques, les quals van quedar recollides a l’exposició “I ... la mort?”. En el següent QR es pot veure en detall una activitat, que segons destaca Solé “a tots plegats, tant els infants com els adults, ens ha sigut molt enriquidora”.